Jerusalén, santa y cautiva (Ed. Península, 2021) té part del clàssic retrat de la ciutat competitiva per naturalesa, amb l'obsessió per saber qui va ser el primer d'arribar-hi. Però des de la perspectiva del periodista Mikel Ayestaran (Beasain, 1975), s'ensenya també un lloc en el qual es pot fer vida. Serè, meravellós, no tan sols per la mística, també pel dia a dia. Ja fa sis anys que viu assentat a Jerusalem amb la seva família, un total de 14 anys informant sobre conflictes per l'Orient Mitjà des que es va aventurar fora de la redacció del Diario Vasco. Concedeix l'entrevista al Diari de Barcelona una vegada tornat de Gaza, on ha fet la cobertura dels efectes d'11 dies d'intercanvi de foc entre Israel i Hamàs. Conversem sobre el seu llibre. Inevitablement naveguem per sobre de la intensificació del conflicte entre Palestina i Israel d'aquestes últimes setmanes.

Els atacs d'aquest últim mes destrueixen aquesta mínima cohesió o treva entre barris que apareixen a Jerusalén, santa i cautiva?
L'ambient és molt estrany, tot és molt recent. Així i tot, continua sent una de les ciutats del territori israelià-palestí on hi ha més coexistència, lluny, això sí, de la convivència. Però es nota aquest augment de la tensió. Jerusalem és una ciutat molt volàtil. Des de l'inici del Ramadà hem viscut uns episodis de violència interna entre àrabs i jueus per diferents motius: tancament del bar mític “El Yarah”, doble assalt Al Aqsa, desallotjaments... Les coses han canviat. 

En què ho notes?
No és la primera vegada que es produeix una sèrie d'agressions entre comunitats, però sí que és la primera ocasió que veig els palestins de Jerusalem conscients que han tingut tres victòries, que poden semblar intranscendents, però que en aquesta ciutat s'amplifiquen. Allò local adquireix un caràcter global. 

El relat no sembla albergar cap victòria per als palestins...
Sí que veig que la minoria palestina ha aconseguit tres victòries simbòliques que els donen l'esperança de canvi: després de 13 nits consecutives de protestes van aconseguir que la policia tragués les valles de la porta de Damasc —on seien les famílies durant el Ramadà—. Amb la pressió social també han aconseguit que es retardi la decisió de la justícia, contra pronòstic, sobre els desallotjaments familiars. També han aconseguit que el dia de Jerusalem es frenés la manifestació dels ultres jueus pels carrers del barri musulmà. Això no havia passat mai fins ara.

A més s'hi afegeix la sortida de Netanyahu, que es pot produir de manera imminent. Com canviarà la relació del conflicte sense la seva presència?
A l'Orient Mitjà agraden molt els personalismes i Netanyahu és un dels seus personatges forts. Un líder. És un autèntic supervivent. Brillant. Si acaba pactant un govern alternatiu, caldrà veure si es queda a l'oposició, senyal que vol tornar-hi. El nou executiu és un autèntic Frankenstein. No pot durar més de sis mesos. No descartem Bibi encara. Ha monopolitzat els últims 12 anys. En els últims quatre anys fins i tot ha dirigit la política exterior dels EUA, en absència de la de Trump. La seva absència, imagino que vindrà seguida d'un període de silenci, similar a l'inici de la presidència de Biden.

Quin llegat deixa?
La seva màxima herència és la de deixar un país totalment enfrontat. No tan sols entre esquerra i dreta, sinó entre els pro i els anti Bibi. És molt difícil que sorgeixi un líder amb la capacitat de dividir que ha tingut ell.

"La solució de dos estats és un concepte que només utilitzem els periodistes. L'elit palestina el que reclama és viure en un estat amb les mateixes condicions"

El dia 8 de juny s'hauria de resoldre el tema dels desnonaments a Jerusalem.
Tots els precedents indiquen que els desallotjaran sí o sí. És cert que en aquesta ocasió hi ha una gran pressió per part de la comunitat internacional i fins i tot algun missatge per part dels Estats Units, que és l'únic actor que té influència a Israel. Al final és una decisió de la justícia israeliana. No hi ha precedents en què s'aturin aquest tipus de desnonaments. Aquestes pràctiques s'han produït sistemàticament en l'última dècada. No ha sigut fins ara que han aconseguit aquesta rellevància mediàtica. 

Pot ser el punt de màxima tensió per a una posterior baixada de pulsacions?
Això continuarà. A l'agost n'hi ha més de programats. Al cor dels barris àrabs de la ciutat ja hi ha més de 3.000 colons jueus. Això és política, una estratègia d'estat per intentar judeitzar les parts occidentals de Jerusalem, sobretot aquelles que estan més prop de la ciutat vella. 

La solució dels dos estats sembla una utopia...
L'elit palestina, no els que van a la brega, sinó els que dirigeixen la mobilització social, entre aquesta gent, l'única solució pràctica que veuen sobre el terreny és la solució d'un estat. L'única cosa que demanen és viure en un mateix estat, però amb les mateixes condicions. La solució de dos estats és un concepte que només utilitzem els periodistes. A la pràctica el govern que controla les fronteres fins al mar és només un: Israel. 

Tot i explicar la desigualtat de forçes entre les dues parts, Ayestaran no es considera activista. Foto: Quique Kierszenbaum

Tenint aquest bagatge per poder aportar una tesi de l’ocupació, què et motiva a acabar traient un retrat més costumista de la ciutat vella, on el conflicte entre Palestina i Israel apareix com a rerefons?
De llibres sobre el conflicte n'hi ha un munt. No volia que hi aparegués a través de mi mateix, sinó que cada un dels personatges aportés la seva perspectiva. El que jo puc aportar com a autor és una fotografia actual de Jerusalem, vista des d’aquests sis anys en què hi he viscut. Vull que el llibre envelleixi bé amb el temps, que sigui vigent d’aquí uns anys. 

El format de cròniques no és nou, com a llibre de viatges, però el fet que estigui separat per barris ajuda a retratar i denunciar més que si t'haguessis decantat per un estil més de tesi universalista?
Com esmento al llibre, aquesta pugna històrica no es resoldrà per més tesis doctorals que es facin. Quan t’enfrontes a una ciutat com Jerusalem et sents molt petit. Per això decideixo acotar físicament l’espai. Em permet tenir una estructura clara sobre com és la ciutat muralles endins i a la vegada jugar amb càpsules de text més petites.

Quin sentit tenen, més enllà de l'estètica?
Em permeten jugar amb aquesta idea de complexitat. Fer una mostra més fidedigna. No generalitzar amb què hi ha jueus, musulmans i cristians, sinó que dins de cada una d’aquestes faccions hi ha uns subgrups. 

Tenen un punt de Historias de Londres o Historias de Roma d'Enric González
Per a mi els llibres d'Enric González sí que son tesis doctorals sobre la crònica periodística. Aconsegueix no enfocar-se com a llibre de viatges, ni tampoc ser únicament una guia política de la ciutat. Barreja la crònica del periodista que viu com a corresponsal en una ciutat —Paris, Nova York, Roma— i hi encabeix el material que no publica al diari, en un altre format. Jerusalén, santa y cautiva és un clar intent d’aquesta metodologia intentant que el resultat sigui prou lleuger perquè tothom pugui entrar-hi. 

"Cada vegada que torno a Gaza penso que no poden estar pitjor des de l’última vegada que vaig ser-hi. I cada cop que torno a trepitjar Gaza la situació és encara més dolenta"

Pel que fa a les cobertures que sí que publiques a la premsa, Gaza ha tornat a centrar les mirades els últims dies. Ha costat més accedir-hi aquest cop?
Entrar a Gaza sempre és un tràmit. Israel va tornar a optar per l’estratègia comunicativa de la guerra del 2008: no deixar entrar els periodistes a la franja fins que no hi hagués cap acord. Al final busques relatar el que veus, però sobretot el que t’explica la gent d’allà. Des de fora es pot fer via telèfon, però costa molt més.

Què és el que sobta més des de dins?
Més enllà de la destrucció que ja tenim tant vista, adonar-me que al davant tens una població totalment traumatitzada. No us ho podeu imaginar. Cada vegada que hi torno penso que no poden estar pitjor des de l’última vegada que vaig ser-hi. I cada cop que torno a trepitjar Gaza la situació és encara més dolenta. És un bucle. Nosaltres hi posem el focus mediàtic durant els 11 dies d’ofensiva. Però fa 14 anys que tenen un bloqueig terrible, que és allò que veritablement mina els més de dos milions d’habitants per terra, mar i aire. 

