Des de la televisió de casa segurament no ho vau veure, però mentre el periodista Lluís Caelles feia un directe per al telenotícies de TV3, uns soldats ucraïnesos acabaven d’entrar al seu hotel i ho havien deixat tot de cap per avall. Tot i deixar clar que eren periodistes, van retenir-los un quart d’hora a terra, apuntant-los amb un kalàixnikov. “Tenia al davant un caos absolut, però els espectadors no ho van percebre”, ha explicat Caelles a l’Auditori del Campus Poblenou de la Universitat Pompeu Fabra.

El segon Vermut del Diari de Barcelona, que s’ha fet aquest migdia —a l’hora del vermut, avui sí—, ha servit justament per descobrir què significa ser corresponsal de guerra, tant davant com darrere de les càmeres i dels micròfons. Els convidats de la taula rodona, Caelles i la periodista de Catalunya Ràdio Cèlia Cernadas, han explicat un bon grapat d’anècdotes sobre la cobertura de la guerra d’Ucraïna. “Avui us explicarem les interioritats de la nostra feina, tot allò que no surt a les cròniques”, ha dit Cernadas al principi de l’acte.

Per damunt de tot, el segon Vermut ha estat una lliçó magistral de periodisme. Una lliçó privilegiada, perquè tant Caelles com Cernadas acaben de tornar a Catalunya després de cobrir l’esclat del conflicte ucraïnès. La cinquantena d’estudiants que hi ha assistit feia cara d’emoció: alguns potser s’hi veien d’aquí a uns anys; d’altres, en canvi, veien l’acte com una oportunitat per absorbir els consells de dos referents periodístics.

Un bon fixer et pot salvar la crònica

“És molt important que els mitjans de comunicació informin sobre el drama humanitari que s’està vivint a Ucraïna”, ha ressaltat el periodista i coordinador del DdB David Meseguer, que s’ha encarregat de moderar l’acte. En aquest sentit, els dos convidats han posat de manifest la importància del fixer, una persona local que acompanya els corresponsals i els condueix pel terreny. “La qualitat dels reportatges depèn molt d’aquesta mena de guies, sobretot si vas a un territori que no coneixes especialment”, en paraules de Caelles.

De fet, ni Caelles ni Cernadas són especialistes en el conflicte ucraïnès ni es consideren “periodistes de guerra” per se, tot i que hagin treballat en diversos escenaris bèl·lics. “A l’avió vam llegim tot el que vam poder, però en cobertures d’emergència com aquesta arribes perdut i t’has de buscar la vida”, ha explicat Caelles.

Cernadas hi ha afegit que, quan et mous en espais de conflicte, "sempre et trobes amb dificultats inesperades i has d’improvisar sobre la marxa”. També ha assenyalat que “és necessari parlar molt i molt, i amb gent diversa, perquè d’aquesta manera vas creant un pòsit que et permet apropar-te a la realitat de la zona”.

Implicació o distància emocional?

“Aquesta cobertura m’ha ensenyat que, si has viscut una cosa, l’expliques de manera molt diferent”, ha confessat la periodista de Catalunya Ràdio. Caelles hi està d’acord: “Si nosaltres som allà és per viure la guerra i explicar-la amb proximitat i humanitat; si no, no caldria que hi anéssim, ja en faríem prou amb la informació de les agències”.

Per això, defensen que un corresponsal de guerra ha d’intentar trobar un cert equilibri entre la implicació emocional i la distància informativa. “Cal distància emocional perquè ens permet treballar, però no hem d’oblidar que hem d’explicar el que passa a la gent que pateix la guerra”, segons Caelles.

La follia dels periodistes

“Quan ets allà, només veus els tres primers arbres, mentre que des d’aquí veus el bosc sencer”, ha dit el periodista de TV3 per justificar la valentia d’anar a un país en guerra. Al mateix temps, però, ha reconegut que també hi fa molt “el punt de follia” que caracteritza els periodistes i els empeny a arriscar-se en determinades circumstàncies.

“L’adrenalina periodística és un problema, perquè és una mica addictiva”, hi ha afegit Cernadas. En aquest sentit, tots dos han explicat que la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals ha creat per primera vegada un servei d’assessorament psicològic per ajudar els periodistes a gestionar la tornada a Catalunya.

Dues maneres d’informar de la guerra: cruesa versus sensibilitat

Caelles explica que a la secció d’Internacional de TV3 hi ha dues escoles deontològiques: els qui creuen que cal ensenyar la guerra tal com és, amb morts, sang i destrucció, i els qui defensen que es pot parlar de la guerra sense ensenyar-la tan explícitament. “Jo crec que es pot tractar un conflicte bèl·lic amb sensibilitat, tot depèn dels plans que triïs, es pot suggerir sense mostrar-ho tot”, diu el periodista de TV3.

Cernadas, en canvi, pensa que “a vegades està bé que veiem imatges amb violència explícita” i posa l’exemple de la fotografia d’una família ucraïnesa morta que The New York Times va publicar en portada.

Podeu veure el vermut sencer aquí: