Un dels dibuixos animats més coneguts per la joventut dins de tot Internet és el d’una noia creada per l’artista Juan Pablo Machado. Amb una estètica inspirada en el Studio Ghibli japonés, ella estudia tranquil·lament amb la pluja de fons mentre escolta música als seus auriculars. En els seus cascs sona una base (un ritme creat informàticament) tranquil·la i senzilla que crea un ambient relaxat per concentrar-se més i millorar el seu temps d’estudi. Tot i tractar-se d’una persona aparentment aplicada, és la banda sonora la que ha fet que aquesta adolescent sigui tan famosa. El Lo-Fi, el tipus de música que escolta la protagonista de la il·lustració, s’ha convertit en un símbol de les últimes generacions de joves.

Lo-Fi (low-fidelity, baixa fidelitat) es refereix a una producció de poca qualitat que manca de sons nets o d’un ritme que seria sinònim d’èxit a les emissores de ràdio. Tanmateix, com bé diria Susan Sontag, es tracta d’un tipus de camp, és a dir, d’una estètica. La senzillesa d’aquesta música, feta a propòsit, crea una estètica pròpia a través del seu ritme i d’il·lustracions com les de Machado per tal d’aconseguir un objectiu: donar la sensació de tranquil·litat. Tot i que una mala gravació es pot fer en qualsevol gènere com podria ser el rock o el pop, el principal pilar d’aquest estil de música és el Hip Hop.

Un ambient amb significat

Amb la seva icònica producció pràcticament precària, la calma del gènere busca fer viatjar a les persones al passat per provocar nostàlgia. A través de la melancolia aquest estil musical vol reviure la sensació de no tenir preocupacions, un fet que principalment succeïa a la infància. Més enllà de tranquil·litzar, aquestes produccions amb caràcter retro volen crear ambient relaxat. El seu ritme senzill intenta fer del lloc on s’escolta la música un ambient segur per l’oient, independentment de si aquest està escoltant Lo-Fi per augmentar la capacitat de concentració o per disminuir la sensació d’ansietat.

Tot i que la música relaxant no és cap novetat, la baixa fidelitat i l’estètica dels anys 90 i dels inicis del 2000 crea un missatge que converteix aquest estil en un símbol d’identitat dels  millenials i la generació Z. Dit d’una altra foma: el gènere és un evolució de la música new-age on el component retro, el nostàlgic, guanya una gran importància per crear personalitat. Si bé el trap, segons la teoria del filòsof Ernesto Castro,  representa el nihilisme de totes les generacions que van viure en la seva joventut la crisi econòmica del 2008, el Lo-Fi és tot el contrari. El seu caràcter melancòlic deixa enrere el missatge de “no es pot perdre res si tot està perdut” per acollir la sensibilitat, l’angoixa i el costat més feble d’uns joves preocupats amb el seu futur.

El 'boom' de la baixa fidelitat

A diferència de la tendència tradicional, aquest tipus de música no està gravat a cap mena d’estudi -de fet la seva producció acostuma a ser individual i autodidacta- i no s’ha fet famós de la mà de les discogràfiques. Si el Lo-Fi ha tingut tant èxit en els últims quatre anys ha sigut gràcies a la seva difusió en Internet, concretament a YouTube. Canals com Chillhop Music o Chilled Cow van popularitzar el gènere amb sessions de 24 hores diàries, com si es tractés d’una emissora de ràdio, amb una animació de fons per transmetre el característic ambient tranquil.

A més, a aquesta tendència es va sumar l’ultra Lo-Fi, que com bé explica el YouTuber Jaime Altozano, va augmentar seva la fama afegint sons ambientals -com per exemple una pluja de fons- a cançons ja conegudes per incorporar la seva icònica nostàlgia.

Com l’èxit va néixer a YouTube i va ser tan imminent, molts artistes emergents van aprofitar el fenomen, van fer d’aquest estil un dels seus símbols d’identitat i el van popularitzar encara més. Un exemple és en George Kusunoki Miller, conegut artísticament com Joji, que va arrencar la seva carrera amb Don’t rain on me, un single fet amb una base d’aquest gènere, i va consolidar-se a l’escena musical amb l’àlbum In Tongues, en el qual la gran majoria de cançons tenen una melodia de hip hop de baixa fidelitat.

En definitiva, independentment de qui sigui l’emissor, el Lo-Fi és un crit de calma a totes les generacions de joves que s’han vist afectades per les conseqüències de la crisi econòmica del 2008 i que actualment s’enfronten a la del coronavirus.