Virginia Woolf explica a la seva obra més coneguda, Una cambra pròpia (1929), que per poder escriure ficció una dona necessita diners i una cambra pròpia. Com a escriptora, la modernista anglesa va ser tota una pionera, perquè en aquell moment no era gens habitual que una dona pogués dedicar-se a l’ofici d’escriure, i ella ho va poder fer gràcies a l’herència d’una tieta que li va permetre viure de renda.

Això passava a principis del segle XX, però sembla que darrerament hi ha més dones que estan trobant la seva cambra pròpia. De fet, les llistes dels llibres de ficció en català més venuts el 23 d’abril d’aquest any —tot i ser un 23 d’abril atípic per la pandèmia de la Covid-19— estan encapçalades per dones, amb Irene Solà (Canto jo i la muntanya balla), Eva Baltasar (Boulder), Núria Cadenes (Guillem), Gala Pont i Natza Farré (Que no t’expliquin contes) i Sally Rooney (Gent normal), segons el rànquing de Llibreries Obertes.

Per què ara es venen més llibres d’escriptores dones?

L’escriptora i periodista cultural Gemma Ruiz i Palà, que acaba de publicar Ca la Wenling (Proa), explica que aquest increment de vendes de llibres d’escriptores dones es deu a una suma de diferents factors. D’una banda, hi ha un potent volum de lectores que busquen reconèixer-se en les històries que llegeixen, “lectores que ja han llegit tot el que els considerats grans mestres de la literatura els havien d’explicar i que tenen necessitat i ganes de trobar ara altres protagonistes i altres referents”, explica.

Gemma Ruiz i Palà, autora de ‘Ca la Wenling’. Foto: Pere Francesch (ACN)

D’altra banda, afirma que també hi ha certes editorials que estan recollint aquestes ganes i que volen descobrir autores noves, “en part també perquè al capdavant hi tenen editores que també estan en aquest moment de recerca i validació de tantes veus de grans escriptores que havien quedat arraconades dels grans llistats d’imprescindibles a causa del masclisme i la misogínia”, afegeix Ruiz i Palà.

La traductora i escriptora barcelonina Carlota Gurt, guanyadora del Premi Mercè Rodoreda 2019 amb Cavalcarem tota la nit (Proa), creu que no només és que les dones escriguin més ara, sinó que avui dia potser s’atreveixen més a publicar: “Jo crec que això és clarament perquè les dones som més autoexigents, i això fa que ens costi més atrevir-nos a fer el salt, perquè sempre pensem més que la majoria d’homes que el que fem no és suficient”. Parlant dels homes que escriuen, Gurt manifesta que, per una qüestió historicocultural i social, “ells s’ho tenen més cregut” i, per tant, tenen “menys por” a l’hora de creure’s el que fan.

Carlota Gurt agraeix el premi Mercè Rodoreda de contes i narracions per 'Cavalcarem tota la nit'. Foto: Eduard Batlles (ACN)

Fer feminisme a través de l’escriptura

Les que sí que són atrevides són les dones que apareixen com a personatges del Cavalcarem tota la nit, però Gurt explica que intenta no instrumentalitzar la literatura per comunicar un missatge: “El que has de fer és explicar la història o realitat que tu vols explicar, i sempre incorporarà un component ideològic, però no crec que sigui bo que sigui el component principal”. I és que per a ella, el valor de la literatura no pot ser la idea, ja que considera que “les idees hi són, però no poden ser el nucli”.

La guanyadora de l’últim Rodoreda reconeix que la majoria de dones dels seus contes són potents i que, per tant, en el fons hi ha una ideologia darrere els personatges femenins que fa servir, però que ella no els ha ideat amb cap finalitat concreta: “El que passa és que com que soc d’una certa manera i tinc una certa ideologia, quan escric això queda plasmat en els meus personatges”.

Una bona mostra la trobem en el cinquè relat del recull, “Bèsties Carnívores”, ja que la inspiració d’aquest conte és el cas de La Manada. Gurt confessa que la notícia la va remoure molt: “Em va deixar molt tocada, perquè jo també tinc males experiències juvenils que he explicat en un fil MeToo a Twitter”. Diu que aquest conte, doncs, és com la seva petita venjança, perquè el va necessitar escriure a partir d’una sensació de ràbia violenta que tenia a dins.

Potser això es desvia del meu personatge tuitèric, però m'he llevat amb ganes de fer un MeToo com una casa. Més val tard que mai.

Aviso que serà un fil llarg: massa llarg.

?

— La Gurt (@CarlotaGurt) November 1, 2019

La poetessa i escriptora Irene Solà, guanyadora del Premi Anagrama de Novel·la en català l’any passat i del Premi de Literatura de la Unió Europea enguany per Canto jo i la muntanya balla (Llibres Anagrama), coincideix amb Gurt. Solà es considera feminista i, per tant, assegura que la seva manera de mirar el món i produir artísticament o literàriament té a veure amb aquesta mirada i pensament feministes. “El feminisme forma part de la meva forma de ser i de relacionar-me amb el món. Per tant, la meva part feminista està present en les idees, el procés i el resultat de totes les meves produccions”, confessa Solà.

