És un dia qualsevol d’hivern. La vida segueix amb el seus ritmes habituals. Hi ha qui es desperta amb una alegria característica, d’altres es lleven amb la mandra de cada dia per anar a treballar i hi ha qui només pensa en la nit que acaba de passar. Per algú serà el dia d’anar a comprar pomes i plàtans, afaitar-se la barba o canviar la bombeta del menjador que ha dit prou. Al cap i a la fi un dia més d’un 2014 que arrenca sense massa escarafalls. Però és el dia en què la quotidianitat s’ha quedat sense una de les seves millors relatores i la persona que l’acompanya a les tardes de la ràdio pública. 

Set anys després el dia a dia segueix amb el seu pas incansable. Se segueixen comprant pomes i plàtans, la gent s’afaita i les bombetes segueixen dient prou sense més ni menys. El nom de Tatiana Sisquella segueix al record d’aquells qui l’havien vist, escoltat o llegit i, sobretot, dels qui havien estat a prop seu. Però a la facultat de comunicació hi ha generacions que en tenen un record massa difús, n’han sentit a parlar algun cop o simplement no saben qui és.

Set anys de producció diària de continguts, de grans canvis al sistema comunicatiu català i d’agitació política fan que La Tribu de Catalunya Ràdio i la seva presentadora semblin d’una altra època. Però Sisquella -la Tati per a tothom que la conegui mínimament- pot ser una referent pels futurs comunicadors. Per la seva professionalitat, empatia i per donar veu a persones anònimes en diferents mitjans i formats, sempre amb l’entusiasme com a marca personal.

Per ordre d’aparició: Mònica Terribas, Albert Om, Xavi Rossinyol, Fúlvia Nicolàs, Núria Castejón

Aquells qui la coneixien de prop defineixen Tatiana Sisquella com una persona entusiasta, qualitat que també conforma la base del seu segell com a periodista. De fet, Xavier Rossinyol, sotsdirector de Sisquella a La Tribu de Catalunya Ràdio i amic seu, explica que no és una coincidència: “Quan es posava davant el micròfon era exactament igual que en el seu dia a dia”.

En el mateix sentit, la periodista i professora de comunicació Mònica Terribas, amb qui van coincidir presentant La Tribu i El Matí a la ràdio pública, explica que “en un sistema radiofònic tant construït, editat i pensat”, els oients valoraven “la capacitat de transmetre veritat” i l’autenticitat amb què comunicava la periodista. “La Tati comunicava, ho diuen els oients, els lectors i els espectadors”, resumeix Terribas. Una autenticitat que, explica, es basava en la “personalitat pròpia” que la periodista demostrava sempre, “fos conduïnt un programa de ràdio, de televisió o escrivint una columna al diari”.

Un segell que també era present en tots els formats televisius que va presentar. La directora de la docusèrie Passats particulars, Núria Castejón, destaca la naturalitat davant la càmera i la capacitat d’arribar a tots els espectadors: “Es posava davant la càmera i no podies parar de mirar-la”. Darrere aquesta naturalitat, Castejón explica que hi havia una periodista “molt rigorosa i professional”. Per a la Tati era vital conèixer les persones, els temes a tractar, definir els objectius i tenir clares totes les qüestions ètiques que sorgissin. Finalment, també destaca que es fixava molt en l’expressió en llengua catalana per comunicar amb la màxima correcció. 

Una entrevista*

Dins d’una carrera curta però que li va permetre comunicar de formes diverses, l’entrevista va ser el format en què va destacar més. Tatiana Sisquella era capaç d’esprémer al màxim totes les converses que tenia. Fossin amb persones anònimes o amb figures públiques. Ho feia establint una conversa propera amb l’entrevistat. Una situació que aconseguia perquè “era una persona extraordinàriament empàtica i es notava en les entrevistes”, segons afirma Rossinyol. 

Per altra banda, Albert Om, periodista i amic proper, explica que Sisquella prestava molta atenció a tothom amb qui parlava. “Et feia sentir la persona més important del món quan explicaves alguna cosa”, narra. Una atenció que raïa en l’interès genuí de la Tati per les històries. Així, més enllà de l’empatia, tenia les capacitats per ser una bona conversadora i entrevistadora, en paraules d’Om: “sabia mirar i sabia escoltar, i no tenia cap vergonya per preguntar”.

El mirador*

Un altre aspecte que feia de la Tati una periodista singular va ser la seva mirada. Una mirada que no només enfocava allò ja il·luminat, sinó que també buscava històries desconegudes. “Tenia molt aquesta part de connexió emocional, de denúncia i, sobretot, de posar el focus en les persones que ho necessiten”, afirma Rossinyol. Seguint per aquí, Albert Om defensa que això és la clau de la seva manera de fer: “la Tati tenia la virtut de prendre riscos professionals, de proposar temes i fer entrevistes de mitja hora a gent anònima. I tenir apostes pròpies és un valor”.

En aquest sentit, Om creu que a principis de dècada es començava a notar una deriva cap a unificar els temes en tots els espais. Una tendència que portava tothom a parlar de futbol i política. En els últims anys, explica, s’ha amplificat amb la popularització de les xarxes socials, perquè paradoxalment tot i donar veu a tothom ha creat temes sobre els quals s’ha de parlar “per no quedar fora”. És per això que el presentador del programa de Rac1 Islàndia dóna importància a la capacitat que tenia la Tati de “dirigir la mirada” i buscar altres temes. 

Amb la seva personalitat i manera de fer, Tatiana Sisquella era una alenada d’aire fresc a tots els mitjans en què col·laborava. El seu entusiasme i la seva mirada permetien obrir estudis, columnes i rodatges a la vida, a l’exterior. Un exemple clar és la secció de la Tatimòbil a El Món a Rac1 de Xavier Bosch. La secció era una continuació del format de la unitat mòbil adaptada a la mirada de la Tati. “Va ser una bona escola per a ella, en què va començar això de tractar més la realitat que l’actualitat”, relata Om, predecessor de Bosch al matinal de l’emissora. 

Albert Om: “Va ser una bona escola per a ella, en què va començar això de tractar més la realitat que l’actualitat”

La posteritat*

Si bé el segell de la Tatiana Sisquella va impregnar tots els continguts que va fer, també va deixar empremta en amics i companys de feina. “Tots els que hem estat a prop seu, personalment i professionalment, som una mica millors gràcies a estar en contacte amb ella. Et feia ser millor, veure el món amb altres ulls”, defineix Om, amb qui van compartir una amistat propera des que la periodista treballava a Barça TV. De fet, admet que en el seu programa actual es nota aquesta empremta: “L’Islàndia és un programa molt Tati”.

Xavi Rossinyol, la persona que segurament era més propera a ella en l’àmbit professional i amb qui mantenia una gran amistat, respon sincer a la pregunta sobre si la Tati va crear escola: “Tot era molt orgànic i espontani, si ara li preguntéssim si va crear escola es faria un fart de riure”. Amb tot, però, afegeix que sí que va tenir un impacte en la seva manera de fer. “Quan va morir vaig fer un tuit per fixar el que sentia. ‘D’ara endavant pensaré sempre com ho hauria fet la Tati i així ho faré’, vaig escriure. I m’he trobat en moltes situacions en què hi he pensat, i he aplicat el seu criteri de forma automàtica”, confessa. 

Sortides i entrades*

Si Catalunya Ràdio volia competir amb el Versió Rac1, paradoxalment, havia d’assumir que l’objectiu, d’entrada, era no competir-hi. “Si ens posàvem a fer el mateix que fa en Clapés teníem clar que ens estavellaríem”, assenyala Xavi Rossinyol. Ho justifica evidenciant que “és molt difícil convèncer a una persona que escolta el Versió Rac1 que deixi d’escoltar-lo”. L’única opció passava per treure públic d’un altre lloc. No només això: necessitaven fidelitzar l’audiència, havien de crear comunitat.

La relació de proximitat que s’estableix entre la ràdio i l’oient és l’eix central del mitjà. “A la gent encara li costa fer zàping a la ràdio”, reivindica Terribas. Per això, potenciar el sentiment de comunitat era prioritari. A nivell extern, s’aposta per la interacció amb els oients. El nom del programa, La Tribu ja és una declaració d’intencions. On més va fructificar, va ser en què el missatge arribés de part d’un grup. Generar una comunitat dins de la ràdio. Tant a nivell d’afinitat com en la gestió de rols.

El periodista i narrador de les transmissions del Barça a Rac1, Joan Maria Pou, parella de Sisquella fins la seva mort, ho exemplifica: “A diferència de molts presentadors, la Tati no necessitava el control de tots els continguts. Hi ha moltes maneres d’enfocar seccions, reportatges o entrevistes. Si la mirada que hi posava el seu col·laborador era bona, encara que ella l’hagués plantejat d’una altra manera ho acceptava”.  Per a Pou, la millor forma d’arribar a la gent és trobant el to adequat, una faceta en què, segons ell, la conductora de La Tribu “excel·lia”.

Joan Maria Pou: “A diferència de molts presentadors, la Tati no necessitava el control de tots els continguts"

Que Catalunya Ràdio es veiés superada per Rac1 en la franja de tardes va associat a la pèrdua de lideratge en detriment de l’emissora privada. Ja l’any 2008, la periodista de la ràdio pública Maria Alba Gelabert avisava que amb l’arribada de l’emissora del grup Godó s’havien hagut de “posar les piles”. Un any més tard, perdrien el lideratge. Rac1 va néixer tan sols nou anys abans amb l’objectiu de consolidar-se com l’alternativa als mitjans públics. S’emmarcava en l’impuls d’altres grups, com ara Ona Catalana, per fer ràdio en català. La ràdio pública era líder a Catalunya des del 1989. 

“A Espanya hi ha un moment on la ràdio privada, la SER, va superar la ràdio pública. Perquè això no podia passar a Catalunya?”, recorda Albert Om, que va ser en l’equip inicial de Rac 1. Les primeres audiències que van tenir situaven la ràdio del grup Godó en els 17.000 oients diaris, mentre que Catalunya Ràdio s’enfilava pràcticament als 400.000.  

Hi ha dues sortides que marquen el punt d’inflexió i permeten que Rac1 atrapi l’emissora pública. El primer de canviar de bàndol és Jordi Basté, l’any 2004. L’any següent el segueix Toni Clapés, que converteix el seu format Versió original en el Versió Rac1. “El Basté i el Clapés els va regalar Catalunya Ràdio”, subratlla l’exdirectora del Matí de Catalunya Ràdio, Mònica Terribas, que apunta a una “falta d’estima” alhora de gestionar el talent per part de la cadena pública.

Més enllà del desgavell intern a Catalunya Ràdio, el periodista Joan Maria Pou, torna a posar de manifest la importància de consolidar un to radiofònic. “Si a 100 persones els hi poses un fragment de Rac1, la majoria t’endevinarien de seguida l’emissora”. El narrador ho atribueix a la consolidació d’espais de la cadena, però també a l’enfocament que es fa des dels primers anys: “Quan començo a narrar partits del Barça, intento allunyar-me de l’estil d’en Puyal. No només per l’audiència. És necessari que el to narratiu tingui a veure amb tu si vols que el programa enganxi la gent”, confessa el periodista.

Aquest és l’any*

L’estratègia de Catalunya Ràdio per refer-se de la patacada d’audiència des que Rac1 és líder ha anat per altres camins: diversos directors, poc temps per consolidar programes i la variació de franges a l’hora d’ubicar programes. “La identitat de Catalunya Ràdio s’ha desdibuixat molt en els darrers anys”, constata Terribas que veu difícil trobar la personalitat d’una cadena si no es consoliden programes. L’equip amb més temps a la graella pública és l’informatiu del vespre, que condueix Kilian Sebrià des del 2005. La resta de formats han vist alterat algun dels seus aspectes en els darrers quatre anys.

L’únic període on s’intuïa la presentació d’un nou cicle coincideix amb l’encàrrec de Sisquella perquè presenti l’espai de tarda l’any 2011. Tot i que la Tati ja venia de fer El suplement de Catalunya Ràdio, el seu fitxatge per la cadena pública es concreta per l’efecte mirall amb què la cadena va voler jugar en l’etapa posterior a la marxa de Clapés i Basté. “A la Tati se la fitxa sobretot per la seva etapa a Rac1”, suggereix Xavi Rossinyol, que corrobora que “la va atraure el projecte, no el context”. 

Contagi*

És innegable que parlar de la trajectòria periodística de Tatiana Sisquella és parlar sobretot de ràdio. És el format al qual va dedicar més temps i va tenir més continuitat i rellevància. De fet, Rossinyol confessa que el seu mitjà preferit era la ràdio, on veia que “estava bé i podia desenvolupar tot el seu talent”. Però també va tenir un pas important en la premsa escrita i la televisió. Les seves columnes setmanals a l’Ara són testimoni de la seva “capacitat de fixar-se en l’espectacle de la vida quotidiana”, recorda Om. Els tres anys de columnes de la Tati es troben recollits al llibre Un dia qualsevol, de l’editorial Columna. 

És cert que la televisió té un paper secundari en la biografia de la periodista, però els continguts que va fer tenien el segell Tati. És important recordar que, fins i tot abans de començar amb la ràdio, ja feia televisió a Barça TV. Així mateix, després del seu pas per Rac1, va tornar a la pantalla, a 8tv i finalment a TV3. S’hi estrenaria amb Sexes en guerra, un programa divulgatiu i d’entreteniment sobre les diferències socials entre homes i dones. Mònica Terribas era llavors directora de la cadena pública i explica que era part d’una aposta per posar les dones a primera fila i tractar qüestions com el gènere. En la confecció d’aquest projecte, Sisquella encaixaria com anell al dit i permetria dur a terme el programa amb dinamisme i naturalitat.

La directora de Sexes en guerra, Fúlvia Nicolàs, explica que la soltura i naturalitat davant la càmera, el rigor periodístic, així com la capacitat per entrevistar i conversar de la periodista va ajudar molt a l’hora de fer el programa. Per crear un ambient agradable i aconseguir converses còmodes i interessants, Nicolàs confessa que Sisquella recorria al recurs “d’explicar coses perquè te les expliquin” però avisa que no ho feia intencionadament, sinó que era una conseqüència de la conversa. Això, sumat a la “implicació en la conversa” permetia treure el màxim dels convidats al programa.

Contagi (2)*

Després d’aquest programa, i ja com a conductora de La Tribu, Sisquella va participar en altres espais televisius. És el cas, per exemple, de la la secció Guerra de sexes que feia al Divendres i la docusèrie Passat particular, en què conversava amb un personatge públic i una persona corrent en el mateix programa. Núria Castejón, directora de l’espai, assegura que, en els quatre capítols que va durar Passat particular -per la malaltia, “tractava igual un que l’altre”.

Així, doncs, a tot arreu on va treballar, la Tati va deixar empremta en els continguts i les persones. A alguns els ha fet mirar de manera diferent el món, a altres els ha fet millors en la seva vida o tasca periodística i a altres potser només els haurà fet riure i passar una bona estona. Sigui com sigui, haurà deixat les persones al seu voltant millor que quan la van conèixer, un moment que tothom recorda, com explica Rossinyol.  

Aquesta és l’empremta de Tatiana Sisquella, la Tati. Una empremta de l’ull i la veu més que de la sabata. Una empremta petita però important que deixa que la vida segueixi el seu curs. Hi haurà qui recordarà els somriures que li va arrencar La Tribu, o la companyia que li va fer tornant a casa aquells anys que treballava a la Zona Franca.

Altres recordaran moments en què es van emocionar mentre sentien una història a la ràdio o moments en què es van sentir compresos llegint el Pilot vermell a l’Ara. I també hi ha un grup, menys nombrós del que es podria desitjar, de persones afortunades que, d’alguna manera, han incorporat la forma de mirar i l’entusiasme de la Tati a la seva manera de fer personalment i professionalment. Ara cal esperar que aquest grup creixi, que arribi a més gent i que les facultats de comunicació facin memòria de curta distància per recuperar-la.