Floquet de Neu va ser, i encara és avui dia, el goril·la albí més famós que mai hagi existit. Qui no se'n recorda, d'ell? L'animal que milers i milers de persones van anar a visitar al zoo de Barcelona; des de nens i nenes, fins a adults; des de "persones sense sostre fins a l'alcalde", explica el mateix Floquet a l'obra. A Últimas palabras de Copito de Nieve, el conegut, apreciat i estimat goril·la pren la paraula i ens explica, dirigint-se directament a nosaltres, als seus visitants, com ha estat la seva vida, què ha significat ser albí per a la seva popularitat i, sobretot, com està encarant la mort premonitòria i inevitable per culpa d'una malaltia a la pell.

Un símbol de Barcelona; Floquet de Neu va arribar el 1966 al zoo de la mà de Jordi Sabater i, posteriorment, es va fer ultra conegut per aparèixer a la portada del National Geographic, una revista que sovint marca un abans i un després als protagonistes de la seva pàgina principal. Tant és així, la fama mundial de la figura de Floquet, que diversos autors van escriure sobre ell. En aquest cas, la companyia teatral Dispunyia Complèxica agafa l'obra de Juan Mayorga i reviu a Floquet de Neu a l'escenari del Dau al Sec. La proposta escènica de la companyia i de la seva directora, Laia Tamarit, és del tot engrescadora.

Un públic molt reduït, a tres fileres, es troba cara a cara amb el recinte del zoo on va viure Floquet durant 37 anys. La gàbia, que permetia a l'animal veure els visitants, i a l'inrevés, no s'erigeix amb reixes ni amb cap mena de mampara separadora; la sorra del terra delimita les quatre parets del recinte. I un floquet, interpretat per Genís Sendra, s'obre pas en l'imaginari col·lectiu a través d'un vestuari particularment curiós, però encertat: un llarg barnús blanc, uns pantalons de xandall blancs, i un cabell, celles i barba blancs com la neu (sí, ho havia de dir).

"L'obra de Mayorga presenta un Floquet de Neu en la seva versió més humana i, per tant, similar a nosaltres, però deixant clar que ell no forma part del nostre món"

Aquest no és l'únic goril·la que apareix en escena. N'hi ha un altre (no pas albí, per descomptat) que l'acompanya dins el recinte. Dos animals de la mateixa espècie completament oposats: si l'un és blanc, l'altre és negre, si l'un parla, l'altre no, si l'un filosofa i es pregunta per la mort, l'altre només segueix els seus instints més primitius: menjar. Interpretat per Quim Gayà, podríem dir que el segon goril·la és un goril·la normal i corrent, dels de tota la vida. Però, i quins dos animals! I quines interpretacions! Sincerament, no tenen res a envejar als goril·les de carn i ossos (o millor dit, d'ossos i pèl). Xisclen com ningú, s'enfilen a les altes escales de la gàbia, s'enfurismen entre ells i fan el moviment king kong —braços plegats i punys al pit—.

Igor Szpakowski encarna el guardaespatlles de Floquet de Neu, com es descriu a si mateix. Un cuidador del zoo que només viu per aquest animal, per proporcionar-li tot el que necessita en cada moment (en la majoria dels casos, llibres de filosofia, i de Montaigne), però també menjar, clarament. Una persona que manté una relació d'amor-odi amb el goril·la més famós de la terra, qui l'amenaça de fer-se mal a ell mateix si no compleix els seus desitjos. I, en moments, es converteix en el tercer goril·la de la tribu, caminant també de quatre grapes i, a vegades, a dos peus.

Els tres protagonistes ens exposen les 13 raons de Montaigne per les quals no hem de tenir por a la mort, algunes amb més humor que altres. Goril·la albí, goril·la normal i cuidador, i els seus intèrprets, són el trio perfecte: curiós, divertit i molt entranyable. I els moments musicals, amb cançons de fons, parts cantades i coreografiades, fan de la peça de Dispunyia Complèxica una obra necessària de veure.

L'obra de Mayorga presenta un Floquet de Neu en la seva versió més humana i, per tant, similar a nosaltres, però deixant clar que ell no forma part del nostre món, encara que l'hàgim obligat. Tristament, Floquet de Neu ens diu, en castellà (perquè l'obra és en castellà), "Nunca os he querido". Les seves cares de felicitat cap a nosaltres eren, en la seva majoria, actuacions d'un gran professional.

Fotografia: Laura Crespo