La Merçona Puig Antich (Barcelona, 1961) tenia 13 anys quan el seu germà Salvador va ser executat a garrot vil a la presó Model de Barcelona el 2 de març de 1974. Era la petita de sis germans, però els fets, com a tota la família i una generació, els van marcar de per vida. Amb el pas del temps i després d’haver intentat reobrir el cas davant el Tribunal Suprem, les germanes Puig Antich continuen lluitant malgrat la desil·lusió en el sistema per netejar el nom del militant anarquista del Movimiento Ibérico de Liberación (MIL) i posar fi a mig segle d’injustícia. 

Amb caràcter alegre i un somriure, la Merçona respon cada pregunta amb el màxim detall, però confessa que el pas inexorable del temps produeix que desdibuixi uns records que encara porta presents. A mesura que transcorre l’entrevista la seva ànima queda nua i deixa veure una ferida que ja és tancada, però latent: la de perdre un germà per culpa d’una dictadura atroç i veure com l’arribada de la democràcia no ha significat la reparació de la seva memòria. 

No obstant això, només mor qui cau en l’oblit i les germanes Puig Antich mai deixaran que sigui així. La Merçona carrega a la seva esquena un llibre que recull cada carta enviada pel Salvador i cada poema i octaveta dedicada a la seva figura gràcies al fet que la seva germana Carme ho va fotocopiar tot. Passant les pàgines s’arriba a una de les cartes dirigides cap a la petita Puig Antich. En castellà, obligat pel règim, l’anarquista descrivia que no volia ser un màrtir i que no li agradaven les lamentacions, però encara tenia una última paraula per a la Merçona; T’estimo!

Com va marcar a la família l’assassinat del teu germà? I a tu, personalment, que tenies 13 anys? 
Ha estat un abans i un després i et disposa a sentir tots els processos: ràbia, desconfiança i desil·lusió en l'espècie humana. Però a poc a poc fas les paus amb el món perquè si no no pots viure. No només hem viscut nosaltres aquesta situació, també mitja Espanya i l’altra mitja per l’altre costat també. El judici va ser rocambolesc i injust, l’haurien de buscar una altra paraula perquè justícia no va ser. Hi ha un problema de no voler reconèixer que tot plegat va ser un despropòsit immens. 

Quin és l’últim record que tens d’en Salvador?
En tinc molts, tot i que ens portàvem 12 anys, cadascú feia la seva vida i jo era petita. Els últims van ser a la presó, quan anava els dimecres i els dissabtes. El darrer va ser un dimecres perquè un divendres van donar l’enterado i ja va estar a capella. Les meves germanes van anar-hi i a mi en Salvador no em va deixar. Aquesta és una de les coses per la qual vaig estar molt de temps enfadada. Jo volia veure’l. 

"La mort d'en Salvador va ser un abans i un després que ens va portar a viure tots els processos personals: ràbia, desconfiança i desil·lusió en l'espècie humana" 

La mort de Carrero Blanco va ser decisiva?
Des que van matar Carrero, ell va tenir clar que hi hauria venjança i ho va dir de seguida. Més encara venint d’un grupuscle anarquista com era el MIL. Els anava molt bé perquè robava a bancs i en teoria va matar un policia. En canvi, si hagués estat d’un grup antifranquista fort i gran hi hauria hagut més resposta de la gent política. Va ser el cap de turc i, perquè la població es cregués que no l’executaven per les seves idees polítiques, també van matar el Heinz Chez, que era un delinqüent comú i un apàtrida. 

Què deien les cartes que enviava des de la presó?
A la primera em va explicar què feia a la presó i com el van atrapar. Amb el temps, com jo era petita, em parlava del nostre gos, el Xic, i em feia algun relat infantil. Les cartes sempre anaven escrites en castellà pel règim. 

Tens la percepció que la gent us va fallar en uns moments tan durs?
En l’àmbit polític, sí que va haver-hi manifestacions particulars amb un cert nom que van demanar la seva llibertat i van enviar telegrames. Es veia que Franco estava vell i que la cosa no duraria gaire, però tothom es va mantenir una mica a l’espera de veure què passava. Poca gent preveia que matarien el Salvador i menys encara de la manera que ho van fer, amb un mètode medieval. 

"Des que van matar Carrero Blanco, en Salvador va tenir clar que hi hauria venjança i ell els anava bé perquè venia d'un grupuscle anarquista que robava bancs" 

Sabíeu que militava al MIL? 
No parlava del MIL ni de política. Tampoc deia on era i què feia perquè podia comportar un perill per a nosaltres. Mai sabies quan anava a aparèixer. Ja es veia perquè era estrany. La seva vida va canviar totalment, va passar de vestir amb texans a, de cop i volta, anar amb vestit. Ens venia a veure cada cert temps i, quan li preguntàvem què feia vestit així, responia "negocis, negocis". A mi em venia a veure quan sortia de l'escola i a la meva germana Carme quan sortia del Clínic d'estudiar. Era divertit perquè, quan acabava el dia a l'escola, no sabia qui podia estar esperant-me i el Salvador em portava a berenar amb la premissa que no li digués a ningú perquè s'acabarien adonant. Més tard, els preguntava a les meves germanes si jo havia dit alguna cosa. 

D’on sorgeixen les idees polítiques del teu germà? La teva família estava desvinculada de la política...
Va començar a l’institut i va veure que hi havia injustícies al món, com no poder parlar català a l’escola. Allà va començar a organitzar-se i va veure que estava vivint a un país amb una dictadura important. Tanmateix, ell anava més enllà que acabar amb el règim, estava en contra del capitalisme. 

La Merçona mira el llibre familiar que aplega totes les notícies, cartes i cançons dirigides a Salvador Puig Antich

Com va rebre la família l'emboscada i el tiroteig a Barcelona aquell 25 de setembre de 1973?
Ens en vam assabentar per la ràdio. La Carme anava pel carrer i ho va veure per un diari. No ens van avisar i van anar ella i la Imma al Clínic, però no les van deixar passar a veure’l. Van començar a cridar "som aquí, som aquí" i les va sentir. Fins que no va arribar a la presó no el vam poder visitar. Hi ha una zona del Clínic que és per a detinguts i hi ha vigilància sempre. 

Com va ser l'endemà a l'execució?
L’enterrament estava ple. Els meus tiets que venien de Vilafranca no els deixaven entrar perquè realment no s’hi cabia. Van rodejar tot i hi havia policies amb cavalls. Ni en una cosa tan íntima com un funeral ens van deixar en pau.  

Quines conclusions extreus que el Suprem s’hagi negat a reobrir el cas?
És molt fort i, a sobre, estava molt ben fet perquè els diners per poder revisar el cas ens els va donar la Generalitat. Es van trobar dos advocats, però per reobrir un cas has d'aportar coses noves. Van fer una feinada i quan es va presentar nova informació van dir que no servia. Ho neguen tot, ja els pots presentar estudis que no negaran. Vam anar a Argentina i la querella és enorme, el procés del país no ha estat fàcil i no hem rebut resposta perquè tenen prou feina. 

Creus en la pervivència de l’Estat que va executar el teu germà? Existeixen els mateixos òrgans?
Igual no, però hi ha quatre pilars que no s’han mogut i que són difícils moure, com l’Audiència Nacional, per exemple. Han passat d’avis a fills i de fills a nets. Està molt ben lligat, hi ha coses que no volen tocar i els privilegis que tenen es mantenen. S’hauria d’haver fet tot d’una altra manera i no només el cas del Salvador. És el país que més foses comunes té després de Cambodja. No es volen entomar els crims del franquisme, però s’han d’acceptar.

"Els quatre pilars del franquisme hi són i no s'han mogut. No es volen entomar els crims de la dictadura, però s’han d’acceptar" 

De quina manera s’aprèn a conviure amb un record així? 
Quan vaig anar a Argentina vaig compartir el dolor amb altres famílies que van perdre un familiar durant el franquisme. Érem 30 persones que cadascú tenia la seva misèria. És brutal perquè hi ha casos de tota mena: nens robats, treball forçat, camps de concentració... Comences a parlar i t’agafa angoixa. No hi ha hagut reparació ni indemnització econòmica. D'altra banda, la manera de matar-lo va ser una revenja total. Els hi era igual, volien la seva supremacia i govern de por. Moltes coses han canviat i l’important és no retornar cap allà perquè són èpoques molt fosques. Em fa por i pena que torni a ressorgir l’extrema dreta. Ja hem passat aquesta època i no s'ha de tornar a repetir. La democràcia és més bona o més dolenta, però és el millor sistema que hem trobat. Abans això que una dictadura. 

Com vas gestionar progressivament el dolor?
Et desil·lusiones amb el sistema, però has de continuar endavant. La feina dels vius és viure. Només amb la depressió et fas un mal servei a tu i al teu voltant per respecte a qui ha mort. No és fàcil perquè la memòria juga males passades i els records es desdibuixen. Llegeixes alguna cosa i no saps si és veritat o no o si has tingut un canvi de percepció. 

"Em fa por i pena que torni a ressorgir l’extrema dreta. La democràcia és més bona o més dolenta, però és el millor sistema que hem trobat. Abans això que una dictadura" 

Quin tipus de perdó ha rebut la família per part de policies i funcionaris?
Cap. Com a molt, el fill del policia Gil Robles va demanar perdó. De fet, ell ha trencat amb la tradició de la família de ser policia nacional i és policia municipal. Per part del Govern no hem rebut res. En canvi, el Parlament de Catalunya va anul·lar tots els judicis franquistes, que va ser un acte senzill, bonic i sincer. 

Per què continues lluitant i intentes trobar respostes sobre el judici, malgrat no confiar en el sistema? 
Penso que això li dec. Sí que tinc la meva opció política, però posar-me a militar em costa bastant. Si hi hagués grans injustícies sí que sortiria, però la desil·lusió hi és. Cap govern està disposat a assumir tot el que va passar des de la Guerra Civil fins a la transició. No volen dir que es va fer malament i que es va governar a través de la por. Cal reconèixer-ho tot. Els quatre pilars del franquisme hi són.