“Dormia i, de cop, vaig sentir ‘bum, bum, bum’. Em pensava que eren trons, però vaig mirar per la finestra i vaig veure les llampades de les bombes”, recorda l’osteòpata olotí Antonio González, que era a Kíiv el dia que va començar l’ofensiva russa sobre Ucraïna. Fins al dijous 24 de febrer, vivia i treballava a la capital ucraïnesa.

“Hi tinc clients des del 2004. Al principi, hi viatjava una o dues vegades cada any, però des de l’inici de la pandèmia vaig instal·lar-hi la consulta. A diferència de Catalunya, a Kíiv podia mantenir el negoci obert tot i les restriccions per la covid”, explica. A finals d’any va treure’s el permís de residència a Ucraïna, i des del gener havia començat a pagar la quota d’autònoms d’allà, però l’esclat de la guerra li ha trastocat tots els plans. 

Aquella nit de dijous l’Antonio va endur-se una sorpresa majúscula, però ja feia dies que s’esperava alguna mena de conflicte. “Per qüestions de feina, tracto amb bastants polítics ucraïnesos, i fa unes tres setmanes molts van començar a cancel·lar les cites a la consulta. Per exemple, l’alcalde de Kíiv, Vitali Klichkó, va deixar de venir”, diu.

Tot i això, l’Antonio no va deixar-se endur pel pànic. “Es mantenia una pau relativa, a l’espera d’una ofensiva russa. Ja feia mesos que les tropes veïnes, i també les ucraïneses, feien entrenaments molt a prop de la frontera, però pensava que el conflicte seria només al Donbass”, hi afegeix. 

La batalla al costat de casa

La guerra, però, era a tot Ucraïna. Quan l’Antonio es va llevar, Kíiv era una ciutat fantasma. Ningú volia caminar pels carrers. “Tot estava paralitzat. Me’n vaig adonar quan havia de començar a rebre pacients i no va venir ningú”, recorda. Mentrestant, els trons de les bombes i dels trets no s’aturaven. “Van estar una hora i mitja o dues llançant bombes al centre, amb avions i drons”. 

L’Antonio va tardar quatre dies a tornar a Catalunya. Entre dijous al matí i dilluns a la matinada, va creuar tot Ucraïna fins que va arribar a la frontera amb Polònia. Allà va agafar un avió fins a Madrid i, després, un altre cap a Barcelona. No va fer el viatge sol: va aconseguir estar amb el personal de l’ambaixada espanyola, que li va fer confiança. “Vaig conduir el cotxe de l’ambaixadora”, explica. En definitiva, van ser quatre dies fugint del conflicte "a contrarellotge", quatre nits intentant dormir “sota les bombes”, en paraules seves. 

Barreja de ràbia i tristesa

“Sens dubte, el més dur va ser veure quilòmetres i quilòmetres de nens intentant sortir del país per la frontera amb Polònia. Vaig sentir ràbia i tristesa, sobretot. I també estic tocat perquè tinc un piló d’alumnes que s’han quedat a Ucraïna i no sé si en podran sortir”, comenta l’Antonio. Diversos ucraïnesos li han enviat missatges per demanar-li consell: volen saber on poden anar i quin tipus d’ajudes poden tenir. “Jo els he dit que poden venir a la meva casa d’Olot, és l’única cosa que els puc oferir”, diu. 

Sabates de nens refugiats a Medyka

L’Antonio s’ha quedat sense feina, perquè va delegar els clients catalans a altres osteòpates i, per ara, no pot tornar a Ucraïna. “Això no acabarà ni a curt ni a llarg termini. És una guerra entre un elefant i una formiga. Entenc l’orgull ucraïnès, i m’encanta, però penso en tots els infants i en la sang, i ho tinc clar: cal cedir el Donbass i Crimea per salvar vides”, assegura. 

Amb l'alcalde de Kíiv no hi ha tornat a parlar. Sí que ho ha fet amb el tinent d'alcalde, refugiat al sud de França. De fet, vol que l'Antonio el vagi a veure un parell de dies. A ell i a la seva família, que també va poder fugir.