- entrevistes -
María Pry
Per Tomeu Mascaró Barceló i Albert Postils
Publicat el 07 de març 2021

María Pry (Sevilla, 1984) porta 12 anys entrenant al màxim nivell. Va ascendir el Sevilla i el Betis a primera divisió i, des del 2019, està al capdavant del Levante. És una de les quatre dones que actualment entrenen a la màxima categoria, però espera que “la situació es normalitzi i deixi de ser notícia”. Ha trencat moltes barreres, però dels obstacles no en parla gaire. Va per feina: “El nostre esport és d’alt rendiment. Els entrenadors estarem al club sempre que els resultats acompanyin”. Està contenta amb aquesta exigència, diu que “vol tenir en el seu equip tècnic els millors professionals” i celebra l’evolució del futbol femení en els últims anys. “Ha estat brutal. Tant pels recursos materials i humans com per la inquietud de les jugadores per seguir creixent”. No es compara amb el futbol masculí: “Hem de moure’ns de forma paral·lela, però tenim camins totalment diferents”. I afegeix: “el fet de ser diferents respecte a l’home no és ni millor ni pitjor”. Per al futur, vol que el futbol femení mantingui “l’ambient familiar que hi ha amb l’afició”.

Abans d’arribar a les banquetes, vas estar sobre la gespa de jugadora. Com recordes la transició?
El meu últim any com a futbolista ja m’interessava molt saber com ens estàvem entrenant i per què. Quan anàvem jugar ja no gaudia tant com a jugadora com sí que ho feia com a entrenadora. Aleshores, en aquest moment vaig entendre que, passés el que passés, penjaria les botes i em posaria a entrenar.

Com saps quan una jugadora té fusta d’entrenadora?
Per la professionalitat que tenen les 24 hores del dia; per la forma que tenen de parlar amb les altres jugadores; pel coneixement que tenen del seu propi equip i del rival, i sobretot perquè ja els entra aquell esperit crític que és necessari per entrenar.

L’esperit crític?
Quan ets jugadora, acabes d’entrenar i marxes cap a casa. Segueixes cuidant-te i essent professional, però desconnectes. En canvi, quan vols ser entrenadora, el teu cap pensa molt més en futbol. Tot ho qüestiones.

En el teu cas, duus 12 anys de forma ininterrompuda entrenant, qüestionant les coses. Com ha evolucionat el futbol femení en tot aquest temps?
El progrés en aquests anys ha estat brutal. Tant pels recursos materials i humans amb els que treballem, com per la inquietud de les jugadores per seguir creixent. Un bon exemple d’aquesta millora és l’exigència del cossos tècnics. En la nostra competició ara hi ha molts més especialistes, tothom està cada vegada més preparat. Tot plegat, ajuda a treure el màxim rendiment a les futbolistes i permet aconseguir una lliga molt competitiva.


 "El progrés en aquests anys ha estat brutal. Tant pels recursos materials i humans amb els que treballem, com por la inquietud de les jugadores per seguir creixent"


Et consideres una referent per a les jugadores, les nenes inclús, que volen ser entrenadores?
No sé si soc una referent o no. El que sé és que soc una entrenadora que ha intentat donar-ho tot pel futbol femení, amb uns valors clars tant en l’àmbit esportiu com en l’extraesportiu. Però sí, hi ha moltes persones que em diuen “escolta María, m’agradaria ser com tu”.

Això et genera pressió?
No m’ha generat pressió, però sí responsabilitat per donar el millor de mi en cada entrenament i en cada partit. Per a mi és un honor molt gran anar a tots els camps amb la tranquil·litat que em sento estimada. Sempre seré propera amb aquelles persones que pensen que puc aportar alguna cosa al seu aprenentatge.


"Per a mi és un honor molt gran anar a tots els camps amb la tranquil·litat que em sento estimada" 


Creus que el futbol femení, en la seva evolució, incorporarà els vicis del futbol masculí?
Si anem cap a la professionalització del futbol, igual que va passar amb el masculí, hi haurà coses que canviaran. El que no m’agradaria és que el futbol femení perdés aquesta proximitat amb l’afició. Quan entrenava el Betis, recordo que em va cridar molt l’atenció una família que sempre venia a les grades: hi venia l’avi, el seu fill amb la dona i els nets. I l’avi em deia una cosa que no podem perdre: “María, vinc a veure el Betis en família”. En aquesta unió i bon rotllo del futbol femení donem valors positius: treball, lluita per la igualtat, sense discriminació de sexe, compatibilitzar la nostra carrera esportiva amb els estudis, etc. Uns valors que sempre haurien d’anar amb aquest esport, perquè és el que ens ha fet arribar fins on som ara.

El fet que les dones tinguin un físic diferent del dels homes repercuteix en la seva tècnica?
Les dones, físicament, no tindrem els valors que tenen els homes. Fisiològicament som diferents. El millor exemple són les competicions d’atletisme, en què les noies són capaces d’assolir uns valors i els nois uns altres. I estem parlant de proves de màxim esforç. El fet de ser diferent respecte a l’home, no és ni millor ni pitjor, simplement inscrivim uns valors diferents als de l’home.

L'entrenament és diferent?
No, s’entrena igual. Hem d’introduir matisos que, per la nostra anatomia, hem de treballar d’una altra manera? Sí. Quan anem al gimnàs i fem unes sentadilles profundes de 90 graus, podem posar el mateix pes que els homes? No. Normalment, no. Hi haurà jugadores que seran l’excepció, i dins d’aquesta excepció hi haurà jugadores que predominin en l’apartat físic. Després, el tipus d’entrenament és el mateix. L’únic que hem de modificar són les càrregues, per la necessitat anatòmica pròpia que tenim en tant que dones.

I en l’apartat tècnic, hi ha diferències?
Per a mi, la tècnica no seria un aspecte determinant. És cert que una noia, quan colpeja la pilota, no aconsegueix la mateixa velocitat de desplaçament que un noi. Però això no ens limita a nivell tècnic perquè no estiguem capacitades com ho estan ells. De fet, crec que en la nostra lliga es veuen jugadores que, tècnicament, podrien competir amb un noi sense cap tipus de problema.

Per primera vegada, hi ha quatre dones assegudes a les banquetes de primera divisió. Què et diu aquesta xifra?
Em diu que som quatre professionals i que estem treballant igual que treballa qualsevol altre entrenador. El dia que deixi de ser notícia serà quan tota la situació s’haurà normalitzat. No hauríem de destacar que siguem quatre dones, sinó què podem aportar com a entrenadores als quatre equips. No és fruit de la casualitat, estem demostrant que estem preparades.


"El fet de ser diferent respecte l’home, no és ni millor ni pitjor, simplement inscrivim uns valors diferents als de l’home"


Algun consell per a una futura entrenadora?
Que els límits només els posi ella. Moltes vegades, quan ets entrenadora, has de trencar moltes barreres, moltíssimes. Però que ningú no et digui: “tu no serveixes”. Els límits sempre els posem nosaltres i nosaltres som conscients fins on volem arribar i tot l’esforç que hem de fer per aconseguir els nostres objectius.

Què li falta per conquerir, al futbol femení?
Li falta conquerir la unió. Que tothom vagi en la mateixa línia i tinguem clar quin és l’objectiu. Una vegada ho sapiguem, hem d’aplegar forces per veure un futbol femení més professional en tots els àmbits. Això ens faria tenir aquí una lliga més potent i poder competir amb altres lligues europees sense cap tipus de problema.
 

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —