Quatre mirades sobre el càncer de mama
Per Gemma Alegrí Expósito i Joan Abel Yuste
Publicat el 20 d’octubre 2020

El 19 d’octubre és el dia del llaç rosa. És en aquesta data quan cada any se celebra el Dia Internacional del Càncer de Mama. Aquest tipus de càncer és el segon més comú de tots, i el més habitual en dones. De fet, es calcula que una de cada vuit dones patirà un càncer de mama al llarg de la seva vida, segons la Organització Mundial de la Salut, tot i que també els homes poden patir-lo, en una ràtio molt menor. La taxa de mortalitat de la malaltia és, actualment, de menys del 10 % de les pacients, una taxa que s’ha reduït força a causa de l’augment de les deteccions precoces. 

El doctor Joan Albanell, cap del Servei d’Oncologia Mèdica de l’Hospital del Mar, destaca al Diari de Barcelona els principals motius pels quals és important commemorar aquest dia. D'una banda, per fer arribar la idea de com d’important és la detecció precoç de la malaltia, i per difondre les campanyes de cribratge amb mamografies regulars a partir dels cinquanta anys. També per difondre els avenços científics i mèdics en el tractament de la malaltia. Finalment, també creu que és important per tal de visibilitzar el càncer de mama. A més, Albanell posa de relleu com d’important segueix sent anar a les consultes mèdiques davant qualsevol sospita, també ara: "Que la por al virus no ens impedeixi detectar la malaltia”. 

Més enllà de la perspectiva mèdica, és imprescindible donar a conèixer la visió de les pacients. Per això, recollim les històries de quatre dones que han viscut el càncer de mama de prop. Elles són la Laura, la Lídia, la Roser i la Mercè. Ens expliquen com han patit la malaltia en primera persona, i els efectes que aquesta genera.

Laura Osuna, 55 anys

“Està clar que no vull marxar, però també que seria millor que ho fes ara que no quan els meus fills eren petits”

Ara fa dotze anys a la Laura li van detectar càncer de mama per casualitat. Va veure que tenia un petit granet prop del pit, i com que tenia amigues més grans que es feien mamografies, va anar a fer-se’n una ella aprofitant les vacances. Recorda perfectament l’hora de visita que li van donar: dos quarts de nou del matí. Semblava que allò no havia de ser res, però quan va anar a buscar els resultats va veure les cares dels metges i no li van agradar gens. Tenia càncer de mama. 

Després de moltes proves, el primer dia que havia d’acompanyar el seu fill a l’escola, la van operar. Posteriorment, va rebre quimioteràpia i radioteràpia, i quatre anys més tard, li van detectar una mica de metàstasi a quatre punts de les costelles. Explica que ho porta bé, que es medica i que es cuida. Que viu i vol viure la vida dintre de les seves possibilitats. Tot i això, quan va saber la notícia es pensava que es moria. Va estar molt de temps malament, sobretot perquè els seus tres fills eren petits. Precisament, ells i el seu marit van ser el seu motor per seguir endavant. Comenta que al més petit, que ara té vint anys, encara li diu que el vol veure “col·locat i amb la carrera acabada”. 

Sobre els tabús que encara ara envolten el càncer, Osuna creu que se n’hauria de fer més bandera, tot i que cada vegada se’n parli més. Afirma que si tornés dotze anys enrere, no portaria perruca. 

Lídia Albert, 53 anys

“Quan vaig saber que estava malalta em vaig trobar desemparada, tot i que tenia molt suport tant familiar com d’amics. Suposo que potser aquest va ser un dels motius pels quals va néixer Grup Iris”

El cas de la Lídia va començar l’onze d’abril del 2012. Després d’una història mèdica anterior, els metges li van comunicar que patia càncer de mama. Ho recorda com un moment molt dur, tot i la gran quantitat de suport que va rebre. "Un dels punts més difícils va ser tractar-ho amb les seves dues filles, que llavors tenien setze i nou anys", comenta. 

