Roger Federer es retira i, amb ell, s’acaba una forma de mirar l’esport. Un enfocament gens pretensiós, simplement sincer i sense filtres. La seva mirada és la mirada de qui, per sobre de tot, estima el tenis i la seva afició. Federer encarna l’essència més genuïna d’un esportista: el seu motor principal és la passió pel joc i l’afecte que li mostren els fans des de les graderies. És una mirada neta, calmada i sempre acompanyada d’un somriure espontani.

En un esport tan elitista com el tenis en què es valora tant la majestuositat i la noblesa, el suís sempre ha sabut contemporitzar què li demanava cada moment. Quan se li requeria seriositat, ell responia amb la seva impecable elegància; quan se li requeria cordialitat, ell era qui adoptava un caràcter més distès. Capaç de condicionar els rivals a través de la seva presència, Roger Federer domina els registres com ningú.

Serà recordat pels seus punts impossibles i per fer màgia amb la raqueta a uns nivells mai vistos, però la mirada personal de Federer el fa ser un personatge esportiu transversal que va més enllà de les victòries i les derrotes.

La mirada de Federer ens interpel·la, ens diu que fins i tot el tenista més mitificat de la història pot caure amb estrèpit perdent 6-0 a la seva gespa predilecta de Wimbledon. Ell accepta amb naturalitat que no és invencible i que tampoc mai serà perfecte.

La mirada de Federer ens demostra com és d’irreparable el pas del temps. Assumeix que li ha arribat el moment de fer un pas al costat i, malgrat deixar-ho, reivindica que el seu adeu no li ha de suposar tristor sinó felicitat pel camí recorregut.

La mirada de Federer a la raqueta és la d’un nen observant la seva joguina preferida. Mai no s’ha amagat a exterioritzar les seves emocions després de l’adrenalina d’una final, sigui amb l’alegria desbordant per la victòria o el plor desconsolat per la derrota. Ell es mostra tal com és, sempre amb el respecte cap al rival com a línia vermella a no creuar.

Les actuacions a la pista de Roger Federer tampoc han estat lineals. Els seus primers anys de joventut, en què trencava raquetes quan s’enfadava i escridassava el públic amb una actitud irreverent, els va saber reconduir de forma ràpida i radical. Al seu talent innat li va sumar estil i saber estar, i va demostrar així que es pot canviar de forma de ser sempre que es tingui voluntat i convenciment del que fas.

Una forma de jugar preciosa tant en el joc com en les formes el col·loquen com la flor i nata del tenis. Expert en el revés a una mà, amb una dreta amenaçadora, capacitat per pujar a la volea com si fos pàdel, servei devastador, un ventall de cops inversemblants i la mentalitat tossudament guanyadora, Roger Federer destil·la talent i carisma a parts iguals.

Però el fet d’entendre el tenis més com un divertiment que no pas com una guerra entre dos gladiadors va fer que se li posés en dubte el seu compromís per deixar-se la pell als partits. El suís no fa ganyotes, no crida més que el seu rival, no menysprea el jutge de cadira ni crea polèmiques absurdes. Es limita a jugar i, allà, a la pista, ha sublimat el tenis en una dimensió inefable.