Han estat batejats com els nous Manel i tothom els recorda la seva semblança amb Bob Dylan -els he promès que en aquesta entrevista evitaria el tema-, però el cert és que el sextet que conforma la Ludwig Band (entre 24 i 25 anys) s’està fent un lloc en l’escena catalana. El passat 25 de juny va sortir publicat el seu tercer àlbum, La mateixa sort, que barreja noves produccions amb el recull d’algunes de les cançons que sempre han tocat i que volien deixar enregistrades. Parlem amb el seu cantant, en Quim Carandell, i el seu guitarrista, en Gabriel Bosch, que em confessa que està seguint de reüll un partit de l’Eurocopa.

Quina és la vostra història?
Q: L'Andreu (baixista) i jo ens coneixem de tota la vida. Deu fer quatre o cinc anys que vam començar a gravar cançons. A partir d'aquí, vam anar sumant membres fins a l'actualitat. Els dos primers discs els vam gravar a Espolla, però aquest últim l'hem gravat a l'Hospitalet, en un nou estudi que ens estem muntant.

Sou sis membres: alguns d’Espolla i d’altres de Barcelona. Com funciona aquest còctel?
G: Hi ha un líder, que és en Quim. Ell escriu la lletra de les cançons i a poc a poc van sortint les coses esporàdicament. La veritat és que ens portem tots molt bé.

Q: I si som sis és perquè el grup neix per ajuntar-nos per tocar. Com que ens ho passàvem bé, vam anar afegint més gent, perquè com més érem, millor ens ho passàvem.

Ara que arriben les vacances: com són els estius típics de la Ludwig Band?
G: Abans, quan teníem l'estudi a Espolla, hi passàvem una o dues setmanes per assajar i sobretot per gravar cançons. Aquest estiu tenim uns deu concerts. És una sorpresa per a nosaltres, gairebé mai no teníem res. 

Q: De totes maneres, encara no sabem ben bé del tot com anirà, però en aquest últim curs ha pujat el ritme de concerts i fa pinta que estarem ocupats. Seguim a l'expectativa de veure què acaba passant, però ens fa molta il·lusió.

De fet, teniu una forma curiosa de començar les cançons als concerts: dient la tonalitat de cadascuna d’elles.
Q: S'ha convertit en una mena d'acudit. Ve de fa anys, perquè quan vam començar anàvem canviant el to enmig de les cançons i vam decidir recordar-nos la tonalitat. En aquell moment ens va fer gràcia i ho hem mantingut.

Parlem de La mateixa sort. No esperava una portada així per a un grup de folk.
Q: (Riu). Tenim una amiga que està fent un curs d'il·lustració de... com es diu?

G: D'anime? De manga?

Q: De manga, sí. I com que no sabíem què posar a la portada i no ens agrada gaire fer-nos fotos, vam demanar-li que ens fes una il·lustració. Estem molt contents amb com ha quedat.

L'àlbum desprèn certa nostàlgia: morts, viatges en tren, desamors…
Q: Crec que hi ha una mica de tot, perquè hi ha cançons tristes, però també n'hi ha de contentes. Per exemple, amb S'ha mort l'home més vell d'Espolla, que és el single que vam treure, parlem sobre la mort, però ho fem des d'un punt de vista molt optimista. Gairebé parlem de la reencarnació, de la necessitat que neixi gent nova per reemplaçar aquells qui moren. És més una cançó de vida que de mort.

És ficció tot allò que escriviu o realment S’ha mort l’home més vell d’Espolla?
G: Ara no recordo si va morir l'home més vell o si era un senyor força vell d'Espolla... Suposo que això ens va fer imaginar què passaria si morís l'home més vell d'Espolla, quina cerimònia s'hi organitzaria pel seu enterrament.

Llavors, no el coneixíeu?
Q: No, realment no va passar, no va morir. És una mica això que la ficció supera la realitat, una cosa no existeix sense l'altra. La ficció digereix i escup la realitat.

Una barreja de quotidianitat i de ficció?
Q: Correcte! Molts cops, la gràcia de la nostra música és crear ficció d’escenes molt quotidianes. Una mica com amb les mentides, que diuen que s'han d'arrebossar de veritats perquè siguin més creïbles.

La portada de Quan les hores no portaven enlloc m’ha fet pensar en El 3 de maig a Madrid de Goya.
Q: 3 de maig? [Obre el mòbil i tecleja] L'estic buscant... Ah val! Sí, clar. S'hi assembla un munt! Ui, és preciós!

