“No vaig poder fer el dol pròpiament dit fins que vaig arribar a casa i vaig veure que ja no hi era”. Amb aquestes paraules recordava Mireia Termes l’abisme de 4.000 quilòmetres que la distanciaven de l'enterrament del seu propi pare: l'un a Pallejà i l’altra a Iraq. 

Segons l'últim balanç del govern espanyol, 29.848 persones han mort a l’Estat per coronavirus, mentre que 593.730 s’han contagiat. Unes xifres que darrere amaguen vivències personals, molts cops compartides amb familiars, treballadors imprescindibles o voluntaris. Uns d’aquests treballadors tan imprescindibles són tot el personal sanitari que, amb condicions duríssimes, han treballat hores i hores mentre veien morir pacients. En aquest sentit, des del Diari de Barcelona hem volgut retratar l’impacte social d’aquests sis mesos des de la declaració de l’estat d’alarma amb sis històries humanes. Avui li toca a Mireia Termes, una treballadora d'una ONG destinada a l'Iraq. 

"Em costava gestionar el fet d’estar tancada i alhora haver de bregar amb la situació de mon pare”

Encendre l’ordinador, connectar-se a Skype, dir unes paraules de comiat, restar en un silenci incòmode, i tancar de nou la pantalla de l’ordinador. Això és tot el que la Mireia va poder fer per dir adéu al seu pare, que va morir de coronvirus el 29 de març d’aquest any.  

Nascuda a Pallejà, el 2015 la Mireia se’n va anar a viure a Erbil, capital del Kurdistan iraquià, on hi treballa com a membre d’una ONG. Ella és un persona molt activa i inquieta: sempre està en constant moviment. De fet, al febrer, un mes abans del confinament, estava passant uns dies a la casa familiar després d'haver estat una temporada treballant a l’Equador. Però a principis de març li va sorgir una nova feina a Erbil, ciutat on viu la seva parella, i van decidir marxar-hi abans que tanquessin fronteres completament, essent les últimes persones en entrar a l'Iraq abans d’iniciar el confinament total el 14 de març. 

Afrontar el confinament i el dol a 4.000 km de distància 

El 6 de març, en Joan tenia tos. Al cap d’una setmana, no es trobava gaire bé i va anar al CAP, on van dir-li que fes repòs ja que “aquest hivern la grip ha vingut molt forta”. Però en adonar-se que cada dia es trobava pitjor, el 14 de març el van acabar ingressant a l’hospital, coincidint amb el dia que es va decretar l’estat d’alarma. Després de fer-se les proves, van confirmar que tenia la Covid. I, des d’una distància de 4.000 quilòmetres, la Mireia vivia amb una angoixa constant no poder tornar a casa, ja que els aeroports estaven tancats.

Durant la primera setmana, els quatre germans “trucàvem i fèiem videoconferències amb el nsotre pare", alhora que des de l’hospital els mantenien informats de la seva evolució. Un dia el van dur a l'UCI, des d’on ja no es podien comunicar amb en Joan. Finalment, el 29 de març “ens van trucar i ens van dir que ens uns hores el perdríem”. 

La Mireia explica al Diari de Barcelona que l’ONG per la qual treballava ofereix un servei d’ajuda puntual, al qual va haver de trucar fins a dues vegades: “la primera perquè em costava gestionar el fet d’estar tancada i alhora haver de bregar amb la situació de mon pare”, i la segona “quan em van comunicar que s’havia mort”. 

La impossibilitat de tornar a Pallejà

Hi havia un avió militar de l’ambaixada espanyola que la Mireia podria haver agafat per tornar al seu Pallejà natal. Però el recorregut que feia era, si més no, d’un risc elevat de contagi: massa escales per estar en plena pandèmia mundial. A aquest perill, se li sumava el fet que, quan arribés a casa, no podia quedar-s’hi perquè la seva mare també tenia la Covid, i, si s’instal·lava a casa d’algun amic o familiar, corria el risc de contagiar-los a ells en cas que fos portadora del virus. A part, “també m’arriscava a que, si marxava, quan volgués tornar hagués perdut la meva feina”. Encoratjada pels seu germans, finalment la Mireia es va decidir quedar a Erbil. 

“No vaig poder fer el dol pròpiament dit fins que vaig arribar a casa i vaig veure que ja no hi era”, diu la Mireia, ja que no va ser fins al mes de juliol, amb la reducció de la corba de contagis, que va poder tornar a Pallejà i veure la seva família. “Ell sempre em venia a buscar a l'aeroport, i aquesta vegada va venir mon germà”, subratlla amb nostalgia. 

