La Mireia Iniesta va créixer en una casa de cinèfils, però no va ser fins als 18 anys que es va amarar de cinema, quan va travessar una situació personal difícil i mirar pel·lícules era l’únic que la distreia. Va néixer una passió. Va graduar-se en Filologia Romànica i Filologia Italiana a la Universitat de Barcelona i va iniciar a la seva trajectòria en el cine amb un Màster en Cine i Audiovisual Contemporani a la Universitat Pompeu Fabra. Gràcies a la seva actuació a La Academia de las Musas, de José Luis Guerin, l’any 2015, van obrir-se les portes del món professional i les trucades per fer xerrades i exercir de jurat van començar a arribar. Actualment, treballa com a crítica de cinema i és professora de cine i gènere a l'escola Educa tu Mirada. Parlem de dones i cinema. 

Per què ha d’existir l’assignatura “Cinema i gènere”? 
És una tasca de recuperació de la memòria històrica de directores a les quals és difícil arribar. A les classes parlo del cine experimental feminista, des de l'origen del cine, des del mut, fins a l'actualitat, i faig un repàs de totes aquestes directores poc conegudes. 

Per tant, les produccions fetes per dones i les produccions feministes hi són des que hi és el cinema? 
Sí, però de forma molt marginal. Les dones han destacat molt i encara ho fan en el camp del cinema experimental, perquè és molt econòmic. Tu i jo ara podem fer una pel·lícula amb el mòbil o amb una càmera digital barata. Com el cinema experimental no exigeix una producció important ni haver de convèncer a cap “senyor productor” perquè hi posi diners, hi ha més activitat de dones. Avui dia, una directora encara genera desconfiança a les grans productores. Les directores reben molts menys diners que els directors per finançar una pel·lícula, diria que poc més de la meitat del que reben ells. 

"Avui dia, una directora encara genera desconfiança a les grans productores"

Si ens traslladem a la gran pantalla, en quin punt ens trobem respecte a l’assoliment d’una representació real i justa de la dona? 
Encara falta molt. No tothom és feminista, no totes les pel·lícules són feministes i tampoc cal que ho siguin. Han de ser humanes. Les que es facin feministes, que es facin ben fetes, no aquestes barreges i subproductes. 

En quins errors cauen els directors i directores a l'hora de representar la dona? 
Es cau molt en el fals apoderament, no entendre bé què és estar apoderada, què és ser una dona. Es defineix la dona des d’una visió del feminisme blanc, heterosexual i neoliberal. Això passa moltíssim. A Barbie, per exemple, no hi ha una visió interseccional.

Barbie no és feminista? 
És un feminisme mal entès. Hi ha molts productes que volen ser feministes, però no ho són. Poor Things de Lanthimos n’és un altre exemple. La gent que sempre ha estat en una posició de privilegi dins dels contextos de direcció, producció o crítica aprofita aquesta empenta feminista i intenta penetrar dins la cultura del feminisme. Es converteix en un negoci. 

"Es defineix la dona des d’una visió del feminisme blanc, heterosexual i neoliberal"

Per on podria començar el canvi de visió?
Per erradicar l'edatisme a la pantalla, per exemple, sobretot pel que fa a la representació femenina de les dones grans. Sempre és una representació molt negativa, ens ensenyen una dona gran que està malalta i que s’ha de cuidar. En contraposició, la representació masculina de la vellesa es basa en una idea d'envelliment exitós, com expliquen la Raquel Medina i la Barbara Zecchi al llibre Tecnologías de la edad. Aquest defecte no s'acaba de corregir ni tan sols en pel·lícules feministes. Mama Cruz és una de les poques produccions que parla en positiu de la vellesa i fa referència a la sexualitat femenina de les dones grans. 

Fotograma de 'Creatura', d'Elena Martín

La sexualitat femenina en el cinema just ha començat a explorar-se i a representar-se en més profunditat. 
Sí. He de mencionar l’Elena Martín, que ha fet Creatura, que és brutal. És una aproximació molt revolucionària al desig sexual femení, captura el recorregut de la sexualitat d'una dona. Martín ha tingut el valor de representar el desig d'una nena, quelcom molt potent i, segurament, políticament molt incorrecte. Està molt ben feta. No estem parlant de fer només pel·lícules feministes, sinó d’una representació justa de la dona. 

"La sexualitat no és l'únic camí cap a l'alliberament, n’és un de molts"

Quina diferència té el descobriment de la sexualitat a Creatura amb l’exploració sexual a Poor Things?
Per començar, el personatge d'Emma Stone és una construcció masculina. Des del principi de l’obra segueix els desitjos del seu pare científic per acabar assumint la posició que ell vol. És un apoderament irreal. A més, em sembla fantàstic que les dones tinguin una sexualitat alliberada i facin el que vulguin, però la sexualitat no és l'únic camí cap a l'alliberament, n’és un de molts. No acabo de veure que aquesta pel·lícula respongui realment a una directriu feminista. Crec que Lanthimos és conscient del moment en què estem vivint i ha dit “faig això i arraso”. 

On queda la maternitat en el món cinematogràfic?
El tema de la maternitat em cabreja molt. Hi ha obres com La hija, de Martín Cuenca, que és un western d'una mare coratge que mostra la idea que les mares són infal·libles, un producte molt habitual al cinema, però que no és la realitat. En el cinema espanyol, si no és una mare-heroïna, és una mare boja, no hi ha punt mig. La maternitat encara és tabú, al cinema no està normalitzat no voler ser mare o ser una mare penedida. A poc a poc el tabú està caient i la visió s’està corregint a Espanya. L’any 2012 la revista Caimán va anomenar aquest moviment d'avanç en el cinema “el otro cine español”. 

Fotograma de 'La Maternal', de Pilar Palomero

Què és “el otro cine español”?
És un cinema independent, innovador i rebel fet amb pocs recursos. En aquesta categoria hi entren directores feministes com la Pilar Palomero, que va dirigir La Maternal, o la Liliana Torres amb Mamífera, que aporten diferents visions que afecten les dones. En aquest cas, mostren que no és necessari que una dona sigui mare. Ha de desaparèixer aquesta pressió que sempre ha exercit la societat i el cinema. 

"És trist que per ser dona t’encapsulin en un gènere concret i hagis de fer produccions feministes"

El cinema català està anant cap a la mateixa direcció?
Sí, a Catalunya hi ha moltíssimes directores que fa anys que treballen molt i treballant molt bé. Hi ha la Clara Roquet, l’Elena Martín, la Irene Moray, la Liliana Torres, la Carol Rodríguez, la Zaida Moore i la Carla Simón, que ara s’ha donat més a conèixer amb Alcarràs. De fet, està molt bé que es reconeguin obres com Alcarràs perquè també és trist que per ser dona t’encapsulin en un gènere concret i hagis de fer produccions feministes.

Per acabar, recomana’ns tres pel·lícules actuals. 
D'aquest últim any recomano Nina, d'Andrea Jaurrieta. M'ha agradat molt també How to have sex, de Molly Manning Walker, i No pretty picture, de Martha College, que és una pel·li dels anys setanta que s’ha recuperat.