El cronòmetre en descompte assetjant a la capçalera de la web. 2 minuts. Llegeixes l’enunciat amb atenció, no vols entendre’l malament. 1 min i 20 segons. “Aquesta me la sé!”. Ordenes idees i penses la resposta. “D’acord, haig d’escriure això i això altre”. 55 segons. Et poses nerviosa, el cronòmetre no s’atura i comences a escriure. Els teus dits van més ràpid que el teu cap, tecleges la lletra incorrecta, “Merda!”, esborra i reescriu. 30 segons. El temps segueix passant. Els teus dits cada vegada més maldestres. “Aiai, que no em dona temps!”. 5 segons. “Espera que rellegeixo”. T’adones que has escrit malament el nom de la teoria de la qual estàs parlant. Hi fas clic a corre cuita per arreglar-ho però.... S’ha acabat el temps. De nou, 2 minuts. Següent pregunta. Mateixa dinàmica però ara, amb la càrrega mental de l’anterior, tot és una mica més lent. “Maleïts exàmens online!”.

Entre els moltíssims canvis que ha suposat per a la normalitat que la Covid-19 s’hagi instal·lat a les nostres vides, hi ha l’educació en línia permanent a les universitats catalanes. I dic permanent perquè segons declaracions del rector de la UB, Joan Elias, no es podrà tornar a fer classe “normal” fins al 2022, com a mínim. I sí, estem d’acord que té coses bones: cal matinar menys perquè si la classe comença a les 8:30 et pots llevar a i 25 i escoltar la classe mentre et prepares l’esmorzar i et treus les lleganyes. Les classes gravades també permeten una millor complementació dels estudis amb feines i vida familiar. Però, tot això a quin preu? La qualitat de la docència és molt qüestionable. Ara bé, l’exigència i excel·lència que es demana dels estudiants no s’ha reduït ni una mil·lèsima.

Tenint en compte que el curs 19-20 va acabar en modalitat virtual i que hi ha hagut un estiu sencer d’entremig no semblava pas boig esperar que s’hauria desenvolupat un mètode per adaptar les classes al format online. Però...no. Dues hores de diapositives de power point a la pantalla, algunes tan bàsiques que les podria haver fet la meva cosina de sis anys. Una veu sonant a través de l’ordinador, monòtona, endormiscada i sense el més mínim entusiasme. Vídeos prèviament gravats que, de nou, són un power ponit amb l’explicació per sobre, a vegades amb el vídeo en paral·lel del professor explicant, com si això hagués de facilitar les coses. Sumem a aquest panorama que molts encara no saben ni fer funcionar el Collaborate i dia sí, dia també, s’obliden d’habilitar el micròfon i xat impedint que els alumnes puguem parlar, però és que a sobre s’emprenyen perquè no col·laborem: “Que no podem si no ens habilites l’opció!”. Els qui millor se’n surten intenten fer preguntes i fomentar la participació amb tests i converses al xat, d’acord, però... de veritat? Això és tota l’adaptació que s’ha aconseguit?

Els veïns estan fent obres, els teus pares teletreballen de reunió en reunió, la teva germana està estudiant, també mirant els vídeos dels seus professors aspirants a Youtubers de pacotilla. L’ambient a casa no és de molta ajuda per concentrar-te però tu fas l’esforç. Et poses auriculars i intentes no tancar els ulls i clapar-te després d’una hora escoltant una veu somnífera directament a les teves orelles.

I així setmana rere setmana, rere setmana. Totes les assignatures són més del mateix. De diapositiva en diapositiva, hores de xerrameca rere hores de xerrameca. Et preguntes com se suposa que has de ser competent en aquella matèria si el nivell de competència en docència online és aquest.

Sense saber ni com arribes al final de l’assignatura. El moment més crític: L’examen. I aleshores és quan, de sobte, tots els docents universitaris es converteixen en els superherois de la tecnologia, els màsters de la digitalització, els déus del món virtual. Tota la dedicació que no has vist per enlloc durant les classes, de sobte es fa extremadament present. La raó és molt fàcil: ho fan per a que els alumnes no copiem als exàmens. Si hi ha una cosa que el coronavirus ha accentuat és la necessitat patològica de l’ésser humà de vigilar i controlar, fiscalitzar. De policies de balcons a policies dels exàmens. Un fet preocupant quan passa per davant de l’educació. Avaluar abans que ensenyar.

El nivell d’exigència als exàmens online és altíssim. Límit de temps, tests que resten i en què no tens opció de tornar endarrere, impedin-te fer una tasca tan bàsica com és revisar. Les preguntes no són pas senzilles. Enrevessades i capgirades que reclamen una atenció del 150% i unes tres llegides per entendre bé què se’t demana: marcar la correcta, la incorrecta, totes les que puguin ser correctes, només una possible resposta, marcar totes les característiques de A, etc. Per molt que hagis estudiat, no ets un robot, ets una persona que no està acostumada a fer exàmens en una pantalla d’ordinador a l’habitació de casa i que, per tant, es pot posar nerviosa i necessitar llegir la pregunta 50 cops per assegurar-se que està desxifrant bé el jeroglífic i que marca la resposta correcta.

Hi ha qui ha entès que l’exigència de l’examen ha d’anar a la par amb la qualitat de la docència oferida en format online. Aquests opten per fer un examen en format assaig, per exemple. Deixant un temps de dues o més hores, fins i tot un dia sencer, per enviar el treball. Són persones que tenen present fets com que les circumstàncies i contextos personals en què cada estudiant està fent l’examen poden ser infinits i no tots igualment favorables. En un assaig les capacitats de l’estudiant es posen a prova d’una manera, crec, més raonable.

Possibilitats n’hi ha una immensitat que van molt més lluny que el power point: kahoots, classes interactives amb vídeos i imatges per incentivar el debat, exercicis que puguin substituir hores de temari explicat monòtonament. I, sobretot, actitud disposada a superar obstacles. Perquè sí, és possible, alguns ho han aconseguit amb èxit. No ens convenç l’excusa que els alumnes no participen perquè si es genera un ambient i una dinàmica adecuada la participació no cal ni demanar-la.

Quan per fi acabes l’examen i prems el temut “Envia l’intent”, et tremola tot, esperes veure la nota perquè en tractar-se d’un test el càlcul és immediat. Però no. De nou, s’ha trobat la manera d’impedir la revisió i la visualització de la nota. Mires per la finestra pensativa. T’emprenyes. Saps què t’espera: setmanes d’agonia esperant saber si aquesta odisea d’examen ha pogut amb tu i hauràs de repetir el drama en una recuperació minuciosament executada, o si per contra has superat la prova. Llavors, t’esperen sis mesos més de Collaborates infumables i power points sense cap gràcia abans de tornar a examinar-te.