A la Lídia li van fer una mastectomia total, li van treure els ganglis de l’aixella i va fer els tractaments corresponents: quimio, ràdio i tractament hormonal, al qual encara avui s’està sotmetent. El fet de no tenir ningú proper i amb experiència amb qui compartir aquella situació va fer que el procés fos encara més complicat. No sabia què li passaria. Ningú podia explicar-li de primera mà amb què es trobaria, i per això reclama la figura del pacient expert per tal de poder acompanyar el malalt. 

Un any després del diagnòstic, ella, juntament amb dues companyes, van crear el Grup Iris, una associació d’afectades de càncer de mama. “No parlem de lluita contra el càncer, ens agrada caminar juntes i contribuir en la investigació i minimitzar els efectes de la malaltia, ajudant les persones afectades i els seus familiars”, recalca la Lídia. 

El Grup Iris ha anat creixent i aquest any celebra, de forma virtual, la cinquena edició de la Cursa de la Dona, on l’any passat es van aplegar 5500 participants. L’esdeveniment és el motor de l’associació. Els beneficis van dirigits íntegrament a les persones afectades (per fer teràpies gratuïtes i tallers durant tot l’any) i a fer donatius a la investigació. A més, la Lídia no s’oblida que  “també hi ha homes que pateixen càncer de mama, tot i que en un 99 % afecta les dones”.

Roser Fontboté, 19 anys

“L’actitud de la meva mare davant del càncer em va fer aprendre com d’important és ser optimista"

La Roser va viure amb tan sols 16 anys la mort d’una mare a causa d’un càncer de mama. Quan li van diagnosticar la malaltia a la seva mare, el gener del 2011, tenia només deu anys. El que més li va impactar, llavors, sent una nena, era que no entenia que la mare es quedaria calba. L’optimisme, malgrat tot, va ser el que va definir l’actitud de la seva mare durant tot el llarg procés. Després d’una forta quimioteràpia, el càncer de mama va desaparèixer, i la Mamen estava curada. “Recordo fer-li un pastís a la mare un any després que superés la malaltia”, explica la Roser. 

Però dos anys més tard, va reaparèixer el càncer. “Una bufetada a la cara”. I malgrat tot, malgrat les pors, malgrat els complexos, la seva mare seguia sent igual d’optimista. Deia que prendre-s’ho així era un exemple de vida pels seus sis fills. Si ella era capaç d’afrontar així aquesta situació, ells també podrien fer-ho. Però els temors hi eren. I la Roser hi pensava. I si ha de viure amb constants recaigudes? I si no es cura mai? 

Però el positivisme de la seva mare era un exemple constant, així com l’enfortiment de la relació dels pares. Ens explica que mai va anar sola a una consulta. Sempre que podia, algun familiar l'acompanyava. Fins i tot va aprendre a cuinar, el pare. “El que menjàvem al principi era horrorós”, confessa la Roser, “però ara el meu pare cuina genial”, reconeix. 

"I del tram final de la seva vida ens quedarà l’últim estiu a Lloret, un estiu genial", explica, "en família, i amb la possibilitat d’acomiadar-se. Una última setmana, tots vuit, amb ella fins al final". 

Mercè Riera, 65 anys

“El càncer era un tema molt vigent a la meva família. Sabia que tard o d’hora em podia tocar a mi”

Els metges van comunicar a la Mercè i al seu marit que ella estava malalta el desembre del 2008. A la seva família sempre hi havia hagut casos de càncer de mama i des de ben jove es feia revisions sovint. Quan va saber la notícia, el món se li va ensorrar perquè només veia tot el que li quedava per fer o que encara no havia construït. Poc temps després d’haver-lo analitzat amb una punció, li van extirpar l'embalum “L’únic que m’importava era no morir-me”, diu. Després de parlar-ho amb les seves filles, amb qui també va parlar va ser amb el seu ginecòleg. Ell va pronunciar-li el que la Mercè anomena “les paraules màgiques”. El metge li va afirmar que d’allò no es moriria. 

A partir de llavors, ella va fer un tomb, un canvi molt important de mentalitat. La malaltia va suposar molts canvis en la vida de la Mercè, però el més important està precisament vinculat amb la seva ment. “Te n’adones que la vida et pot canviar en pocs segons i aprens a valorar les petites coses”, reclama. Ara, té les prioritats més definides que fa un temps. 

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —