- entrevistes -
Matilde
Per Tomeu Mascaró Barceló i Albert Postils
Publicat el 08 de març 2021

L'1 de novembre de 2018 Matilde Esteves-García Biajakue (Barcelona, 1991) va fer història després de participar com a assistent en un San Cristóbal - Llagostera, el primer partit arbitrat exclusivament per dones a Espanya. Des d'aleshores, fa quatre temporades que arbitra a tercera divisió masculina i primera divisió femenina. "I des de fa dos anys soc internacional", afegeix. Però tots aquests mèrits no són suficients per guanyar-se la vida: "De l'arbitratge només pots sobreviure. No sé si ho aconseguiré, però estic treballant per ser professional". Mentre no arribi aquest moment, complementa el seu hobbie amb la seva professió en el món farmacèutic. La seva trajectòria l'ha convertit en una referent per als més joves: "Em fa molta il·lusió quan em preguntin què han de fer per arribar on soc ara".

Quan comença el teu interès per ser àrbitra?
Havia estat una temporada jugant a futbol i un parell entrenant a nens, i havia fet el cicle superior d’Esports. Aleshores una amiga em va comentar que havia vist un cartell a la universitat que anunciava un curs d’arbitratge femení. Era una de les poques posicions que em quedaven per provar en el món del futbol.

En el procés des que comences a ser àrbitra fins arribar a l'elit, quina és la part que t’ha resultat més difícil?
La part física m’ha costat més que les altres. Estic acostumada a estudiar molt per la meva carrera i la part teòrica sempre m’ha semblat fàcil. El que està escrit és el que és i les teves capacitats físiques, si no són bones, s’han de treballar molt. Al principi em fallava, però ara, després de quatre anys entrenant-me, també és la part que més gaudeixo. Em serveix per desconnectar de la rutina.


"Hi ha coses que no són fàcils i no són boniques, però explicant misèries no enganxaràs ningú"


Dius que estàs acostumada a estudiar, vas cursar la carrera de Farmàcia. Es pot viure de l’arbitratge actualment?
De l’arbitratge pots sobreviure. Suposo que en pots viure si ets professional. Jo, i em sembla que qualsevol àrbitre a qui li preguntis, no recomanaria intentar viure d’això: un dia hi ets i l’altre no.

Hi ha alguna diferència entre xiular un partit masculí i un femení?
Per a mi són 90 minuts igual, les regles són les mateixes. Cada equip és diferent, i potser un espera tenir més la possessió i a l'altre li convé més que paris per les faltes. Sempre intentem adaptar-nos al que el futbol espera d’aquell partit. Però, en quant a tàctica, és bastant igual.

I el tracte que reps del públic canvia?
És igual. Al principi sí que hi havia una mica més de sorpresa, però ara la gent hi està súper acostumada. Potser sí que noto que l’ambient del futbol femení és una mica més festiu i hi ha bastant respecte, però ja no només per a nosaltres, sinó també per l’altre equip i entre les jugadores.


"Estic amb la consciència molt tranquil·la per la feina feta de dilluns a divendres. Ho dono tot i no se’m pot demanar més"


Creus que, ara que s’està professionalitzant, el futbol femení pot adquirir alguns vicis del masculí?
No ho crec. Crec que la gent que segueix el futbol femení hi va perquè sap que les protagonistes són les jugadores, van a animar-les i van a gaudir del partit. Espero que no agafin la part dolenta de l’altre futbol.

En el món del futbol, l’arbitratge està especialment en el punt de mira. Creus que se us exigeix més a vosaltres pel simple fet de ser dones?
Això ho hauries de preguntar a les jugadores, als tècnics o al públic que protesta. Jo realment no ho crec, i si és així estic amb la consciència molt tranquil·la per la feina feta de dilluns a divendres. Ho dono tot i no se’m pot demanar més. Mai no me’n vaig preocupada per aquest aspecte.

Quan acabes els partits et segueixes autoexaminant?
Tots els àrbitres, si realment els importa la seva feina i els agrada el futbol, es queden pensant en les jugades o possibles errors que hagin pogut cometre. Quan jo començava em podia passar tota una setmana pensant en una jugada. Ara, en la categoria en la qual estic, quasi sempre gravem el partit i després, jugada a jugada, minut a minut, analitzem la nostra actuació a tots els nivells: tàctic, disciplinari, expressió corporal, etc. Ho deixem per escrit, busquem els errors i la manera de millorar-los.

Sempre es parla molt de les referents en les jugadores però mai es parla de referents en l’arbitratge. Creus que vosaltres sou referents?
Hi ha nenes que es fixen en nosaltres. Només el fet de preguntar-se per què una persona està en una categoria més alta ja fa que t’hi fixis. Entre els àrbitres sempre ens hem fixat en companys de categories superiors.

Quines qualitats hauria de tenir una bona àrbitra?
Cal tenir molta responsabilitat i molta consciència de què s'hi juga la gent, ser honest i, sobretot, empàtic. Això, per ser àrbitra. Per arribar una mica lluny es necessita molta constància i aprendre dels errors.

Quina és la fita més alta que has assolit i quina tens pendent?
La més important que he assolit com a àrbitra és la internacionalitat. És una cosa que quan vaig començar ni m’hagués imaginat que fos possible. Ara per a mi seria molt important arribar a ser professional. No sé si hi arribaré, hi treballo cada dia. Vaig temporada a temporada, intentant donar el millor de mi mateixa per aconseguir un ascens a final de temporada.


"Gravem el partit i després, jugada a jugada, minut a minut, analitzem la nostra actuació a tots els nivells"


Com portes les crítiques?
Les crítiques entre els companys ajuden a aprendre, però normalment la gent et parla d’un error sense tenir en compte les regles, i no t’ajuda a corregir-lo. Les regles canvien cada any, i no sé si cada any tothom es llegeix el reglament. Cal donar-li moltes voltes per controlar-les bé.

Els errors es critiquen i els encerts no s’aplaudeixen. És la teva una feina poc agraïda?
Si sortim d’un partit i no es parla de nosaltres ja estem contents. Els encerts ja ens els felicitem entre nosaltres i, sinó, un mateix es felicita. Es prenen moltes decisions i els errors són un percentatge molt petit. Nosaltres fem una autoanàlisi i el simple fet de veure que cada cop minimitzes més els teus errors ja és gratificant, no cal que ningú t’ho digui.


"Cal tenir molta responsabilitat i molta consciència de què es juga la gent, ser honest i sobretot empàtic"


Com t’ho fas per ser tan optimista? A les xarxes socials, almenys, ho ets molt.
Hi ha coses que no són fàcils i no són boniques. Intento ser una referent per a les noies de Catalunya i explicant misèries no enganxaràs a ningú. Però bé, tot esforç té la seva part positiva.

Algun consell per a les que comencen, o que t’hagin donat a tu?
Sempre tinc molta cura quan parlo amb la gent perquè intento que, tal com m’ha passat a mi amb altres companys, pugui millorar-los la vida, o ajudar-los a portar la seva trajectòria una mica millor. No sabria dir-te una cosa en especial. Em fa molta il·lusió quan algú em mira als ulls amb cara d'il·lusió i em pregunta què ha de fer per ser on soc jo.

 

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —