Maria Lluïsa

Com és que no m’obres
quan truco la porta,
Maria Lluïsa?
On ets? Per on pares?
Que no te n’adones
que ja he arribat?
Jeus en el sofà
amb els pinganillos
ficats a l’orella
i un munt de revistes,
sense fer-me cas.
I les sabatilles
(fa estona que espero!),
que no me les portes?
Calentes, tovetes,
de sola de goma,
de quadres, de pelfa...
Maria Lluïsa,
que no te n’adones
que ja he arribat?

Però encara és pitjor
quan sec a la taula
i no ve el dinar:
aquells requisits
de tota la vida...
Maria Lluïsa,
què menjo?, què menjo?
Com és que no cuines?
I passes l’estona
tancada al lavabo;
no em diguis que et banyes
una altra vegada?
No escombres, no endreces,
no rentes la roba!
I quan em desperto,
a la cadireta,
allà on hi havia
fins fa quatre dies
planxada, olorosa,
la roba del dia...,
hi trobo només,
tal com vaig deixar-la,
la del dia abans!
Què em poso! Què em poso!
I com vols que lluiti
i faci respecte,
i tots m’obeeixin,
després, a la feina,
tan desarreglat?

I digues, on vas?
Per què quan fosqueja
t’arregles i et pintes?
Em passes de mida 
damunt d’uns tacons
altíssims, punxents.
I quan jo observo
moderadament:
—Maria Lluïsa,
vigila les soles
que ratllen el terra
de fusta de melis!
Sembla que t’enfades 
i tanques la porta
amb un cop de porta
que fa trontollar
els vidres, l’envà,
i encara fa caure
amb un fort estrèpit
la post de planxar!
Et tornes esquerpa!,
et tornes geniüda!
Et tornes fatxenda,
pomposa, rabiüda!
Rumio assegut,
del llit, a l’espona:
on passes l’estona?
De primer pensava
que tot era broma...
    
Trobo a faltar
quan arrepapats
davant de la tele
amb gran gentilesa
em daves el mando
ple de botonets,
i jo conduïa 
amb sana alegria!
Anàvem rabents,
saltant pels canals
frenèticament,
com una carrera
per les carreteres
d'algun parc temàtic...!
Et deia: m’acostes
el pot dels pistatxos?
I tu me’ls portaves,
i a més, em besaves
damunt dels mostatxos.
     
On és la lleteta,
les quatre galetes
d’abans d’anar al llit?
I si per atzar
obro la nevera...,
la flaire que surt
de dintre, m’esvera!
On és la lleteta?
La una, les dues,
les tres i les quatre,
i tu que no arribes!
Les quatre i les cinc,
les sis i les set...
Rumio assegut,
del llit, a l’espona,
on passes l’estona?
De primer pensava
que tot era broma...

Salvador Giralt (1954) va nèixer al Poblenou però marxà aviat i pràcticament no en guarda records. Va tornar a Barcelona durant la seva època d’estudis per estar internat en un col·legi de capellans. Després va estudiar matemàtiques: “Sempre em pregunten si hi ha alguna relació entre les matemàtiques i la poesia, però per a mi no n’hi ha absolutament cap”, afirma al Diari de Barcelona.

Recorda que després de la seva època d'estudiant a la ciutat comtal va viure una crisi que el va empényer a eixir-ne de nou: “Vaig sentir una necessitat ineludible de sortir de la ciutat, em queia a sobre. Era un tema psicològic profund, pensava he de sortir perquè si no em moro. Sempre m’he preguntat perquè això em va passar a mi però a molta altra gent no li passa".

Salvador Giralt, poeta: "M’interessa, tocar l’aspecte material de la vida, el dinamisme, la transformació dels elements primaris"

Ho descriu com "una necessitat de connectar amb la natura viva". En els seus escrits apareix aquesta necessitat de "tocar terra" a través de la gastronomia.  “El menjar és una cosa molt material - diu Giralt -  és una part que es mou i que es transforma. I a mi això és el que m’interessa, tocar l’aspecte material de la vida, el dinamisme, la transformació dels elements primaris. És pel mateix que m’encanta veure el foc, o, quan plou, ficar-me sota l’aigua i mullar-me”.

Arran d'aquella crisi urbanística també va començar a practicar ioga: "Tenia allò que no saps per on tirar, per on anar, que tens tot un embolic de pensaments al cap. I la meva sol·lució fou seure i no fer res, només observar. Em vaig seure un parell o tres d’hores al dia, sense fer res".

Explica que amb els anys s'ha adonat que lo important és observar, i que "el problema de moure’t és que es fàcil perdre el fil d’aquesta observació". Giralt és més afí a la vida ermitana que a la del viatger o al turista: "Soc molt sedentari, m’agrada molt estar en un lloc". Ara bé, aquesta observació no està contraposada amb la visceralitat: "Tot el que faig és molt visceral", afegeix.

"No havia escrit mai. Era l’any 85, estava a Banyoles, i de cop em va venir una febre, i gairebé sense adonar-me’n em vaig trobar escrivint moltíssim"

Va començar a escriure de cop i volta, quan ja passava els 30 anys. "No havia escrit mai. Era l’any 85, estava a Banyoles, i de cop em va venir una febre, i gairebé sense adonar-me’n em vaig trobar escrivint moltíssim". Explica que va haver de formar-se des de zero, i que fou "bonic" l'aprenentatge. "No sabia ni qui era Maragall, només em sonava a un carrer de Barcelona".

Havia fet teatre, després passà a la poesia, centrant-se en la part oral d’aquesta, i ara es decanta per la prosa. De fet, té dues novel·les en les quals ha treballat durant anys i que espera que aviat vegin la llum, però no pot dir-ne més.

El poema que ens ocupa, Maria Lluïsa, forma part de La font del vi, un aplec de composicions força narratives. El llibre son 14 poemes, i cada un té una prosa abans que l’explica. "Pràcticament hi ha més comentari que poema - fa broma Salvador - tothom es fixa més en els comentaris que en els poemes".

"El poema mostra a un home que no sap on posar-se, absolutament fora del paper. I això, pel que he pogut parlar, passa a molts homes avui dia". 

Giralt comenta que Maria Lluïsa és una història "curiosa, ambigua, escrita fa moltíssims anys". Gira al voltant "del rol de l’home, de la dona, de la vida quotidiana". És en aquest sentit que el considera un tema candent, perquè tot i ser "una història molt concreta" el tema del rol és actual.

Irònic i amb un punt de paròdia, "mostra a un home totalment destrossat, que no sap què fer, absolutament fora del paper. No sap on posar-se, i això, pel que he pogut parlar, passa a molts homes avui dia". Diu que és humor, sí, però és un "humor seriós".