Mireia Forner és experta en Psicologia i Psiquiatria infanto-juvenil i especialista en psicologia clínica. Treballa com a adjunta al Servei de Psiquiatria de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron dins la secció d’Interconsulta i Programes d’Enllaç. Durant la pandèmia, ha estat coordinadora de l'atenció psicològica i psiquiàtrica a familiars i professionals del mateix centre hospitalari, una experiència que li ha permès analitzar des de diferents òptiques quin abast emocional ha tingut la pandèmia en tota mena d’edats.

Trencant amb l’actual discurs que culpabilitza els joves i les joves d’aquesta segona onada de la pandèmia, Forner advoca per entendre les necessitats de l’adolescència i posa èmfasi en la urgència d’eliminar el paternalisme, una pràctica que, lluny d’aconseguir una major implicació de les noves generacions, posa pals a les rodes i genera un clima d’hostilitat.

Tot sembla indicar que ens endinsem en una segona onada de la pandèmia. Estem preparats per afrontar un rebrot?
Generalment, som persones resilients i tenim estratègies que ens permeten adaptar-nos a diversos tipus de situacions. No obstant això, durant el primer brot vam presenciar alteracions a escala emocional que, en cas que la pandèmia es prolongui massa, seria normal que aquesta simptomatologia torni a sorgir o que aquesta aparegui en gent que en un primer moment no la va patir. Tot això, sumat a la sobrecàrrega emocional que comporta la crisi econòmica, sanitària i social que estem vivint, pot conduir a escenaris complexos que poden acabar afectant la nostra salut mental.

Què creus que canviaria en un hipotètic segon confinament?
Tot depèn del temps de durada. Tots i totes hem destinat molta energia per afrontar aquesta primera onada pensant que hi hauria un rebrot, però no esperàvem que fos tan aviat. En el cas del personal sanitari, hem estat sotmesos i sotmeses a molta pressió, i el fet de pensar que no tindrem gaire temps per gaudir de l’estiu ens genera una sensació de fatiga important. Sabem que és una situació limitada en el temps, però desconeixem quan arribarem al final de la pandèmia, i quan es repeteix un nou brot, com ara està passant, aquest final el veiem encara més llunyà.

Després d’un curs atípic marcat per un confinament de tres mesos i la necessitat de socialitzar, fa pensar que el jovent és qui més ho ha patit. És normal la seva resposta? 
El confinament ha estat molt estricte, i això ha afectat sobretot els nens, nenes i adolescents. El tancament d’escoles, instituts, la disminució del contacte social o l’endarreriment d’esdeveniments molt importants a escala evolutiva, com ara finalitzar el batxillerat o treure’s el carnet de conduir, no s’han pogut acomplir i generen una sensació de pèrdua. En aquest sentit, crec que la pandèmia s’ha gestionat des del punt de vista de l’adult, sense tenir en compte les necessitats de l’adolescència.     

Precisament són els principals assenyalats d’aquesta segona onada. En són els culpables? 
El que no ajuda és generalitzar, i molt menys culpabilitzar. En el moment en què posem una etiqueta, és molt més difícil aconseguir un canvi. Hi ha un estudi realitzat per la revista mèdica The Lancet que determina que la reducció del contacte social cara a cara entre adolescents en un període vital tan assenyalat pot tenir efectes negatius a llarg termini, de manera que la seva actuació correspon a una resposta neurobiològica. Una altra raó és el que anomenem un biaix cognitiu optimista, és a dir, la sensació de ser invulnerables. Aquesta falsa seguretat ha incrementat amb l’argument inicial que assegurava que la gent jove tenia menys probabilitat de contagiar-se. Per últim, un altre element que entra en joc és la pressió de grup, una dinàmica molt present durant l’adolescència que en situacions amb iguals tendeixen a desenvolupar conductes que en altres contextos no es durien a terme. Hi ha diverses raons, però jutjar és molt fàcil.    

