La Martina Martínez Serra és una jove atleta catalana que va començar la trajectòria en l’atletisme en un petit club de poble. El Barça en va veure el potencial i, l’any 2020, va decidir apostar per ella i incloure-la en la seva plantilla. Ara, amb 21 anys, la Martina compleix el seu somni de viure a Nova York. Des del Diari de Barcelona, malgrat la diferència horària i l’ajustada agenda de la Martina, aconseguim parlar amb ella perquè ens expliqui quins són els pros i els contres de ser una esportista de tan alt nivell.

Quan vas començar a practicar atletisme?
Tenia 9 anys. No sabia si apuntar-me a atletisme o a gimnàstica rítmica. Finalment, és evident, em vaig decantar per l’atletisme. Vaig començar al club de Malgrat de Mar, perquè era el més proper al meu poble, Palafolls. L’any 2020 tot va fer un gir i el Barça ens va fitxar a mi i a una amiga del club.

"Imagina, vaig passar d’un club en un petit poble que no coneix ningú al Barça!"

Com va ser el canvi?
A Malgrat, la pista on entrenava era prou petita, de 300 metres. Normalment, les pistes són de 400, per poder practicar la prova dels 400 metres. No estava en condicions dolentes, però no era una bona pista. Sempre feia molt fred, estava davant de la platja. Només hi havia una entrenadora. No era res seriós. Imagina, vaig passar d’un club en un petit poble que no coneix ningú al Barça! Amb el Malgrat no podíem participar en lligues importants o en campionats de clubs. Al Barça, tot el contrari. Tot i més!

Per què atletisme? 
Realment, no ho sé. No tinc cap referent a la família i, de petita, tampoc no veia competicions a la tele. Suposo que m’ho va proposar la meva mare. Vaig començar, vaig fer amigues al club i m'hi vaig voler quedar. Era una activitat extraescolar. Hi anava i hi passava una bona estona. Com que vaig començar de molt petita, vaig poder practicar totes les modalitats d’atletisme. Al principi, feia proves combinades i vaig quedar primera de Catalunya en la meva categoria. Després, vaig especialitzar-me en longitud, disciplina que també em va fer pujar al podi en unes quantes ocasions, i en salt de tanques. Sens dubte, on més destacava era en el salt de tanques. Així doncs, ara només competeixo en aquesta prova.

Has hagut de renunciar a moltes coses per l’atletisme?
Quan vaig començar al Barça, tenia dues hores d’anada i dues més de tornada en transport públic fins a la pista. Jo vivia a Palafolls. Això sumat a les tres hores d’entrenament… Moltes vegades arribava a casa a les 22.00 o 23.00 h de la nit. Esgotador. A vegades em faltaven ànims, especialment pel trajecte en tren…

Com has gestionat la pressió i les expectatives? 
Òbviament, sempre vols donar el millor de tu mateixa i és prou frustrant si les coses no surten bé. Aquí, per exemple, a la Universitat de Manhattan, tinc una beca completa. Si faig males competicions, és com rebre una galleda d’aigua freda, sobretot pel que puguin pensar els meus entrenadors… Em menjo el cap. Vull crear una bona impressió i que ningú no se'n penedeixi d’haver apostat per mi. Al final és una ximpleria perquè potser tinc una competició dolenta entre deu. A tothom li pot passar.

Per què et vas mudar a Nova York?
A la Universitat de Manhattan estudio Arts Digitals Multimèdia i competeixo a la lliga MAAC. Nova York sempre havia estat el meu somni. Aquí tinc totes les possibilitats. A més, és una ciutat amb molta vida social. Quan vaig arribar als Estats Units, primer, vaig viure a Missouri, a la Universitat Lindenwood. Allà, no hi havia gaire cosa per fer i necessitaves cotxe per a tot… A més, feia molt de fred i la pista no era coberta. Quan no nevava, plovia, i quan no, les temperatures eren baixes!

Has tingut algun xoc cultural?
M’he adaptat prou bé, la veritat. No he vist res molt estrany ni fora del comú, són només diferents maneres de viure! Per exemple, he notat prou la diferència en els horaris dels àpats. El meu dia a dia ha canviat. Ara, m’aixeco a les 5.15, perquè els dilluns, dimecres i divendres haig d’anar al gimnàs a les 6.00. A les 8, tinc classe. A migdia, entreno i, a diferència de quan estava a Barcelona, al voltant de dos quarts de sis ja ho he acabat tot. Després d’entrenar, si ho necessito, vaig al "fisio" una estona. 

Suposo que és complicat estar lluny de la família. Viatges molt a casa?
Torno a casa per Nadal i a l’estiu, quan acaba la temporada. Al maig, normalment, ja puc tornar. Aquest any, però, estic lluitant per arribar als nacionals dels Estats Units, que se celebren al juny. Tornar a casa, però, no vol dir descansar. Competeixo a escala catalana i espanyola fins a finals de juliol. Tot plegat fa que sigui una temporada molt llarga per una atleta. Només tinc agost per descansar, perquè a finals d’agost o principis de setembre viatjo un altre cop cap a Nova York a començar tot de zero.

Com és ser dona al món de l’atletisme?
Els homes i les dones estem sempre junts. Entrenem junts. No competim junts perquè, òbviament, hi ha diferències físiques. Jo sempre he sentit que rebem un tracte similar. Mai no he viscut cap situació incòmoda o desagradable. No obstant això, pel que fa al reconeixement públic o la visibilitat als mitjans de comunicació… Tothom coneix Usain Bolt, però només aquelles persones a les quals els agrada molt l’atletisme saben qui és Sydney McLaughlin.

I, finalment, com fas per no llençar la tovallola en els moments difícils?
Em paguen la universitat i tota la meva vida a Nova York. Per tant, és evident que sempre intentaré donar el millor de mi. Vull estar satisfeta; defensar el meu equip; defensar-me a mi mateixa; treure el suc a aquesta oportunitat; aprofitar aquestes competicions on hi ha tant nivell. Vull arribar el més lluny possible, esprémer el meu potencial.