Diuen que una imatge val més que mil paraules, però la portada del The New York Times avui demostra el contrari.

                       Portada de The New York Times

Els Estats Units voreja la xifra de cent mil morts a causa del coronavirus i, davant d'això, el diari americà ha decidit dedicar la seva portada a les víctimes. La portada és farcida amb prop de mil noms de persones i les descripcions de les seves vides, recopilades pel diari de Nova York a  partir de centenars d'obituaris publicats en diferents diaris en els últims mesos. A més, la capçalera ha publicat un interactiu que de mica en mica mostra les figures de les persones que han mort i els seus noms, i que permet reflexionar sobre l'impacte de la COVID-19 a les nostres vides

El recorregut al llarg d'aquests mils noms té com a objectiu posar en valor les vides que s'han perdut. Vides com les de "Marion Kruger, 86, Kirkland, Wash: àvia amb un riure fàcil" o "Rocco Antony Ward Jr. 29. Gloucester City, N.J. Graduat al Gloucester City High School el 2009". Totes elles amb una història o amb "una manera particular de donar el bon dia o de dir bona nit".

Amb el text "Ells i elles no eren només noms, eren nosaltres" a la capçalera de la portada, The News York Times vol recordar que darrere de les xifres, que inunden els mitjans de comunicació dia i nit, hi ha persones. Persones que poden "haver mort en un hospital a vessar, sense cap membre de la família al costat del seu llit per a murmurar-los un últim agraïment, un mare o un pare, t'estimo".

No poder dir adéu

Si alguna cosa s'ha viscut amb duresa en aquests moments, ha estat la incapacitat d'acomiadar-nos. No hem pogut plorar junts i juntes, com tampoc no hem pogut sentir que "la persona que marxava estava amb nosaltres una última vegada". I és que darrere de cada número sumat a la llista, de cada obituari o de cada foto de comiat a les xarxes socials hi ha "l'absència d'un final clar. Fins i tot la mort ha d'esperar". De fet, tal com remarca The New York Times, ni en les pitjors guerres ni en desastres naturals ni tampoc en els atacs terroristes se'ns havia privat d'una cosa tan essencial: poder dir adéu.

La publicació també convida a reflexionar. A fer-nos preguntes. "Per què ha succeït això als EUA de 2020? Per què el virus s'ha emportat un nombre desproporcionadament gran de víctimes negres i llatines? Per què ha estat tan devastador a les llars d'ancians i ancianes?". Les respostes, però, encara no existeixen i per això cal "intentar processar una pèrdua de vides major de la que s'ha patit en diverses dècades, d'ençà que van cessar les guerres, des de Vietnam fins a Iraq."

Rere les xifres

Les xifres inunden el nostre dia a dia. En els últims dos mesos,  cent mil morts.  "És el número que se celebra quan el compta-kilòmetres d'un cotxe familiar assoleix els sis dígits. És el nombre d'habitants que poden fer que un lloc es converteixi completament en una ciutat: San Angelo, Texas, Kenosha, Californa. Imaginem una ciutat de 100.000 residents que va ser aquí pel dia d'Any Nou però que ara ha estat esborrada del mapa americà".

Cent mil als Estats Units però més de 6.600 a Catalunya i més de 28.000 a l'Estat. Són xifres però alhora noms, vides, somriures apagats i somnis perduts. Perquè tal com conclou The New York Times, "un número és una mesura imperfecta quan s'aplica a la condició humana". En aquest cas, a més, la portada del diari ens recorda que no sempre una imatge val més que mil paraules. Són les mil paraules; o noms de persones; o vides les que valen més que una imatge i, fins i tot, que cent mil imatges.