“El confinament ha estat una experiència molt dura; bé, preferiria dir que va ser una experiència molt dura, amb aquest temps verbal més passat i més llunyà, perquè espero deixar-ho ben enrere i que no es torni a repetir”. Així és com Mireia Pellicer ha definit com ha estat la seva experiència tancada a casa amb el seu fill petit des de l’estat d’alarma. 

Segons l’últim balanç del govern espanyol, 32.486 persones han mort a l’Estat per coronavirus, mentre que més de 825.000 persones s’han contagiat. Unes xifres que amaguen vivències personals, molts cops compartides amb familiars, treballadors imprescindibles o voluntaris. També s’han de tenir presents aquelles famílies diferents de les normatives, que han hagut de superar unes dificultats addicionals, arran de la pandèmia.  

El Diari de Barcelona ha volgut retratar l’impacte social dels sis mesos des de la declaració de l’estat d’alarma amb les experiències de tres famílies monoparentals; són els casos de la Mireia Pellicer, la María González i l’Ainara Pérez.

La Mireia i el seu fill. Foto: Mireia Pellicer (cedida)

La Mireia, de 41 anys, ha hagut d’afrontar el dur confinament i fer-se càrrec d’un nen petit ella sola, l'Artau. “No m’agrada el terme ‘mare soltera’ perquè és simplement un estat civil, prefereixo ‘mare en solitari per elecció’ o ‘família monoparental’”, especifica. 

El passat 15 de març, moment en què es va declarar l’estat d’alarma a l’estat espanyol, la Mireia treballava als Serveis Socials. “Vaig tenir la sort de treballar per l’Administració Pública i estava en un sector que no requeria presencialitat”, explica. Això li va permetre començar a treballar des de casa. “Ens vam reinventar i jo feia el seguiment dels nens i les famílies a través de vídeotrucades i missatges de text”. Tot i la flexibilitat que li permetia la seva feina, li “comportava molts horaris”: “em llevava a les sis del matí i treballava unes quatre hores, fins que el nen es despertava”. Segons comenta, que el nen s’aixequés tan tard feia que, també, anés a dormir més tard de l’habitual. Tot i el cansament i la feina, es va dedicar totalment al seu fill i va intentar que ho passés el millor possible des de casa. Al seu compte d’Instagram hi ha enregistrat tot el procés, de manera diària: centenars de treballs manuals, tallers i jocs, que han fet junts. “Per la meva feina com a educadora social i dins del món del lleure, sempre m’hi he dedicat i he tingut facilitat per aquest tipus d’activitats”, explica. “Els primers dies va haver-hi qui va anar al supermercat a comprar paper higiènic i llevat; jo me’n vaig anar a comprar pintures, paper d’embalar, pedres i branques”. Ara ja té preparada una capsa “bastant gran” amb tots els materials i eines necessàries “per si ens hem de tornar a tancar”, diu, rient, tot i que espera que “no es repeteixi”. 

L’Ainara, educadora social, que també teletreballava, assegura que es feia complicat pel fet que la seva filla no podia entendre per què no li feia cas, si estava a casa: “Se sorprenia quan li demanava que estigués en silenci perquè jo tenia una reunió, o que no podia entrar a l’habitació perquè jo estava treballant”. “Ens passàvem tot el dia juntes”, assegura, i l’atenció constant que reclamava l’Ainhize, de 5 anys, li complicava fins i tot poder fer videotrucades amb amigues o familiars, perquè la nena les veia com una “amenaça”, ja que impedien que la seva mare “pogués estar per ella”. “Em reclamava atenció i, en aquell moment encara més, perquè no entenia què passava”. “Jo trobava molt a faltar poder parlar amb persones adultes; poder explicar que estava estressada i que no sabia com gestionar-ho”. 

L'Artau, pintant, durant el confinament. Font: Mireia Pellicer (cedida)

El dia a dia de la María durant el confinament va ser totalment diferent, ja que va passar-lo —juntament amb el seu fill, Martin— amb una amiga seva i el seu fill. “El fet d’estar juntes ens va ajudar molt; ens podíem repartir les tasques i el que és més important, els nens podien jugar entre ells”, explica. 

Per la María i l’Aitana, l’ús de tauletes i la televisió es van convertir en una constant diària. “En aquella situació eren un salvavides per poder treballar i poder suportar el dia a dia”, bromegen. La Mireia, tot i que és “una mare molt conscienciada amb aquest tema”, afirma que va ser “inevitable” ficar-se davant de la pantalla. No s'oblida, tampoc, de trobar el costat positiu: i és que ella té un entorn totalment català i ha estat durant el confinament, gràcies a la televisió, “que l’Artau ha après a parlar en castellà”. 

Regressió durant el confinament
Un punt comú que han notat les mares ha estat l’impacte negatiu que ha tingut el confinament “més dur” sobre els seus fills, “una petita regressió, que per sort nosaltres vam poder reconduir de seguida”, segons la Mireia. L’Ainara explica que a la seva filla “li van sorgir algunes pors que abans no tenia”, sobretot en el sentit que, des de llavors, no vol quedar-se sola “en cap moment i sota cap circumstància”.

També havia vist canvis en el seu estil de joc i en el seu llenguatge, que era molt més adult. “Havia perdut la referència de jugar amb altres nens, i m’imitava: feia veure que treballava a una oficina, o que estava amb l’ordinador”. També va ser el cas d’en Martin, el fill de la María: “Havíem d’orientar-los per donar-los idees de què podien jugar”. “Sempre han estat nens molt independents, mai ens havien necessitat a nosaltres a l’hora de jugar, però en aquell moment, sí”.

El descans, imprescindible per a nens de la seva edat, també es va veure afectat. “Com que no es movia tant ni rebia tants estímuls estava més alterada i dormia menys...”, recorda l’Ainara. “Si als adults ens va afectar, imagina els nens, que són pura energia”, afegeix. 

Anar al supermercat, una odissea
Fer la compra, per a una família monoparental, es va tornar una tasca complicada de realitzar i a la qual van haver de buscar possibles solucions. “No volia exposar la nena i fer-la entrar al supermercat, però tampoc podia deixar-la sola a casa”, recorda l’Ainara. És per això que va haver de pactar amb amics que s’esperessin al pàrquing, esperant que ella fes la compra tan ràpid com pogués. I en aquest context va ser quan es va produir “una de les situacions més incòmodes” que va viure durant el confinament. I és que la policia la va parar mentre tornava del supermercat, amb la seva filla al cotxe. “La nena em mirava espantada, mentre la policia em preguntava per ella i, de fet, altres cops que sortíem al carrer em preguntava si ens pararien”. 

L'Ainara i la seva filla Ainhize, de 5 anys. Font: Ainara Pérez (cedida)

La tornada a l’escola
Tot i les dificultats que ha comportat el confinament i la pandèmia en general per a moltes famílies, han estat aquelles que depenen econòmicament de només un membre les que ho han patit especialment. Ni la Mireia, ni la María ni l’Ainara han rebut “cap mena d’ajut econòmic; ni durant el confinament, ni prèviament ni posteriorment”. Segons la María, es regeixen per trams econòmics, és a dir, per les declaracions de la renda i ingressos anuals, “els rangs que es requerien no em corresponien”.

La Mireia ens explica que l’única facilitat que ha tingut ha estat en referència a la llar d’infants a la que assistia el seu fill. “Normalment ja tenen una reducció de quota per a les famílies monoparentals; i, evidentment, el temps que va estar tancada tampoc se’ns va cobrar res”. 

En relació al possible aïllament del nen, a causa de la tornada a l’escola, la Mireia ens comenta que “no hi ha res garantit”, pel que fa a la seva feina. “Sabem el que s’ha dit als mitjans: que hi ha possibilitat de demanar un permís sense sou o una reducció de l’horari”. Les seves condicions, però, són molt més complicades per demanar un canvi d’aquest tipus: “Una família amb ingressos provinents d’un sol membre ho fa inviable”. I és que, si demanés un permís sense sou, no rebria cap mena d’ingrés i, una reducció de l’horari “comportaria, com és obvi, una reducció del sou”, la qual cosa tampoc resultaria factible per al seu cas. 

L'Ainara assegura que ella i la seva filla estaven "tot el dia juntes". Font: Ainara Pérez (cedida)

Així i tot, totes elles remarquen l’alegria amb què els seus fills han viscut la tornada a les classes. “Està feliç de la vida, molt contenta”, explica l’Ainara. A més, assegura que “ha recuperat la part creativa i imaginativa, la seva capacitat més infantil d’inventar-se jocs ha tornat a sorgir”. “És cert que l’escola ha aportat molt, però per nosaltres encara ha aportat més; poder tenir estones de desconnexió fa que quan arribem a casa estem tots molt bé”, afegeix. Tot i que la tornada a l’escola ha estat beneficiosa per “tots”, no s’han recuperat tots els serveis que s’oferien abans de la pandèmia. És el cas de les extraescolars, el menjador o la “custòdia dels matins”, que consistia bàsicament en el servei d’atenció als nens hores prèvies a l’inici de les classes. Aquesta absència suposa un “desordre per la família”, continua l’Ainara, però té clar que “socialment no es veu com a important perquè són poques hores”. “Quan és un fet generalitzat tots ho entenem molt bé, però quan només ens afecta a uns quants, la reivindicació ja no és tan potent”. 

Familiars i Covid-19
No es pot oblidar, tampoc, que a totes les preocupacions i dificultats addicionals que vivien les famílies monoparentals, s'hi sumava el fet que s’estava vivint una pandèmia mundial i que no estaven exempts de perill. Ha estat la desoladora història de la María la que ha reflectit aquesta realitat. Els seus pares vivien en una residència fins que es van diagnosticar un parell de casos entre els residents. Ella, que es trobava confinada a casa d’una amiga, va decidir que anessin a viure a casa seva, de manera que poguessin aïllar-se, i van contractar una dona que els cuidés. La seva mare, quan feia pocs dies que era a casa, va començar a trobar-se malament. La va portar a l’ambulatori i li van dir que tenia una arrítmia, motiu pel qual van fer que es quedés a urgències de l’hospital. Aquella mateixa nit la doctora li va trucar dient-li que s’havia de quedar uns dies més ingressada, ja que creien que podia tenir coronavirus, a causa d'uns desnivells que havien percebut a l’analítica. No els va semblar greu, a primera vista: “La meva germana i jo estàvem tranquil·les perquè ella estava bé, no havia presentat cap símptoma durant aquells 15 dies i vam pensar que, si realment tenia coronavirus, l’estava passant de manera lleu”. Van passar els dies i, finalment, estaven a punt de donar-li l’alta, després d’haver donat negatiu el test PCR. En arribar allà la María, però, li van dir que no podia marxar encara. “L’últim record que tinc de la meva mare és aquest: vaig deixar-la a urgències i no l’he tornat a veure”, s’emociona. Aquella mateixa nit del 31 de març li van trucar, dient-li que li estava pujant la febre i que no sabien com evolucionaria tot. “No vam tenir temps d’anar-hi; hores més tard em van dir que havia mort”. En qüestió d’hores va canviar tot. En cap moment, però, els havien confirmat que tingués la Covid-19. 

La María i en Martin, de 3 anys. Font: María González (cedida)

“Va ser molt brusc”, recorda la María, en referència al moment que li van explicar què havia passat. “Jo no ho podia entendre, no m’ho esperava i vaig preguntar-li al metge què havia passat”. Ell, secament li va contestar: “Senyora, s’ha mort de coronavirus, de què s’hauria de morir, si no?”.

L’enterrament, en el context del moment, no es va poder dur a terme, ja que només es permetia que hi hagués dues persones. “Si hi haguéssim assistit la meva germana i jo, el meu pare o les meves ties no haurien pogut ser-hi...”. Va ser per aquest motiu que van decidir incinerar-la a Múrcia, ja que a Madrid hi havia llista d’espera d’un mes. Finalment, passat l'estat d'alarma, el dia que hauria coincidit amb el seu aniversari i per voluntat de la María, van poder fer el funeral. “Ens vam poder ajuntar a l’aire lliure 50 persones i vam poder fer un acte per a ella, per acomiadar-la tots junts, la família i els seus amics més propers”.