Oi? No sabia si el símil era intencionat o no.
Q: No, més aviat -i això és quasi un secret- la cançó musicava una pel·lícula que es diu Terra i Llibertat (1995), de Ken Loach, que parla sobre un soldat del Partit Comunista Anglès que arriba a Espanya per lluitar pel bàndol republicà a la guerra civil. No era pas intencionat.

En l'àlbum anterior trèieu Te’n Recordes? i Judes. En aquest últim 30 monedes i a Jerusalem. A què es deuen aquestes referències bíbliques?
G: Algunes d'aquestes cançons les havíem fet en un musical, les vam recuperar per als concerts i les vam integrar als discs.

Q: En concret, Jerusalem prové d'un altre musical que, si tot va bé, estrenarem l'any vinent. Ajuntar la música amb la religió és una eina que permet partir d'històries i referents bastant coneguts que faciliten apel·lar fàcilment a l'imaginari col·lectiu. No volem explicar coses massa enrevessades.

Certes parts de General Mitre recorden a un musical. És potser la cançó més diferent que heu fet fins ara?
G: Jo també ho veig una mica així. Segurament sigui en part per la producció que hi vam fer, que va ser amb més pistes i buscant la teatralitat de la cançó jugant amb els diferents personatges i els ambients que representem. S'allunya d'allò que acostumem a fer, que sol ser més senzill.

Quin dia tan gris que feia quan sortia de la feina amb el cap ple de dimonis. És autoreferencial? 
Q: Quan escric lletres, se'm van acudint coses. No és tant el fet de voler explicar que la meva feina és una merda, sinó que potser un dia que surto de la feina, fa un dia gris i em dona per escriure-hi.

G: Generalment tots som músics. Alguns estem a punt d'acabar els estudis, d'altres treballem en menjadors d'escoles.

Q: Jo, per exemple, dono classes de guitarres i faig extraescolars en una escola. Tenim feines més enllà de la feina perquè costa viure-hi i ens hem d'espavilar.

I el boom de l'últim any us encoratja a creure que algun dia no us caldrà tenir una segona font d'ingressos?
G: El nostre objectiu final és aquest, sí.

Q: En aquest sector -com en tots, què t'hem d'explicar a tu, que ets periodista- tot és molt complicat. La sort hi juga un paper molt important i s'ha de saber connectar amb allò que la gent vol escoltar en aquell moment. També depens molt de la teva inspiració, si se t'acaben les idees, se t'acaba el xiringuito. Tot i que ara hem viscut un canvi i les coses ens vagin millor, proclamar als quatre vents que volem viure de la Ludwig Band és fer-se trampes al solitari. Passa a passa i si ens podem treure uns calés, doncs millor.

Parlant de canvis: abans la música festiva en català estava capitalitzada per la rumba i vosaltres, per exemple, porteu una mescla de folk, pop i rock. Què feu que a la gent li agrada tant?
Q: Encara no ho sabem perquè no hem tocat en festes majors. Hem vingut a treure el cap a l'escena de la música catalana en un moment estrany, i per això hi ha algunes experiències que encara no hem viscut. Ens faria molta il·lusió convertir-nos en un grup de festa major, però de moment encara no ha passat.

Creieu que representeu el prototip de nois catalanets?
Q: No ho sé, espero que no! Per ara, crec que no se'ns pot relacionar amb cap corrent política o cap situació social, no tenim cap d'aquestes coses per bandera. Hi ha altres grups que es posicionen més o que donen a conèixer la seva vida privada, però nosaltres intentem estar al marge de tot això.

Spotify us relaciona amb grups com Da Souza o Ariox.
G: Això deu anar en funció de què escolta la gent que ens escolta. No crec que Spotify es fixi gaire en el tipus de música que fem. Ens relacionen amb grups actuals i jo tiraria més per grups antics.

Q: La nostra audiència comprèn dues generacions amb un gran abisme per entremig. Ens escolta gent gran que no utilitza gairebé Spotify i també gent molt jove. Aleshores, aquesta meitat de públic més jove que s'identifica tant amb nosaltres com amb Ginestà, per exemple, fa que ens relacionin amb ells, que estan més vinculats al pop en català actual. Per aquesta banda, crec que no som el mateix, però és veritat que el mercat és el mateix i estem en el mateix cercle.

Posaríeu música en un anunci d'Estrella Damm?
Q: Tornem a la crueltat d'aquest negoci. Suposo que ho pagarien molt bé, però d'entrada tindríem certa reticència a fer-ho. Què dius, Gabri?

G: El mateix. Si ens ho demanessin voldria dir que ens està anant bé o que hem triat un camí...

Q: La resposta és un no rotund! [El talla].