"En el seu moment la veritat és que sempre tenia la sensació que res tenia sentit", recorda Maria Arnal (1987, Badalona), de la seva època d’estudiant. Va passar per Traducció i Literatura, Arts Escèniques, un any d’Antropologia, i estudis de música. "És com si ara tot hagués cobrat sentit, perquè en aquest projecte puc expressar tots aquests coneixements junts, pensar una lletra i a la vegada un vestuari, unes llums, una escenografia".

Amb Marcel Bagés, ha tret el seu segon disc, Clamor, quatre anys després de 45 Cerebros y 1 Corazón. Està plagat de símbols, metàfores i històries que tenen un peu a la terra i un altre en territori incert. "No cal que ho expliquis tot —diu en l’entrevista amb el Diari de Barcelona—, tu queda’t amb el que t’agradi".

Què significa que Clamor és "un disc coral"? 
És un disc ple de veus, però veus literàries, líriques, humanes, artificials, animals, vegetals, metafòriques. Hi ha també les campanes. Després de decidir que el disc s’havia de dir Clamor, vaig investigar i resulta que un clamor és una composició de campanes que es toca per un dol col·lectiu, i quantes més vegades repica la campana, més gran és el dol. Volia que el disc també tingués aquestes campanes que avisen del dol.

Imatge Maria Arnal i Marcel Bagés, amb la campana al fons

La cançó Fiera de mí es publica el 5 de febrer i, just dues setmanes després, surt Perra, de Rigoberta Bandini. Hi ha similituds, no?  
Totalment, totalment. De fet, jo vaig flipar perquè ho vaig veure i vaig dir "ostres, és la mateixa idea". El que passa és que la meva és més felina, no? És a dir, Fiera de mí és més incerta sobre quin és aquest animal ferotge i en el cas de la Rigoberta ho han agafat més per la part de perra.  

Em sembla molt guai que hagin sortit dues cançons amb una intenció comunicativa tan similar, amb aquest desplaçament de la mirada (de la humanitat a l'animalitat). A mi la Rigoberta em cau molt bé, vam fer algun taller de teatre juntes, fa cinc o sis anys i tenim moltes amigues en comú. És un bon motiu per celebrar la sintonia. 

Fotograma del videoclip de 'Fiera de mi', a dalt, i fotograma del videoclip de 'Perra', abaix

Al disc hi ha una versió del Cant de la Sibil·la, una cançó que es canta a la missa del Gall, la nit de Nadal. D'on ha sortit la idea de versionar-la?  
Volíem que al disc hi hagués un balanç entre cançons originals, amb un caràcter pop experimental o curiós, i un centre amb aquest pòsit clarament tradicional.  

La veu mitològica de la Sibil·la era prefecta, era increïble. La tradició m'encanta i el personatge de la Sibil·la em fascina, n'estic enamorada i em connectava també amb tota una tradició molt llarga de dones cantant aquesta peça. La més recent és Maria del Mar Bonet, que és una veu que de petita escoltava molt perquè és de les músiques preferides dels meus pares. 

Arnal: "Vam pensar que era interessant treure la cançó de l'església i plantar-la enmig d'un camp, on la veu fos mitològica, però gairebé animista, pagana"

Dius que la vostra versió del Cant de la Sibil·la és una "simfonia sensible". Què és el que aporta de nou?  
Vam pensar que era interessant treure la cançó de l'església i plantar-la enmig d'un camp, on la veu fos mitològica, però gairebé animista, pagana. Que fos una veu que es pogués cantar des d'una cabra, des d'un bri d'herba, una flor, els núvols, la pluja o el riu.  

Vam gravar en exteriors a Ripoll, a Badalona amb un ramat de cabres autòctones, enmig d'un riu... Si et fixes també en la producció, hi ha molt poca reverberació, perquè hem treballat amb una idea de reverberació de cova i no d'església.  

D'alguna manera el mite ens serveix per donar un sentit, avui dia, al nostre present. I no és el mateix que tenia per als visitants que anaven a Delfos perquè la Sibil·la que hi havia a la cova connectés amb Apol·lo i els fes algun oracle. 

Representació del 'Cant de la Sibil·la'. La protagonista, amb l'espasa, anuncia l'apocalipsi / ACN

D'acord, una altra pregunta...  
[Interromp.] Un moment, espera! M'enrotllo molt, però és que la Sibil·la és el meu punt dèbil. Jo volia que hi hagués una presència femenina a l'escenari i que s'expliqués també amb tot l'espectacle. El vestuari, per exemple, l'hem fet una mica sibil·lí, així més grec.  

Grec per algun motiu?  
En part perquè vaig passar molta part del 2020 a Grècia, que és on mig visc, tot i que ara estic més establerta a Barcelona. La Sibil·la ha connectat amb un moment de la meva vida en què s'ajunten la part de Grècia i tota la part tradicional.  

Arnal: "Les fantasies de finals sempre ens posen als humans com a víctimes: de la mà divina o del que sigui"

La lletra del Cant de la Sibil·la pronostica l'arribada del Messies i la fi del món. És una indirecta?  
El món tal com el coneixíem està acabant, s'està transformant molt de pressa i necessitem nous mites, noves històries, nous apocalipsis. No com a finals catastròfics sinó com a possibles revelacions, com a idees que ens ajudin a conviure amb aquesta època, emocionalment i col·lectivament.  

Apocalipsi en grec vol dir 'treure el vel, revelar' i jo m'agafo a aquest significat, al de la revelació. En la revelació cau un món davant teu, unes formes de pensament, unes estructures, unes ficcions que has cregut certes i de cop i volta tens aquesta incertesa però també la possibilitat d'imaginar d'una manera nova, més alliberada.  

Vas dir que la fantasia de l'apocalipsi no t'agrada, que és "autocomplaent".  
Les fantasies de finals sempre ens posen als humans com a víctimes: de la mà divina o del que sigui, quan, en realitat, aquestes catàstrofes que existeixen avui dia tenen un centre, que és justament l'espècie humana, que és molt agressiva, i per això s'ha col·locat per sobre de tota la resta.  

Clamor parla de com aprendre a mirar des d'un altre lloc, d'aprendre a baixar del pedestal. Per això dic que la fantasia de l'apocalipsi és autocomplaent, perquè ens treu la responsabilitat i ens fa víctimes d'una manera que no ens permet imaginar-nos com a espècie que es refà.

Per les lletres que escrius sembles una persona espiritual. Ho ets, o és una estètica? 
Home sí, jo crec molt, però no tinc una pràctica religiosa com a tal. Però sí que sento molta devoció per la música, per l'art i per la capacitat de creure que les coses poden ser diferents. I crec que és molt necessari en aquest moment treballar sobre l'esperança i mantenir-se fent coses.  

Abans has dit que necessitem nous mites. En l'art s'estan utilitzant constantment imatges del cristianisme... Creus que estem tornant a la religió?  
Per mi hi ha dues coses diferents. Una n'és la religió; tu pots creure o no en un Déu catòlic, però ets catòlic en el sentit que tota la teva cultura ho és. Una altra cosa és l'espiritualitat, la necessitat de connectar, que va molt més enllà d'una religió.  

Vivim un moment de molta incertesa, de molt dubte i de molta crisi profunda i, per tant, hi ha una necessitat de fe que ja no se sosté en l'església. Però sí que hi ha una necessitat d'inventar-se una manera de creure diferent, no dins d'una religió determinada. Jo crec això.  

Arnal: "Vivim un moment de molta incertesa, de molt dubte i de molta crisi profunda i, per tant, hi ha una necessitat de fe que ja no se sosté en l'església"

En temes com Meteorit ferit sembla que fas un elogi de la vulnerabilitat, és així?  
Després de parlar molt en els últims anys d'empoderament crec que és interessant també parlar dels moments de vulnerabilitat. Perquè són moments en què, des d'aquesta vulnerabilitat, podem connectar amb altres vulnerabilitats d'una manera molt diferent que si ens sentim tota l'estona molt poderosos. El disc parla des d'aquesta ombra, des d'aquesta energia més fluixa, però molt sensible, molt sàvia.  

Pot ser que aquesta "ombra" faci que no se sàpiga si Clamor és un disc obscur o esperançador?  
Està pensat perquè sigui així. Està treballat sobre la idea d'un moment de pas, de llimb, en el qual estàs i no estàs i et vas transformant, reconeixent noves parts i dient adeu a altres que han de quedar enrere. Volíem parlar d'aquest espai entre finals i principis, no tant d'un o de l'altre, sinó de l'espai intermedi en què es barregen les dues sensacions, les dues sensibilitats.  

Moltes coses, eh.
Però no cal que les expliquis totes. Tu queda't amb el que t'agradi.  

Amb la Sibil·la segur.  
Clar, amb la Sibil·la sí. 

A quin moviment artístic o període de la història de l'art associaries el disc? Amb uns amics dèiem que sembla com de finals del gòtic, que hi va haver com un temps que pareixia que el món s’havia d’acabar.  
M’agrada, m’agrada. Que bé, moltes gràcies. Sí que és veritat que El jardí de les delícies hi està molt present… Aquest tríptic amb l’infern, que representa tot allò possible fent-se en el moment. Per això vam voler tocar al Prado, davant el quadre, el dia que va sortir el disc.

A més, per a mi va ser molt dur perquè aquell dia es va morir la meva àvia. Va ser duríssim. No pot ser més l’energia del disc, que el dia que neix alguna cosa, es mor també una altra. Molt màgic, en el sentit de molt fort. És totalment el que vol dir el disc.

Presentació del disc al Museo Nacional del Prado / Imatge de RTVE