"El meu avi sempre m’explicava històries de pops gegants, d’illes fantàstiques on hi havia tresors amagats, de pirates, de naufragis… i jo me les creia. I un estiu quan jo tenia vuit anys, vaig pensar que aquell estiu seria jo qui, abans no tornés del mar perquè era mariner, escriuria una història. I des de llavors que no he parat". A les portes de Sant Jordi em reuneixo amb l'escriptora i professora Àfrica Ragel (Poblenou, Barcelona), que acaba de publicar el seu nou llibre Els savis de l'Acadèmia dels Desconfiats, un èxit més que ja se suma als seus altres 13 llibres publicats, dels quals 11 en són novel·les i els altres dos obres de teatre.

M'espera asseguda en una taula del pati del Palau Dalmases de Barcelona prenent un cafè. Envoltades per aquelles quatre parets de pedra que han sigut testimonis de tantes històries d'amor, de traïció i de venjança, ens endinsem en les aventures de la Sibil·la, dels savis de l'Acadèmia dels Desconfiats, però també dels perills de l'Ordre de la Ignorància.

Haver-nos trobat al Palau Dalmases no és casualitat. Per què és especial aquest lloc per a tu, Àfrica? 
Sempre m’han agradat els palaus. Sempre m’han semblat llocs inaccessibles i que amagaven moltes històries, sobretot els de Barcelona, que són els que tinc a prop. Vaig estar buscant informació sobre el Palau Dalmases i vaig descobrir que aquí és on havia començat l’Acadèmia dels Desconfiats. Vaig quedar fascinada per la història d’homes buscant l’heroi, un heroi filosòficament parlant de tot el que era la cultura en aquell moment, però també vaig quedar una mica enrabiada perquè en aquell moment, l'any 1700, aquí només hi havia homes i no hi deixaven entrar les dones.

Ara bé, sense fer spoilers, un dels personatges a destacar de la novel·la és la Sibil·la. Pot ser, almenys des del meu punt de vista, que sigui qui aporta un rol reivindicatiu a la història? 
La Sibil·la és una noia que té vitiligen (malaltia caracteritzada per l'aparició progressiva d'àrees de pell sense pigment) i a part té hipersensibilitat. Li molesten els sorolls, però sobretot les olors i haver d’estar ajudant al seu pare a netejar els budells d’animals (per fer les cordes dels instruments) és impossible per a ella perquè li agafen molts mal de cap, arcades… I en aquell moment es troba molt perduda perquè veu que, a part de no poder ser una "menina" (dama de companyia d'un baró), tampoc podrà seguir amb el negoci del seu pare. Però és una noia molt valenta i després... bé, millor que llegiu vosaltres mateixos la història. 

Tens tota la raó, deixem que els mateixos lectors descobreixin la Sibil·la Amenlé. Que, per cert, Sibil·la, quin nom tan curiós!
Sí, és un nom de l'època, del 1700. A part dels noms dels personatges, els cognoms que apareixen a la novel·la, com per exemple Amenlé, són de famílies de veritat que van viure a la Barcelona del segle XVIII. 

La majoria de les teves obres se centren a Barcelona, com és això?

Tot el que passa en aquesta Barcelona del 1700 és real? 
És una història novel·lada. Hi ha uns fets, unes dades, uns llocs i unes famílies que sí que són reals. Però tot això està novel·lat per entendre-ho i viure una història maca, divertida, emocionant, aventurera i romàntica.

Ai, l'amor... aquest és un ítem que acostumem a trobar a les teves novel·les i, òbviament, no podria faltar a Els savis de l'Acadèmia dels Desconfiats.
M’agrada l’amor intens i m’agrada que en les novel·les hi hagi un punt d’impossibilitat. Un amor que costi molt d’aconseguir i que potser s’aconsegueix o potser no...

A part d’aquest amor impossible dels teus llibres, també sols afegir-hi aquest punt de la bruixeria.
Sí, el tema de la bruixeria m’emociona i m’interessa molt perquè és un tema ancestral, de dones sobretot. Més que bruixeria és coneixement, i en aquesta novel·la ho trobem amb la Ponça i la seva saviesa de les herbes. 

"M’agrada l’amor intens i m’agrada que en les novel·les que hi hagi un punt d’impossibilitat"

Parlàvem de la Sibil·la, de la Ponça, dels savis de l'Acadèmia dels Desconfiats, però altres personatges importants que faran la vida impossible a la nostra protagonista són els membres de l'Ordre de la Ignorància. En un punt de la novel·la fas referència a ells com: “Avui dia es barregen i es confonen amb gent com tu i com jo”. Qui seria per tu algú d’aquest ordre? 
Serien tots aquells que no volen que els nostres joves es nodreixin de coneixement perquè ja els va bé que estiguin tot el dia controlats, per exemple per les xarxes. I no vagin més enllà perquè d’aquesta manera els poden dominar més. 

Ja que treus el tema de les xarxes. Creus que arran de totes aquestes tecnologies, cada cop llegim menys, tant els infants, com els joves o adults? 

Parles d'acompanyar al lector, i tu amb aquesta nova novel·la, a més, hi has volgut incorporar un mapa. Una novetat en relació a altres de les teves obres anteriors. Com va sorgir la idea?
Vaig voler que hi hagués aquest mapa de la Barcelona del 1700 per on encara avui es pot passejar, perquè es pugui fer un recorregut després d’haver llegit la història. Ja que la nostra protagonista viatja per València i per Barcelona i són llocs que encara podem tocar, viure i olorar. 

 

 

 

 

Ver esta publicación en Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Una publicación compartida de Àfrica Ragel (@africaragel)

Amb altres llibres, has organitzat rutes literàries pels indrets on es desenvolupa la història. Està previst que amb Els savis de l'Acadèmia dels Desconfiats també ho facis? 
Sí, tinc previst organitzar clubs de lectura i rutes literàries perquè els lectors puguin veure–ho i viure-ho in situ. 

A tu t'agrada molt el contacte directe amb els lectors. Fas sobretot xerrades sobre els teus llibres a les escoles amb els més petits. Què suposa per a tu aquesta experiència? 
Quan vaig a les escoles, veig la cara de tots els nens i les nenes que han llegit els meus llibres amb aquesta il·lusió de poder-me parlar i preguntar coses, és un moment que no té preu. És el contacte directe amb gent que et dirà la veritat sempre i és l'agraïment més sincer que em puc trobar, és fantàstic i m’encanta. 

 

 

 

 

Ver esta publicación en Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Una publicación compartida de Àfrica Ragel (@africaragel)

Com bé dius, els nens i nenes són molt sincers, i alhora també molt creatius. Sovint tendim a pensar que a mesura que passen els anys anem perdent aquesta creativitat tan extraordinària i surrealista. Tu també ho creus?
Amb el temps no anem perdent imaginació, el que sí que anem fent és encotillant-la. Ens posem una mena de barreres, paranys, d'allò que no podem dir, que no podem pensar, i nosaltres mateixos ens anem posant portes a aquesta imaginació, però no crec que la perdem.

A part d’escriptora, també ets professora de Secundària i alhora imparteixes cursos d’escriptura, fas xerrades als petits lectors a les escoles... Com trobes temps per fer tantes coses?
Quan tu fas una cosa que t’agrada treus el temps d’on sigui. A part, dormo molt poc i aprofito molt el temps entre hores. Però sobretot arribo a tot perquè tinc una família que em dona suport en tot i que saben que per a mi escriure és molt important.

"Necessito escriure per viure i per entendre el món"

Què suposa per tu escriure? 
Per mi escriure suposa la vida. Si jo no puc escriure, estic molt malament. Necessito escriure per entendre el món i per imaginar-me coses que m’agradaria viure, per relaxar-me, per desconnectar, per ser feliç….bàsicament, per viure! 

Però, econòmicament parlant, és fàcil viure dels llibres? Com veus la situació actual dels escriptors? 
Viure dels llibres és molt difícil perquè suposa, per una banda, haver d'acceptar algunes demandes que potser tu com a escriptora no acceptaries. Per l'altra, perquè hi ha molta competència i molt poc valor pel que és el llibre. Els nens i els adolescents, per exemple, no tenen aquesta consideració de vaig a crear la meva biblioteca personal de llibre en llibre. Quan s'han de llegir un llibre intenten piratejar-lo perquè no es volen gastar 10 euros en un llibre. Quan després, 10 euros al costat d'altres coses amb què els gastem, no són res. Crec que la vida de l'escriptor és molt dura i s'ha de picar molta pedra. 

Tu quan et vas atrevir a definir-te com a escriptora?

A part de novel·les, també has escrit teatre (Tarda de tapes, Àtic i Postmortem). I, fins i tot n’has dirigit una, Postmortem al Centre Moral i Cultural del Poblenou. Com valores aquesta experiència?
Vaig dirigir teatre perquè vaig pensar que això de veure els personatges en viu i en directe havia de ser ja el súmmum. Però la veritat és que no ho vaig gaudir tant com escriure-ho. Jo sóc més d’estar al darrere i escriure en solitari. 
Mentre jo penso i imagino els meus personatges és molt fàcill manar-los, però a les persones que estan a dalt de l’escenari dir-los què han de fer em costa moltíssim. 

"Crec que la vida de l'escriptor és molt dura i s'ha de picar molta pedra"

Ja que parlem dels personatges. Quan els planteges, t'inspires en la gent del teu entorn o són completament nous? 
No, ningú del meu entorn m’inspira perquè si m’inspiressin ho farien tal com són i a mi m’agrada que els meus personatges siguin lliures i diferents. 

Pel teu procés de creació d'una història sempre dius que necessites: un objecte, un perfum i la música. Quin és aquest ritual que segueixes?

Quin gènere t’agradaria provar que encara no hagis utilitzat en els teus llibres? 
M’encantaria provar la novel·la negra, però em fa molta por perquè la seva estructura, tot i que no ho sembli, ha de ser molt complicada. Però per mi és un repte que m’agradaria molt provar. Ara bé, ja faig un petit testeig d’aquest gènere en la Revista Icària de l’Arxiu Històric del Poblenou, de publicació anual, on hi publico cròniques de crims que han passat al barri com Ganivetades d’amor al carrer de Batista o La gran desgràcia dels Artés-Forcada.

Des de quan formes part de l’Arxiu Històric del Poblenou?
 

El sol ja es va ponent rere les parets del Palau Dalmases de Barcelona. M'acomiado de l'Àfrica, agraïda per l'estona que m'ha regalat i agraïda per haver-me fet descobrir aquesta meravellosa història d' Els savis de l'Acadèmia dels Desconfiats. Una lectura recomanada per a tots els públics que es vulguin deixar portar i enamorar per la Sibil·la, per l'Enyego, pels savis de l'Acadèmia dels Desconfiats, de Barcelona del 1700, però sobretot per la literatura de l'escriptora poblenovina. 

Ah! I l'escriptora tampoc no s'ha escaquejat de les 10 preguntes del Diari de Barcelona: 

@diaridebarcelona Quina relació hi ha entre Àfrica Ragel i els cargols? 🐌L’escriptora i professora contesta les 10 preguntes ràpides del Diari de Barcelona des del Palau Dalmases🏰 #africaragel #diaridebarcelona #ddb #fyp #foryoupage #viral #viraltiktok #estiktokat #santjordi #llibres #roses #carmenmola #ebook #literatura #escriptora #palaudalmases #barcelona ♬ sonido original - diaridebarcelona