Costa diferenciar la tasca d’un activista amb la del periodista?
No em considero activista. Jo he anat a treballar a Gaza com ho fet sempre. Aquí jo podia afegir la meva anàlisi respecte de les tres escalades anteriors a la franja, perquè les he cobertes totes quatre. 

Una diferència entre les darreres escalades és el salt armamentístic de Hamàs. Se’ls ha infravalorat militarment? 
Israel no subestima Hamàs, sobretot perquè la capacitat militar israeliana pot assumir perfectament l’amenaça que suposen els extremistes palestins. És cert que en 11 dies d’enfrontament han llançat 4.500 coets, més que en les 7 setmanes de conflicte que hi va haver el 2014. Però l’escut d’Israel, l’Iron Dome, té una capacitat d’aturar-ne fins un 90%. 

Tot i així, han aconseguit agafar Israel per sorpresa, per exemple, amb els llançaments cap a Jerusalem.
És una de les fortaleses més grans de Hamàs. Israel no té prou intel·ligència a l’interior del terreny. No ha pogut detectar i aniquilar els líders de Hamàs com li hagués agradat. Tampoc sap amb prou precisió l’emplaçament de túnels per poder ser efectiu en els atacs. Poden bombardejar però no és suficient per destruir Hamàs. També perquè, a més de força militar, és una ideologia. 

"Per a tots els periodistes, veure una ocupació al segle XXI preocupa"

Un símil que se li sol fer al que es viu al voltant de Jerusalem és Turquia. Fins a quin punt la radicalitat religiosa és responsable de l'acció governamental?
Jo no ho compararia amb Turquia. Erdogan no em sembla Netanyahu i la situació dels turcs i la d'Israel tampoc. El que tenim aquí, per sobre d'un problema religiós, és un problema de terra. El que vol l'estat d'Israel és la Judea i Samaria (actual Cisjordània), on va viure el poble jueu. A Jerusalem passa igual: tots volen la mateixa muntanya. Els musulmans tenen l'esplanada de les mesquites que per a ells és el lloc més sagrat, però també ho és per als jueus. Volen aquestes pedres. Volen aquestes terres. Aquí no hi ha moviments fanàtics religiosos per part dels palestins. No ha sorgit cap germen d'Al-Qaeda ni d'Estat Islàmic. El més proper serien els Germans Musulmans, pròxims a Hamàs. 

Encara així, els ultraortodoxos semblen estar en auge. Durant la Covid-19 no van complir amb les restriccions i no va haver-hi conseqüències...
És cert que Israel no és aliena al creixement de moviments religiosos, sobretot el sionista, com ha passat a Turquia. Qualsevol discussió amb un sionista religiós es resol amb el dret bíblic. Una de les coses que he après a Israel és a no discutir. De fet, no hi ha ni Constitució. Tot se soluciona dient: “Mira, és que ho diu la Bíblia. Nosaltres ja érem aquí fa 2.000 anys.” Quan apel·les al dret bíblic per justificar la realitat de 2.000 anys després, et quedes sense arguments, no val la pena discutir amb els sionistes religiosos. Això arriba a passar al segle XVII o XVIII, quan es van fundar tants altres països, i no hauria passat res. Però per a tots els testimonis, per a tots els periodistes, veure una ocupació al segle XXI preocupa.

Tinc marcada l'anècdota de l'hummus que expliques al capítol del barri musulmà. Passar a l'anècdota per parlar de la desigualtat i el conflicte funciona?
Perquè les anècdotes tinguessin pes dins el llibre vaig fer fins i tot un càsting de personatges. No volia que sortissin històries que ja s’han explicat a 80 altres llibres. Aquí em va ajudar el meu llibreter de confiança. Respecte a l’anècdota de l’hummus, sabia que tenia el perill que aquestes anècdotes fossin massa tòpiques. Per pal·liar-ho he recorregut a llocs molt autèntics que impedeixen caure en els estereotips. L’altra ha estat editar tot el discurs del llibre. Aquí arribes als tòpics sense adonar-te'n i cal ser estricte amb la revisió. 

Paradigma d’això seria el personatge d’en Santiago, que espera l’arribada de Jesús vestit com ell i amb el mateix estil de vida… El tòpic fet persona.
​​​​​​​Si t’ho mires des de certa distància, el nivell de frikisme que hi ha a Jerusalem és extrem. La frivolitat, el sarcasme, a l'hora de descriure-ho és temptador. Per això intento ser tant respectuós amb ells. No els he posat per burlar-me d’ells, sinó com una eina per explicar el pelegrinatge que hi ha a la ciutat. Jo no la tinc i, per tant, crec que té més valor parlar-ne mostrant exemples com ell. 

Costa conviure-hi més enllà de l’anècdota amb què es queda qui només hi és de pas?
​​​​​​​En el moment en què te’ls trobes per rutina, quan els teus fills et fan preguntes sobre ells, el tracte s’humanitza. És l’avantatge que tinc com a corresponsal: el temps. Jo els conec d’una manera més profunda perquè s’han obert a mi. Un enviat especial pot descriure'ls també de manera brillant, però el fet d’establir-hi una relació quotidiana em permet retratar-los amb més ànima. 

Mostren una cara amagada de Jerusalem?
​​​​​​​Permet deixar de donar voltes al conflicte només a partir de les figures institucionals com Netanyahu. La gent del casc antic de Jerusalem viu més enllà d’això. Hi ha un vessant costumista en el qual fan coses que s’assemblen a la vida que es porta a Occident amb l’afegit de viure en un entorn especial. Intentar fer-los protagonistes d’un llibre ha estat un repte. No vull que la ciutat me l’expliqui un expert de la Universitat de Tel Aviv, ni un professor en història Hebrea. D’això ja se n’ha escrit molt. Prefereixo que siguin els mateixos ciutadans de carrer. Espero haver-ho aconseguit.

Passat i present són una simbiosi i un repte més a l'hora d'escriure sobre Jerusalem. Foto: Quique Kierszenbaum

En el que va d'any ja hem tingut vacunes i el seu corresponent apartheid social, eleccions, la tensió per aquests desallotjaments i el rerefons legal que implica. Ara Bibi pot saltar i per descomptat l'enèsima repressió cap a Gaza, sempre amb un punt més de crueltat. Et costa seguir la velocitat amb la qual canvia el frame a l'hora de fer de reporter?
​​​​​​​Estem en un centre neuràlgic de l'Orient Mitjà i per sort és un dels pocs llocs on un periodista estranger pot fer la teva feina. Criticar el govern israelià, l'ocupació, no té res a veure amb l’escàs nivell de llibertat que hi ha a Síria, Egipte, Jordània, Turquia. La diferència de forces és tan gran que utilitzar l’equidistància ens conduiria a conclusions poc realistes. El que passa aquí, tot i ser una terra minúscula, acaba tenint un caràcter global. Quan vaig arribar aquí em deien molt que el conflicte estava adormit. Que ja s’ha parlat i escrit de tot el que podia donar de si. Tot i així, quan això rugeix la resta passa a un segon pla. 

Al llibre fas referència a l’educació judeocristiana que tenim a occident...
​​​​​​​Exacte. La gent potser ni tan sols és conscient del conflicte kurd. Noms com Erbil, Duhok, Solimania no ens sonen de res. Betlem, Jerusalem, Jericó són emblemes. Siguis o no religiós, són coneguts. 

L'administració Biden serà suficient per capgirar el que ens deixa Trump amb, per exemple, el canvi de l’ambaixada de Tel Aviv a Jerusalem, per arribar a una solució definitiva, sigui o no més justa?
El que hem vist fins ara de Biden és tornar a la diplomàcia de l’era Obama. No té la química que el seu predecessor tenia amb Netanyahu. Continuarà apel·lant a la solució dels dos estats, firmant contractes milionaris armamentístics. No es pot oblidar que el contracte més gran de la història en venda d’armes el firma Obama, no Trump. Israel seguirà essent una estrella més de la bandera dels EUA.  

Com pot afectar això als aliats naturals d’uns i altres? Penso en la normalització de relacions d’Israel amb Aràbia Saudita o el paper d’Iran, aliat natural de Hamàs.
​​​​​​​Ho veurem a mig i llarg termini. Totes les postures radicals s’alimenten entre elles. La sensació de victimisme ha augmentat i ha donat arguments perquè hi continuï havent respostes militars com en el cas de Hamàs.