"El tancament d’escoles, instituts, la disminució del contacte social o l’endarreriment d’esdeveniments molt importants a escala evolutiva, com ara finalitzar el batxillerat o treure’s el carnet de conduir, no s’han pogut acomplir i generen una sensació de pèrdua"

Creus que hi ha una millor estratègia per implicar-los en aquesta causa comuna?
Les normes socials s’assimilen millor quan es transmeten entre iguals. Des de les xarxes socials, potser a través les seves influències a internet, s’ha de treballar per fer-los partícips d’aquestes mesures de prevenció. Sobretot, trobo a faltar que hem d’amplificar el comportament correcte de molts joves. Actualment només es condemnen les seves conductes, i això es tradueix en un paternalisme que ha quedat demostrat que no ajuda.                                                                        

Per què creus que és més fàcil apel·lar a la responsabilitat individual, en aquest cas la dels joves, que a la col·lectiva o de les institucions?
Sempre és més fàcil buscar un culpable que intentar entendre per què passen les coses. És molt important entendre les ciències del comportament, doctrines que ens ajuden a comprendre en quins elements fan que les persones canvien d’hàbits. La nostra conducta no variarà en funció del flux d’informació de què disposem, sinó que hem de trencar altres barreres que ens ajudaran a trobar resultats. 
 
Pel que fa a la nova normalitat, quina concepció en té la gent i per què està fracassant?
No m’acaba de convèncer el concepte de nova normalitat. Em fa l’efecte que ens obliga a acceptar aquest nou escenari sense tenir en compte tot el que implica. Penso que tots i totes ens hem de donar un temps per processar aquesta situació i deixar brollar totes les emocions que aquesta genera. 
 
Creus que veure turistes a la ciutat mentre ens recomanen quedar-nos a casa ha influït en la relaxació general?
La ciutadania necessita congruència. Tothom entén que ha d’haver-hi un equilibri entre la crisi sanitària i la crisi econòmica, però precisament per això s’haurien d’explicar les decisions que es prenen, per què es prenen i quins límits hi haurà. Això és extensible a la manera com s’hauria d’informar quan s’adopten noves mesures sanitàries.

Durant la pandèmia, has estat coordinadora de l'atenció psicològica i psiquiàtrica a familiars i professionals de l'Hospital Vall d'Hebron. Com ho has viscut? 
Ha estat una època canviant, mesos en què els treballadors i treballadores del servei de psiquiatria ens hem hagut de readaptar constantment. Vam treballar amb personal de l’hospital per acompanyar-los durant els pitjors moments de la pandèmia, però també hem oferit aquest suport psicològic a familiars de pacients de covid ingressats a l’hospital mitjançant via telefònica o presencial. La part més dura era l’atenció a pacients en procés de final de vida i els seus familiars. Recordo una dona que estava ingressada que va rebre la visita dels seus dos fills i que, en veure’ls, em va demanar si li podia donar la mà durant la visita, cosa que vaig fer. No li podia dir que no. És una anècdota que no oblidaré mai.

"El coronavirus ha estat un repte individual que ha fet trontollar els nostres pilars bàsics: la família, la salut i la feina"

Com a experta en Psicologia i Psiquiatria infanto-juvenil, com els ha afectat els nens, nenes i joves la pandèmia? 
Generalment, la majoria de nens, nenes i joves han sabut adaptar-se molt bé a la pandèmia. Tot i això, hem pogut observar que entre el jovent ha augmentat la irritabilitat, les afectacions en la son i, en els casos més extrems, l’aparició de simptomatologia adaptativa, per exemple ansietat o depressió. De totes maneres, no és la dinàmica general.
 
Podem aprendre alguna lliçó d’ells, ara que tothom en parla malament?
Un dels grans aprenentatges que podríem absorbir de petits i joves és la seva capacitat d’adaptació. Ells i elles, més que ningú, han sabut aprofitar allò que els transmet seguretat, com ara passar temps amb la família o dedicar-li temps a l’oci personal.
 
Com superarem emocionalment l’impacte de la pandèmia? 
El coronavirus ha estat un repte individual que ha fet trontollar els nostres pilars bàsics: la família, la salut i la feina. Alhora, s’han reforçat encara més les desigualtats econòmiques o de gènere que prèviament hi havia. En aquest context d’angoixa, hem de trobar les nostres fortaleses, però alhora és necessari poder expressar-nos quan les coses no van bé.