La magrana de Persèfone
Publicat el 23 de gener 2021

"L'obscuritat és brillant, immutable. La llum, en canvi, mostra infinits matisos. La llum deforma. És per això que a la gent li agrada més la foscor", assegura Persèfone. La jove acaba de retornar de l'infern, el món subterrani d'on n'és la deessa, juntament amb el déu Hades. I trepitja la terra després de sis mesos. Es troba de cares amb la seva infernal lluminositat, amb la insuportable brillantor del mar, i del sol, que s'escola per la finestra de la casa pairal en què viu. No la pot tolerar, tanta llum. Sort que les ulleres de sol li protegeixen la vista.

Persèfone, interpretada per una brillant Laia Gotsens, emergeix de les profunditats, tota de negre: les sandàlies, el vestit cenyit, la jupa de cuir, les ulleres i el fulard. La seva estètica obscura acompanya la seva actitud. Veiem una jove que parla amb ràbia, a vegades continguda, però sovint amb una gran intensitat. Ella li explica, a la seva amiga, interpretada per la ballarina i coreògrafa Emma Duran, què hi ha a l'inframon, què ha vist i com ho ha viscut.

Els mots del poema de Ioannis Ritsos brollen des de l'interior de Gotsens i, en conseqüència, de Persèfone. El monòleg del qual s'apodera la protagonista és la traducció de Joan Casas de l'obra Persèfone de Ioannis Ritsos (1909). El poeta grec va actualitzar el mite als nostres temps, adaptant-ne l'atemporalitat a la nostra contemporaneïtat —paraules com cotxe, dins el monòleg, ho il·lustren—. L'obra, dirigida per Gerard Bidegain, commemora el trentè aniversari de la mort de Ritsos.

Em sembla important recordar el mite d'aquesta divinitat grega, per poder entendre el text i copsar l'obra. Persèfone, anomenada inicialment Core ('donzella'), era filla de Zeus i Demèter, deessa de l'agricultura, i un dia de tardor, mentre recollia narcisos, va ser raptada per Hades, déu dels inferns, i obligada a casar-se amb ell.

Un profund pou es va obrir al camp de flors on es trobava Core i se la va emportar, sense deixar-ne rastre. Demèter la va buscar dia i nit. Finalment, la va trobar i Zeus va obligar Hades a fer-la tornar a la terra, però ell ja li havia fet menjar sis grans de magrana de l'infern: era impossible que Persèfone pogués sortir d'allà. Però un pacte entre el déu dels déus i el déu de l'infern va permetre que Persèfone pogués estar mig any a la terra, i l'altre governant al submón.

La peça és, doncs, un diàleg entre els mots de Persèfone i la resposta de la seva amiga i companya, qui la sosté durant tot el procés. Però no amb paraules, sinó amb moviments precisos i delicats: ballant. Dansa i text, cos i veu, ens condueixen a través del poema de Ritsos. Primer, amb una Persèfone avesada a l'infern, habituada a la brillant negror, als rius, llacs i mars que fugen del blau, a la companyia d'Hades, qui, malgrat tot, li agrada. Després, amb una deessa menys dura i rabiosa, que s’obre a la claror del món terrestre. El riure contundent i un xic malèfic de Persèfone ens posa la pell de gallina. I les anades i vingudes de Duran ressalten la figura de Gotsens. L'abraça quan està trista, l'acompanya en el seu trànsit, l'escolta i l'entén.

Totes dues es troben a l'habitació de Persèfone, un espai de Rafa Haro que mescla elements contemporanis amb objectes que evoquen l'antiga Grècia. L'escenografia il·lustra, a la perfecció, l'interior de la protagonista i el debat entre la llum i la foscor. El més destacat són les ombres que es projecten al separador, al bell mig de l'habitació. Clarobscurs que sorgeixen de la llum que s'escola per la finestra, i que magnifiquen els passos d'Emma Duran. Una composició pulcra i estèticament bonica, que combina amb un monòleg ple de matisos, que Laia Gotsens ens transmet, i que manté l'atenció del públic en tot moment. Gairebé es fa impossible apartar els ulls d'ella, per la hipnòtica interpretació.

De Gerard Sancho i Antonio Certijo

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —