Moltes històries comencen amb una cita, i aquesta no n’és una excepció. No és, però, d’aquelles cites fàcils d’aconseguir: cal esperar i esperar fins a poder estar junts. No s’hi val creuar un “ei, et necessito” i en un tres i no res saber que us teniu l’un a l’altre. Més aviat el contrari. L’espera es pot allargar. I quan per fi arriba l’hora, la puntualitat hi juga un paper decisiu.

Normalment la necessitat de veure-us es deu al fet que no queda cap alternativa i heu de revalidar el vostre efecte. No estar amb ell et desconcerta, et provoca una sensació de vertigen, t’impossibilita el moviment i fins i tot, et desdibuixa la identitat. Això sí, us puc ben assegurar que es tracta d'una d’aquelles cites que deixen empremta.

Bon dia senyor Document Nacional d'Identitat. Com està?
Em pot dir DNI. La veritat és que ara bastant bé. Però us he de confessar que no he portat amb optimisme això del confinament. Quatre mesos tancat, sense sortir de moneders, bosses, butxaques o tirat al fons d’un calaix. Immers en una foscor depressiva i sense que ningú demanés per mi. M’he sentit bastant abandonat, no us mentiré. Normalment per aquesta època tothom vol saber qui sóc, la gent em reclama: pàgines de vols, agències de viatges o recepcionistes d’hotel... M’agafen, em palpen, em mirem amb atenció, em llegeixen cada detall. Però ara tot això s’ha acabat. 

Normalment t’acusen de ser molt lleig. És un comentari superficial?
De fet, vivim en una societat que tendeix a jutjar per l’aspecte, tothom es deixa endur pels clixés establerts. La gent tendeix a encasellar-te en una manera de ser i un grup social determinat. A mi em passa sovint, ja sigui per la meva adreça, la nacionalitat, l’edat, els cognoms o el sexe. A banda d’això, essent objectiu crec que tampoc sóc gaire agraciat. Espero que m’entengueu. Això de portar una foto de carnet no és el meu fort. Molta gent surt garratibada, amb una gesticulació que va del riure forçat fins la seriositat amargant o amb un gran focus que els il·lumina el front prominent. Sí, sóc bastant lleig, res comparat amb les imatges dels meus col·legues Instagram o WhatsApp. Tot i així, crec que amb es anys he millorat físicament. He passat de ser un paper plastificat amb una empremta de tinta negra a ser a una targeta amb xip incorporat. 

Tot i així, et planteges fer algun canvi físic?
El meu desig és que tothom se senti a gust amb mi i que d’alguna manera els pugui representar. I si per aconseguir-ho haig de passar per una intervenció estètica, ho faré. Hi ha diferents polèmiques entorn a la meva manera de ser. Per exemple, pel que fa al sexe i la identitat de gènere. De moment només estic configurat per oferir una “classificació” binària i no m’agrada. Com he dit abans la meva essència és la identitat i això passa per poder representar tothom.

Fonts del Diari ens han comentat que sovint passes per comissaria. Confirmes aquests rumors?
Sí, és veritat. Però no vull que em criminalitzeu, jo no sóc d'aquells que es dediquen a alinear una ratlleta de pols blanca... Si he visitat la comissaria és perquè he sigut víctima d’alguns delictes, com furts, robatoris, atracaments... gens agradable. En d’altres casos la culpa és dels meus posseïdors que m’han extraviat, perdut o abandonat. 

Sabem que et va la marxa i sortir de festa.
Abans de res, com que sé que m'ho preguntareu, he de confessar que a vegades he tingut alguna conducta il·legal de la qual no me’n sento orgullós. 

Com quina?
Doncs, alguna nit boja... en la qual m'han utilitzat i intercanviat per entrar a alguna discoteca on no podien entrar... Però bé, tornant al tema d'abans, ja ho heu dit bé: jo de festa no me’n perdo ni una! Recordo amb nostàlgia quan vaig fer 18 anys, una època en la que tothom m’agafa una estima especial. M’ensenyen amb il·lusió, em treuen del moneder com si fos una arma secreta amb el poder d’aconseguir qualsevol cosa. Les circumstàncies canvien a mesura que passen els anys. Si llavors em reclamen per entrar a algun esdeveniment o per consumir en algun bar, m’ensenyen amb indignació i més vergonya. Jo no ho entenc... A sobre que els fan més joves del que son! 

Doncs veig que tens bastant èxit, suposo que et deuen demanar sovint el número...
​​​​​​​I la lletra [Riu i pica l’ullet].