Amaral excel·leix en el seu concert més íntim a Barcelona sobre l'escenari del Cruïlla XXS
Publicat el 04 d’agost 2020

Sona “All Tomorrow’s Parties” de The Velvet Underground mentre Eva Amaral i Juan Aguirre s’apropen a l’escenari del Cruïlla XXS del Camp Nou ovacionats per un públic dempeus que els espera a la primera graderia del Gol Sud de l’estadi. Saluden, es treuen les mascaretes i interpreten “Señales”, la tercera cançó del seu últim disc, Salto al color (Discos Antártida, 2019), i “El universo sobre mí”, un dels temes que els va portar a la fama fa 15 anys i que forma part de Pájaros en la cabeza (EMI Music Spain, 2005). 

Així va començar el concert de la banda aragonesa Amaral ahir a l’estadi blaugrana. Un públic entregadíssim, i també més adult que el que ha visitat el Cruïlla aquestes últimes setmanes, els va rebre amb totes les ganes. I és que els fans barcelonins no fallen mai quan es tracta d’Amaral: el grup ho va vendre tot pel seu últim concert a la ciutat, el 30 de novembre de l’any passat al Sant Jordi. El d’ahir, però, era un concert especial: en format duet, petit, proper, amb quatre guitarres, una harmònica i dos artistes sempre agraïts i impecables a l’escenari.

“Moltes gràcies, bona nit, Barcelona”, deia Eva Amaral abans d’arrencar amb “Bien alta la mirada”. La cantant explicava amb to irònic que havia fregat la làmpada d’Aladí per dir-li que desitjava tocar al Camp Nou i que havia passat allò, que el seu desig s’havia complert a mitges. “És tot un somni estrany, però increïble", afegia, i donava les gràcies al públic “per celebrar la música en directe, la vida i l'amor”. A més, va explicar que durant els assajos havia vist un falcó voleiant per sobre l’estadi, que també els va acompanyar durant tota la nit de lluna plena. La quarta cançó va ser una de les primeres del grup, estrenada l’any 2000: “Cómo hablar”, a guitarra i veu, va fer eriçar la pell de tots els assistents. 

Reflexionant sobre la situació que viu el país degut a la pandèmia, Eva deia que “cada generació té un repte i aquest és el nostre”. Així començava “Nuestro tiempo”, seguida de “Kamikaze” i “Revolución”, durant la qual els focus van enlluernar el públic alhora que el vers parlava d’una “luz cegadora”. “La distància física es veu compensada amb escreix amb la proximitat espiritual”, va respondre la cantant quan una espectadora li va dir que les mascaretes gairebé no permetien que se sentís el públic cantar. 

“Soledad”, amb un solo espectacular de Juan Aguirre, i “Moriría por vos”, un dels èxits d’Estrella de mar (Virgin Records España, 2002), van continuar el concert. Després de “Nocturnal”, el duet dedicava “Ondas do mar de Vigo”, composta pel trobador Martín Codax i versionada a l’últim disc de la banda de Saragossa, a tots els artistes i bojos que han cantat al mar alguna vegada. Era aleshores el torn per “Mares igual que tú”, una de les més grans de la nit ja que va estar acompanyada d’una base i també de les maraques, i per “Entre la multitud”

Amaral interpretant una de les seves cançons al Camp Nou. | Andrés González-Nandín

“Hem passat a ser talla XXS sense passar cap gana”, comentava Eva Amaral en to de broma abans que Juan Aguirre liderés “Tardes”, un tema de 1998 que han recuperat per aquest format acústic. Als assistents va dedicar la famosa “Sin ti no soy nada” i a Enrico Morricone, el compositor italià de bandes sonores que va morir el passat sis de juliol, una versió d’un dels temes de la pel·lícula El bueno, el feo y el malo (1966). 

“Per tots els qui volen fer sentir el seu udol”, deia Amaral abans d’interpretar “Hacia lo salvaje”, el tema que dona nom al seu primer disc autoproduït (Discos Antártida, 2011). Les llums verdes, recordant la natura, els udols de la cantant i els versos d’”A galopar”, la cançó de Paco Ibáñez, van convertir-la en una de les millors de la nit. Recordava la llibertat del falcó per cantar “Peces de colores”, la cançó que parla de tothom qui ha de lluitar per expressar la seva identitat. 

“Cuando suba la marea”, una de les més esperades pel públic després de popularitzar-se per la sèrie La Casa de Papel, “Salir corriendo”, un tema preciós que millora amb els anys, i “Ruido”, un dels èxits del seu últim disc, van tancar una nit al Camp Nou com cap altra. Juan Aguirre va demostrar la seva virtuositat a les sis cordes, que ahir van ser 18, i la seva capacitat segurament única al món de fer-li les segones veus, per sota i per sobre, a Eva Amaral. La cantant es va lluir, una vegada més, mostrant tots els matisos d’una veu incomparable, que sona gairebé millor en directe que al disc i que compensa amb la dolçor i la gratitud que mostra a cada frase.

Amaral ens va fer udolar com llops sota la lluna amagada en un cel rogent de pluja o vent, gairebé volar com falcons amb cada tornada i cada rascat de guitarra i pujar la marea de crits i aplaudiments fent gala d’un talent que ve de lluny i que de ben segur encara podrem gaudir durant anys. “Aquesta nit no l'oblidarem mai”, deia ella. Nosaltres tampoc, Eva, nosaltres tampoc. 

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —