Parlar de Manolo Márquez (Barcelona, 1968) és fer-ho de viatges, d’aventures i de futbol pur. D’aquell futbol que li permet a un conèixer cultures i créixer com a professional i persona. D’aquell futbol allunyat del focus mediàtic, desconegut per a la gran pantalla, però ple d’estímuls i inquietuds. Parlar de Manolo Márquez és fer-ho d’un rodamón que es troba a milers de quilòmetres de casa seva mogut per una passió: el futbol. El tècnic català até la trucada del Diari de Barcelona a les portes del debut a la Superlliga índia amb el seu equip, el Hyderabad FC, el 23 de novembre davant el Chennaiyin. 

Penya Anguera –nou anys–, Prat –en tres etapes diferents–, Europa –un curs–, Badalona –dues temporades–, Espanyol ‘B’ –dues temporades– i Sant Andreu –el van destituir a la novena jornada– van passar per les seves mans abans que visqués a Las Palmas la seva primera experiència lluny de la seva terra. Al club canari va arribar a dirigir partits de Primera Divisió a estadis com Mestalla o el Sánchez-Pizjuán per, posteriorment, tornar a fer la maleta i abandonar Espanya direcció a Croàcia, Tailàndia i l'Índia, on es troba actualment.

Ja fa 33 anys que Màrquez entrena de manera consecutiva –excepte l’any de la Covid–, des de benjamins als Escolapis de Sarrià i fins aquí. Reconeix que aquells anys a Catalunya li van aportar molt i li van suposar un bagatge important. A més a més, va ser anomenat millor entrenador de Segona B durant les dues temporades que va dirigir el Badalona, el 2011 i el 2012. “Quan et donen un premi d’aquest tipus sempre és un gran record. Encara avui en dia són els últims ‘playoffs’ que ha pogut fer el Badalona per intentar pujar a Segona Divisió”, detalla.

"Al primer equip de Las Palmas no vaig encaixar mai; no sentia que els jugadors fessin el que els proposava"

Las Palmas, el 2016, suposaria l’origen de tot, de la seva arribada a l’elit i del seu reconeixement estatal després d’experimentar les categories del futbol no professional. “Molta gent quan fitxa per un nou equip sempre diu allò de ‘jo des de petit sempre he estat d’aquest equip’ i molts cops és mentida. En el meu cas no. El meu pare era de Las Palmas de Gran Canaria, tota la meva família paterna també, i jo coneixia al coordinador de futbol base, Tonono -que encara l’és-. Un dia em va trucar, em va proposar entrenar al filial i, tot i ser Tercera, era entrenar l’equip del meu cor i un filial d’un equip de Primera Divisió. Era un gran pas endavant”, explica.

Màrquez a La Rosaleda en un Màlaga 1-3 Las Palmas de la temporada 2017/18 | LaLiga

Las Palmas, una experiència agredolça

Márquez es fa càrrec del Las Palmas Atlético i aconsegueix l’ascens en una temporada “meravellosa”. El que l’entrenador barceloní no imaginava és que, de cop i volta, agafaria les regnes del primer equip. “Pugem amb el filial, renovo dos anys per entrenar-lo, som a una setmana de començar la pretemporada i em diuen que la direcció esportiva s’ha barallat amb el nou entrenador –l’italià Roberto Di Zerbi–. Fa molta il·lusió perquè et truca un equip de Primera Divisió i de 80 vegades que t’ho ofereixen, 80 vegades que has de dir que sí, però jo era feliç entrenant al filial i sabia que el meu moment arribaria en el moment correcte, i no de rebot, com va ser”, exposa.

L’experiència, però, no va sortir com hagués desitjat. Després de sis partits de lliga, amb dues victòries i quatre derrotes, Márquez va optar per ser honest i fer-se a un costat en lloc de continuar formant part d’una cosa que no anava amb ell. “No vaig encaixar mai. Tot i que l’equip estava fora de descens, no estava còmode; no sentia que els jugadors intentessin fer el treball que els proposava. Després del sisè partit, de la derrota a casa contra el Leganés, vaig anar al president i vaig presentar la dimissió de manera irrevocable. 

"A Tailàndia el president feia les alineacions, els canvis, les xerrades i donava ordres"

Després de l’etapa a Las Palmas i d’uns mesos sense entrenar, el tècnic català aposta per sortir del país per primer cop a la seva carrera i provar sort a Croàcia, dirigint l’NK Istria. “Va ser una gran experiència pel fet de sortir a l’estranger, per l’idioma, conèixer una nova cultura, una nova lliga, però em van fer fora –tot i assolir l’objectiu de mantenir la categoria–. El club era pràcticament nou, feia dos mesos que havia comprat la plaça, i amb la feina que s’havia desenvolupat penso que és una de les injustícies més grans que mai he viscut al món del futbol. Tinc una espina clavada i m’agradaria tornar”, argumenta Márquez.

On de ben segur que no li agradaria tornar seria a Tailàndia, on va dimitir per no poder desenvolupar la seva feina com devia. Márquez titlla la història de “tragicòmica”, explica que va ser-hi poc més d’un mes i que no ho valora com una experiència esportiva, sinó més aviat tot el contrari: “Vaig anar sense pensar-m’ho, sense mirar pràcticament on era al mapa. Arribo allà, començo a fer la pretemporada, teníem bon equip… Però el que jo no sabia era que el president feia les alineacions, els canvis, les xerrades abans i durant el partit i, fins i tot, a un partit va baixar de la llotja i va començar a donar ordres als jugadors".

Márquez a un entrenament amb el Hyderabad FC | Hyderabad FC

Enamorat de l'Índia i la seva gent

És l’agost del 2020 quan Manolo Márquez es converteix en tècnic del Hyderabad FC, de la Superlliga índia. L’entrenador català va substituir Albert Roca, que es va incorporar al cos tècnic de Ronald Koeman al FC Barcelona. Márquez va emprendre l’aventura que continua vivint i gaudint avui dia, i va signar per quedar-s’hi fins, almenys, fins a 2023. “És un país de contrastos, de jerarquies, de submissions. Uns cops sembla que ets al segle XVII; altres, que ets a Mart. Coses increïblement modernes, d’altres absolutament arcaiques. És una cultura extraordinàriament diferent, amb moltíssimes llengües, religions…", comenta.

Pel que fa al futbol, el preparador admet que "encara està en desenvolupament, no és ni una potència a Àsia tenint en compte que és el segon país més poblat del món" i admet el següent: "Al vol d’anada pensava ‘què estàs fent?` I quan em van oferir renovar per dos anys, no m’ho vaig pensar ni cinc minuts. Estic absolutament enamorat del país i de la seva gent”.

"L'objectiu és seguir amb el desenvolupament dels jugadors indis per intentar que es mantinguin a la selecció nacional"

La temporada passada, el Hyderabad de Manolo Márquez va quedar cinquè, a un gol de classificar-se per a la lluita pel títol i amb el segon pressupost més baix. A més, els van donar el títol d’equip revelació en una lliga amb clar accent espanyol: set dels onze equips estan dirigits per tècnics espanyols. Antonio López al Mohun Bagan, Juan Ferrando al Goa, Kiko Ramírez a l’Odisha, Manolo Díaz a l’East Bengal, Santiago Varela al Sreenidhi, Manuel Retamero al Sporting Club i el propi Manolo, al Hyderabad. “El futbol són modes. Això és fruit del que ha guanyat Espanya a escala internacional els últims anys. L’entrenador espanyol està molt sol·licitat a l’estranger i hi ha molta gent als staffs tècnics”, indica Márquez. 

L’objectiu de l'entrenador per a la nova campanya no és un altre que “seguir amb el desenvolupament dels jugadors indis, intentar que es mantinguin a la selecció nacional –on en tenen quatre– i arribar en les millors condicions possibles al campionat, perquè és una lliga extremadament igualada”. Pel que fa al seu model de joc, Márquez assenyala que són l’equip de la lliga, juntament amb Goa, que té més possessió de pilota; "que això no vol dir res, però estic molt satisfet per com surt".

Márquez riu amb un dels seus jugadors durant un entrenament de l'equip | Hyderabad FC

Márquez ha viscut aventures com aquesta lluny de la seva família, cosa que mai és fàcil d'assimilar. “El primer cop em va costar més, però tant a Las Palmas com a Croàcia la meva filla va poder anar. A l'Índia no va poder venir i aquest any és complicat, perquè continuem amb grups bombolla. La lliga és més llarga, estarem gairebé sis mesos tancats i es fa una mica més dur. Al març o l'abril tornarem, i a veure si la Covid ens permet fer vida normal”, relata.

De totes maneres, en l'actualitat el tècnic no es planteja tornar a entrenar a Espanya. Aquest estiu passat va tenir dues trucades de dos equips de 2a RFEF, però només per saber quina era la seva situació. “No sé si hagués quallat o no. Ara m’és difícil pensar que puc tornar. No és un objectiu prioritari entrenar a Espanya, però sí que m’agradaria acabar la meva carrera allà".