Si de normal els Nadals ja donen per fer maratons de pel·lícules, aquestes festes omicròniques han fet que més gent que mai hagi trobat en Netflix l’únic aliat per passar en menys solitud unes dates tan assenyalades. Crec que és per això que durant aquests dies he llegit més comentaris que mai sobre dues estrenes de la plataforma: Don't Look Up i È stata la mano di Dio. 

No vinc aquí a fer cap crítica cinematogràfica -bàsicament perquè no en sé, de cinema-, però sí que voldria comentar una qüestió que m’ha sobrevolat quan mirava tots dos films: com relatem la nostra pròpia decadència, com immortalitzem les nostres debilitats i com afrontem les contradiccions que ens generen. 

Els italians ho tenen molt per la mà, això de la decadència. Aquesta gent porta des del 476 fent-se a la idea que ja no són el centre del món. Han tingut etapes d’esplendor posterior, com el Renaixement o el calcio dels 90, però tenen claríssim quin ha estat el seu llegat a la humanitat i quina és la realitat per la qual han de transitar a hores d’ara. Per això Sorrentino retrata a È stata la mano di Dio una Nàpols de Maradona, marginal i desfasada, sobre la que es fonamenta la seva infantesa i que serveix com a context d’escenes hilarants i imatges del dolor més profund. Nàpols fou, és i serà sempre una ciutat mediterrània sobre la que brilla un sol que no serà mai tapat del tot per cap núvol.

Per contra, Don't Look Up intenta presentar-nos, per mitjà d’un humor que fa més aviat poca gràcia i amb un elenc absolutament estel·lar, com de conscienciats estan als Estats Units de la quantitat d’idiotes que hi ha per aquelles terres. El film no és més que un intent de caricaturització d’una societat absorbida per l’ètica calvinista, incapaç de reconèixer en ella mateixa les seves debilitats. Sembla que el director, Adam McKay, busqui per mitjà de l’autocrítica la redempció d’un país consumit pels seus propis vicis. 

Per primera vegada des de la Segona Guerra Mundial els estatunidencs veuen que poden tenir data de caducitat. El monstre xinès s’erigirà, tard o d’hora, com a líder mundial en totes les coses que un país pot ser líder mundial. Per això sembla que aquest avís, que llença McKay, assenyalant bona part dels seus compatriotes com imbècils integrals i apuntant directament la Casa Blanca i a les grans tecnològiques com a culpables de la idiotització d’un país, arriba un pèl tard.

Sempre he pensat que hom s’ha d’emportar les hòsties com abans millor, perquè així sabrà com navegar amb més traça pels infortunis futurs. Per això mateix crec que aquesta crítica a magufos terraplanistes esperonats per personatges nefastos com Trump arriba tard. Igual que arriba tard aquesta advertència a la desfeta que poden patir els EUA si mantenen les mateixes polítiques que han seguit durant l’últim segle.

No dic que el cinema hagi d'anar pel món salvant els mobles a nacions en caiguda lliure, però el discurs que llença Don't Look Up, basat en "mira que idiotes són tots menys tu i jo" és massa simple per ser una crítica sòlida al sistema. De fet, si es vol ser una mica rebuscat, la pel·lícula peca d'allò que pretén caricaturitzar (que DiCaprio, Lawrence i Streep, sota la producció de Netflix, es mofin de milionaris i grans multinacionals sona un pèl cínic). No obstant això, si la sàtira obre els ulls de més d'un antivacunes, crec que el seu objectiu està més que assolit.

Mentrestant, els pobles mediterranis es mantenen allà, a la vora del seu mar, idolatrant Déus terrenals enfosquits per la seva pròpia ombra, conscients del seu paper residual dins d’un món globalitzat, però sabent també com gaudir de la vida malgrat estar immersos dins d’una decadència atemporal.