Llavors sí que van poder fer el funeral del Joan, aquest cop amb la família completa i sense pantalles d’ordinador de per mig. I és que el 30 de març la família es va haver d’adaptar a un funeral insòlit i sense precedents: a través d’Skype. Presencialment, només hi van poder assistir la mare i el germà petit, que viu a Pallejà, i el mossèn del poble, molt amic del Joan.

Tant la Mireia com els altres germans, que no viuen al seu poble natal, van presenciar l’enterrament del seu pare a través d'una videotrucada. La Mireia explica que van haver d'organitzar l'enterrament entre els quatre germans, perquè la seva mare estava destrossada, i amb “una cua de 5 dies” d’endarreriment, de la quantitat de morts que hi havia. Juntament amb el seu germà, la Mireia va llegir unes paraules a través de la pantalla. “Molt fred”, sentència, per això va ser “molt millor quan vam fer el funeral al juliol”. 

La unió de tot un poble

En Joan Termes estava molt involucrat en diverses associacions del poble: les sardanes, el museu, el teatre, el club d'escriptura… “era molt conegut per tothom”, diu la seva filla. De fet, la Mireia destaca que la va impactar molt el fet que, quan anava pel carrer, “em parava la gent i es posaven a plorar”. Per aquest motiu, la família va creure oportú celebrar un funeral on pogués assistir tota la gent del poble: “ens vam esperar que les esglésies poguéssin estar obertes a la meitat del seu aforament, i vam posar altaveus a fora perquè la gent ho pogués seguir”, retrata la Mireia, visiblement orgullosa d’aquesta fita veïnal. 

“Ens hem sentit molt recolzats per la gent de tot el poble”, comenta la Mireia, que assegura que de seguida van rebre mostres de suport de tothom, oferint-los ajuda tot i la delicada situació de confinament. A més, el dia següent de la mort d'en Joan, els veïns i veïnes del poble van posar una sardana a les 12 del migdia que ressonava per tots els balcons, en el seu honor. “Va ser un manera molt xula de dir-li adéu”, opina la seva filla. 

"Vam esperar que les esglésies poguéssin estar obertes a la meitat del seu aforament, i vam posar altaveus a fora perquè la gent ho pogués seguir”

Cicatrius de viure un dol en la distància

La Mireia considera que el fet assistir al funeral del seu pare a través d’Skype “fa més llarg el dol”, i és que “en un enterrament tens la gent al costat, pots abraçar, pots plorar, pots dir adéu, però a la distància tot això no ho pots fer”. A tota la família els ha costat assumir la realitat dels fets: ella, al seu torn, admet que “portava tots aquests mesos intentant-me fer la forta”, dient que “pitjors coses passen”, però reconeix que al final tot passa factura. En altres paraules, resumeix el seu dolor dient que “és molt dur tenir una pantalla al davant i veure com estan enterrant a ton pare i, quan s’acaba, tanques el portàtil i ja està”.

 

El confinament a l'Iraq

Quan la Mireia va arribar a Erbil a principis de març, es va confinar en una casa de la ONG on treballa amb dues persones més que no coneixia. Al principi “va ser estrany”, però al cap d’una setmana “ens vam convertir en una gran família”, destaca. Tot i que la seva parella viu a menys de 5 quilòmetres de distància, "el confinament ens va enganxar en cases diferents i no ens vam poder veure". La Mireia confessa que el més dur per afrontar la pèrdua del seu pare va ser estar sola: “m’hagués agradat, al menys, tenir la meva parella al costat”, lamenta. I és que l'Iraq va estar immers en un confinament molt estricte, amb militars de l’exèrcit al carrer controlant que la gent no sortís del perímetre del seu barri. 

L'Iraq és un país que viu permanentment, per això hi ha tanta precarietat laboral. “Aquí gairebé no hi havien casos, i la gent es va començar a queixar perquè necessitaven ingressos”, retrata la Mireia. Després de tres mesos de confinament duríssim, al juny “van obrir-ho tot d’un dia per l'altre”. És per això que, ara per ara, el país es troba en el seu màxim pic de contagis, amb més de 4.000 casos diaris nous, quantifica la Mireia. “Però crec que ja no ens confinaran més, perquè si no la gent sortirà al carrer a revolucionar-se”, argumenta. De fet, la gent ja s’havia manifestat amb anterioritat perquè diuen que “hem passat guerres, hem passat Estat Islàmic, hem passat ocupacions" i el coronavirus és la menor de les seves peocupacions.