La literatura com a eina per fer justícia

Si bé Irene Solà assegura que es pot fer feminisme a través de l’escriptura, aquesta afirmació la porta molt més enllà, ja que defensa que la literatura ha de poder servir com a eina per fer justícia de moltes maneres. A Canto jo i la muntanya balla, per exemple, dona veu a personatges com les bruixes, sobre les quals s’acostuma a conèixer només allò que els homes han explicat d’elles. I és que la literatura pot servir també per donar veu a aquelles dones o col·lectius socials als quals, normalment, no se’ls acostuma a donar-ne.

Irene Solà, autora de 'Canto jo i la muntanya balla', a la llibreria la Central de Barcelona. Foto: Pere Francesch (ACN)

Solà defensa, doncs, que “no hi ha veus ni mirades neutres, tot i que a vegades se’ns ha fet creure que la veu d’un home blanc n’era una i que era universal”. Per tant, considera que la literatura pot servir per “reflexionar sobre quines veus ens han arribat, quines històries explicaven aquestes veus, de quina manera les explicaven, quines persones quedaven dins la història i quines es deixaven fora d’aquesta, on es posaven els accents i èmfasis, què se’ns intentava transmetre o dir i què se’ns ocultava”.

D’altra banda, Gemma Ruiz i Palà també reivindica el poder que pot tenir la literatura. Explica que l’ha tingut a l’hora d’ensinistrar-nos en els valors masclistes, racistes i classistes i que, per tant, cal preguntar-se per què no podríem, ara, utilitzar-la per revertir-ho. Per a ella, que les lectores es puguin reconèixer en la ficció amplifica el seu poder, perquè el que s’escriu crea realitat i aquesta realitat crea narrativa.

“És d’un gran potencial que una noia cresqués llegint majoritàriament novel·les on les protagonistes subjectes i mestresses de les seves vides fossin dones com ella, i no sempre l’objecte subsidiari dels desitjos dels protagonistes homes com el que ens ha passat a totes”, declara la també autora d’Argelagues. En aquesta primera novel·la, Ruiz i Palà ja va donar el protagonisme a dones que s’atreveixen a fer un canvi de vida en un lloc diferent del que havia sigut casa seva, i ho va fer precisament perquè a ella li interessava sentir a qui ella havia trobat a faltar sentir en les ficcions.

Hi ha tornat amb Ca la Wenling, on a més posa el focus en una dona migrada i, per tant, doblement estigmatitzada. “Sobretot volia plantejar a cor obert i amb totes les contradiccions visibles com és viure en un entorn que aparentment es té per no racista i que ho és des de l’arrel més fonda de la seva cultura, exposar-nos davant del que considerem l’altre i dir ben clar, mal que ens pesi, que actuem com a societat racista, a banda de masclista i classista”, ens explica parlant de Ca la Wenling.

Compensar avui el dèficit de llibres d’escriptores del passat

Són moltes les dones que han estat infravalorades o silenciades en l’àmbit professional al llarg de la història, i encara avui continua passant en molts sectors. Un dels més afectats és el cultural i, precisament per això, Irene Solà defensa que les escriptores i la literatura d’avui dia “han de poder compensar el dèficit de llibres escrits per dones en els segles anteriors”.

Si ens fixem en els grans clàssics de la literatura, la gran majoria han estat escrits per homes, i és que les dones no ho han tingut mai fàcil i no se les ha valorat de la mateixa manera. Moltes autores han hagut de signar les seves obres sota pseudònims o noms masculins per aconseguir que se les valorés i, així, fugir del sexisme. N'és un exemple Víctor Català (en realitat, Caterina Albert) i, un de molt més recent, el de J. K. Rowling, a qui l’editorial li va demanar que ocultés ser una dona quan va publicar la primera novel·la de Harry Potter. Pensaven que, entre el públic infantil i adolescent, no triomfaria un llibre escrit per una dona.

Aquesta desigualtat entre homes i dones era encara més present durant etapes com la dictadura franquista, ja que “totes les creadores que durant l’etapa republicana havien utilitzat la literatura, la pintura o l’art com a via d’investigació per crear nous simbòlics femenins i socials es van veure abocades al silenci”, explica la historiadora i escriptora Isabel Segura a Quaderns de la Igualtat: La història de les dones i el gènere.

En aquest sentit, Irene Solà considera que la literatura és “una eina per al pensament i la mirada crítica i activa” i, per tant, pot servir per pensar en els motius pels quals hi ha hagut aquest dèficit o silenciament de les dones escriptores. Segons l’autora, aquesta qüestió té moltes capes: “La literatura pot servir per anar desgranant, analitzant o repensant al voltant de totes aquestes capes i fer dur a terme accions per fer canvis al voltant de tot això”.

Tot i que són moltes les dones escriptores que s’han trobat amb tota mena de traves pel fet de ser dones, sembla que en els darrers anys hi ha una certa evolució. Així ho defensa Gemma Ruiz i Palà, que considera que el públic lector està “retroalimentant l’enriquiment d’aquest ecosistema que estava tan estancat” i confessa sentir una gran alegria en anar a les llibreries i “poder descobrir autores interessants”. Afortunadament, això s’està disparant exponencialment i, a poc a poc, s’està donant a les escriptores el reconeixement que es mereixen.