“És una proposta transformadora que ve a qüestionar les bases de l’economia com a ciència actual”. Així defineix Lucía Espiñeira, col·laboradora de l’organització argentina Economía Femini(s)ta, l’economia feminista. La seva major reivindicació, al seu entendre, és la de la sostenibilitat de la vida. I és que, si bé l’economia ortodoxa situa el focus només en la suma d’agregats monetaris, en els beneficis i l’activitat mercantil, l’economia feminista pretén “deixar de considerar la vida com un simple mitjà per satisfer el fi del mercat i del capital”, per tal que “viure vides que mereixin ser viscudes sigui el centre del sistema econòmic”, assegura. 

En aquesta línia, Yayo Herrero, activista ecofeminista, es pregunta on queda comptabilitzada la feina domèstica, la reproducció quotidiana de la vida, les cures, l’atenció als nens, a les persones grans o a persones diverses funcionals. “Són imprescindibles perquè la vida se sostingui, perquè les empreses funcionin, però mai s’han tingut en compte”, afirma. “L’economia feminista ha ampliat la noció d’economia, ha trencat les falses separacions entre producció i reproducció; i ha mostrat que són dues dimensions completament connectades, ambdues necessàries i que acaben component l’economia”, afegeix. 

De qué hablamos cuando hablamos de cuidados.

Amaia Pérez Orozco. 29 de mayo de 2020 en el Congreso de los Diputados. pic.twitter.com/skFPdNwyyE

— Pablo Elorduy (@pelorduy) May 29, 2020

El moviment feminista ha anat introduint progressivament la preocupació per aquests temes i s’ha avançat amb polítiques de conciliació familiar, vinculades als temps que dediquem a la feina mercantil i els temps que dediquem a la feina reproductiva. “Tot i les resistències que se’ns posen, s’estan produint millores”, afirma Yolanda Jubeto, economista feminista i doctora en Economia a la Universitat del País Basc. “El problema es troba en el fet que costa molt treure a l’àmbit del debat públic els problemes ecològics i feministes, amb les terribles conseqüències que tindran si no fem res, ja que suposa la pèrdua de privilegis en l’àmbit públic per a molts homes i algunes dones; que s’hauran de responsabilitzar de feines de cures”, continua. 

Altres mostres de l’avenç que s’ha aconseguit és, per exemple, la recent creació del Ministeri Nacional de les Dones, Gèneres i Diversitat, així com una Direcció Nacional d’Economia i Gènere, dins del Ministeri d’Economia de l’Argentina. Mesures que permeten posar el centre del debat públic la dona i la problemàtica a la qual sempre ha estat sotmesa. “Són mesures que celebro i puc dir que l’Argentina és un país que, en aquest sentit, està avançat en comparació amb altres de la regió i del món, però encara queda un llarg camí per recórrer en el terreny de les polítiques públiques feministes”, sentencia la col·laboradora d’Economía Femini(s)ta. Tal com explica al Diari de Barcelona, la seva plataforma presenta propostes molt concretes: com el cas de la Campanya #Menstruacción, que pretén que “la salut menstrual sigui un dret i puguem corregir el factor de desigualtat econòmica que avui implica la despesa en productes de gestió menstrual per a les persones amb úter”. També afirma que esperen que, des de l’Estat argentí hi hagi “una rebaixa impositiva per aquests productes, que avui compten amb un 21% d’IVA, i la seva provisió gratuïta per aquelles persones menstruants que no hi poden tenir accés”. 

??En Argentina, desde Ecofeminita lanzamos la campaña #MenstruAcción para que pase lo mismo en nuestro país. Seguimos luchando por reconocer el acceso a productos de gestión menstrual como un derecho y no como un factor de desigualdad económica. ¡Sumate!https://t.co/AlLp70B4UF pic.twitter.com/7M7SDPLyn3

— Economía Feminista (@EcoFeminita) September 18, 2020

Un canvi de mentalitat necessari:

Les convencions socials, els costums i les tradicions juguen un paper essencial en l’economia, influeixen “més del que en som conscients”, comenta Jubeto, és que, segons creu ella, “l’economia mateixa ja és una convenció social”. Yayo Herrero, per això, assegura que les visions econòmiques no deixen de ser visions culturals: “Són mirades que han configurat científics socials carregats de connotacions en la manera de veure la família i d’entendre la societat”. 

Els rols que se’ns adjudiquen des que naixem, les expectatives que tenim o els comportaments que adoptem acaben tenint un impacte molt fort en com es desenvolupa la societat en si. “Som éssers socials criats sota el paradigma patriarcal, de manera que hem tenyit l’economia, i tots els altres aspectes que constitueixen la societat actual, d’estereotips sexistes”, assegura Espiñeira. És per això que, en aquest sentit, “l’economia feminista és una eina poderosa: ens recorda que el coneixement, en general, així com l’econòmic en particular, s’ubica depenent del context i de les posicions polítiques subjectives”. Així doncs, les polítiques públiques s’ubicaran en la direcció dels valors i conviccions de qui les implementi. 

Per tal de canviar la societat cap a un sistema més igualitari i equitatiu entre homes i dones s’han d’implementar polítiques dirigides a aquest fi. No obstant això, és impossible aconseguir-ho sense un canvi de mentalitat en la societat. “Crec que ambdues coses juguen un paper fonamental i que van totalment connectades”, argumenta Herrero. Espiñeira, és conscient de la dificultat que comporta un canvi tan profund com la despatriarcalització. “Són processos a llarg termini, extensos i molt lents”. Així i tot, tampoc pretén desvincular-se del capitalisme: “El debat capitalisme - patriarcat té llarga data i escrits molt interessants de companyes per consultar; els feminismes es troben en constant revisió; la pregunta i el qüestionament perpetu ens caracteritzen com a moviment i crec que hem d’aprendre a conviure amb això”, afegeix.

“L’economia feminista és un argument molt fort per a criticar el capitalisme: volem superar-lo perquè fa una explotació dels éssers humans i de la naturalesa, com si fóssim infinits"

El conflicte capital-vida:

El model econòmic idoni per a la implementació de polítiques feministes és complex. “No sé quin és el sistema ideal ni com arribar-hi, però per començar, crec que caldria un debat sobre el capitalisme i les seves possibilitats d’acostar posicions, sobre l’estat del benestar i les polítiques inclusives dins del sistema”, argumenta Espiñeira. 

Per a Jubeto, però, una de les principals millores que planteja l’economia feminista és, precisament, la “superació de les relacions capitalistes d’explotació, des de l’equitat entre homes i dones”. Herrero, per la seva banda, també afirma que, per ella és “incompatible conciliar feminisme i capitalisme”. Argumenta que, si el creixement econòmic se situa com a absolutament prioritari es fa sempre a partir de la feina a les llars, sigui remunerada o no, i, per tant, no es posa la vida de les persones i el conjunt de sistemes vius com a una prioritat. 

“L’economia feminista és un argument molt fort per a criticar el capitalisme: volem superar-lo perquè fa una explotació dels éssers humans i de la naturalesa, com si fóssim infinits”, sentencia Jubeto. Per a superar-lo, planteja una economia més solidària i transformadora, “que tingui els vincles comunistes respecte als béns comuns, aprendre a compartir i gaudir del que tenim, d’una manera molt més equitativa”. Li sembla clau que s’estableixi un vincle entre “el que és públic, comunitari i privat, fixant-nos amb la qualitat de vida de les persones treballadores i de les comunitats”. Tot i això, es mostra flexible: “Hem d’anar creant el nostre propi model, que s’acosti a la nostra pròpia realitat”. 

El feminisme, un moviment d’esquerres o de dretes?

“Intento fugir d’etiquetes, precisament perquè fer-ho et porta a haver de decantar-te cap a una posició i, per tant rebutjar tot el que no hi estigui inclòs”. Així de contundent es mostra Herrero, al Diari de Barcelona, en referència si el moviment ecofeminista és eminentment d’esquerres. En al·lusió a això planteja diverses premisses que defensa l’economia feminista, com el repartiment de la feina, tant les remunerades com les que no ho són, és a dir, “el repartiment de les obligacions que comporta tenir cos i ser espècie”. També esmenta la necessitat que reivindiquen per una societat més igualitària, tant en sentit de gènere com de nivell socioeconòmic. Jubeto, però assegura que no és un procés fàcil: “Això exigeix un canvi estructural del sistema en els horaris, els temps i la valoració de l’èxit social”. Aquesta reforma ja s’està començant a aplicar amb els permisos de paternitat, per exemple, que cada vegada s’estenen més, per tal que “els homes s’adonin i interioritzin que la cura de les criatures també els correspon i és el seu lloc”, afegeix. 

“Tenim la prioritat de satisfer les necessitats de tothom, sense excepcions. Volem igual salari per igual feina, iguals oportunitats d’ocupar alts càrrecs, igual en l’assumpció de les feines domèstiques”; “cadascú que es plantegi si el que proposem li sembla just, raonable i ho vol; i aquests seran els feministes”, acaba. 

En canvi, mentre que, per la seva banda Jubeto assegura que el feminisme que ella coneix és “d’esquerres i transformador”, reafirma que “l’extrema dreta ha sigut manifesta constantment amb l’intent de desprestigiar i devaluar tot el que és feminista”. Lucía Espiñeira, per contra, argumenta que “per sort, és més profund i més complex que això”. Es basa en l’activista social i feminista, Amaia Pérez Orozco, autora de diversos llibres com: “Subversió feminista” (2014), “Però… De quina igualtat parlem? Dissidències feministes” (2008), qui critica les clàssiques escoles d’esquerra i dreta de l’economia, per haver-se constituït “de manera completament cega al gènere”. 

El paper de la dona en l’economia: 

Les dones en l’economia actual estan jugant un paper “fonamental”, en especial per la part invisibilitzada que afecta les feines de cures, que són “la base de la sostenibilitat del sistema”, segons Jubeto. I és que aquest treball, realitzat en major proporció per dones, “en moltes ocasions, migrades” és fortament desvaloritzat. “Tenen unes condicions absolutament lamentables”, remarca Herrero; mentre que, contradictòriament, es tracten de feines “imprescindibles”. Són tasques que, històricament, s’han vinculat a la dona, “i no perquè estiguem millor dotades genèticament per a això, sinó perquè la societat patriarcal imposa, de forma no lliure, que ho facin majoritàriament les dones”, afegeix. 

Espiñeira assegura que “l’Estat pot fer molt per acompanyar i aquestes condicions de treball”. Per aquest motiu, Jubeto assegura que es persegueix que aquest tipus de treball, tant el que està remunerat com el que no ho està, es “dignifiqui i tingui una consideració d’acord amb el nivell que aporta a la societat: una millora a la nostra qualitat de vida”. 

Espiñeira es basa en les dades, en especial a l’Argentina: “Les dones treballem menys hores que els nostres pares, guanyem menys diners i exercim les branques d’activitats pitjor pagades i amb majors taxes d’informalitat”. “L’atur i la subocupació en el nostre cas és molt superior al seu, malgrat estar molt més preparades”. 

“La manera en què ens vinculem entre nosaltres com a societat és summament tòxica i violenta; i el vincle amb el planeta també és problemàtic"

A partir de la voluntat de l’economia feminista d’equiparar els homes amb les dones, sobretot en l’àmbit laboral, podríem pensar en la clara diferència de qui sol trobar-se en els llocs de poder. “Ocupem la meitat dels llocs jeràrquics que ocupen els homes”, segons Espiñeira. Paradoxalment, però, no considera que trencar aquests sostres de vidre, sigui “la lluita primordial”. El seu argument es basa en el fet que afegir dones en alts càrrecs no és suficient per canviar la situació. “Aquesta idea se centra en les dones de l’elit i, efectivament, no transforma la societat, simplement s’absorbeix les dones dins del sistema”, afegeix Jubeto. 

“Ningú neix feminista” diu Espiñeira;  “moltes de les dones, tot i ser víctimes del patriarcat, el reprodueixen diàriament en els seus llocs de poder”. Està convençuda que el “feminisme inclusiu i rupturista” és un moviment que es construeix “de baix cap a dalt i no al revés”. “Una dona pot trobar-se al capdavant del Banc Mundial i, així i tot, seguir tenint una postura liberal i austera”. “El fet d’accedir a càrrecs jeràrquics no és una garantia de feminisme; mentre segueixi havent-hi dones oprimides, de què serveix que unes quantes ascendeixin?”, es pregunta. 

L’ecofeminisme: 

“Ecologia i feminisme es vinculen quan ens fem la pregunta de què depèn la vida humana i ens adonem que la resposta és la naturalesa, els minerals, els processos que generen les collites i la mateixa energia”. Herrero afirma que l’ecologia és “imprescindible” perquè existeixi l’economia. A més a més, també vincula una vida humana de qualitat, “amb benestar”, al fet que les persones rebin les cures i l’atenció que necessiten al llarg de la seva vida. “Som ecodependents i, a la vegada, interdependents”, ens necessitem els uns als altres per viure amb unes condicions òptimes. 

“La manera en què ens vinculem entre nosaltres com a societat és summament tòxica i violenta; i el vincle amb el planeta, amb els nostres recursos naturals i les altres espècies que l’habiten, també és problemàtic”, comenta Espiñeira. 

L’ambientalisme és tan rellevant per al feminisme, principalment, perquè les més afectades per la contaminació i l’apropiació de les terres són les “dones vulnerades”, a parer seu; de manera que l’economia feminista planteja la necessitat de “repensar el sistema productiu, el model de desenvolupament i el creixement econòmic que el regeix”, per acabar amb el “sistema opressor i tan desigual”, en què ens trobem.