Avioguerra
Per Anna Reig
Publicat el 07 de juliol 2021

A la sala oval del Museu Nacional de Catalunya (MNAC), el batec d’una hèlice em transporta a un altre temps. Alçant la vista l’obra de Francesc Torres, Aeronàutica (Vol) interior, m’impacta per la seva immensitat i em fa pensar en aquells avions dalt del cel, com ocells negres, a punt de deixar anar les terribles bombes. Aquesta és només una de les peces del projecte que el MNAC ha dedicat a la Guerra Civil, format per tres noves sales de l’exposició permanent destinades a l’art d’aquest període, i dues exposicions temporals: La guerra infinita. Antoni Campañà i Museu en perill! Salvaguarda i endreça de l’art català durant la Guerra Civil. 

Acompanyada per la conservadora Elena Llorens, em dirigeixo a les sales de la col·lecció permanent d’Art Modern, per visitar les referents a l'episodi que va marcar la història del nostre país. L’horror del cel és el motiu del primer espai. En el gravat d’Enric Climent, Quatre avions bombardejant, les aeronaus militars es transformen literalment en ocells negres, com els solien anomenar les classes populars de l’època. Mentrestant, en Dones fugint pels carrers d‘una ciutat bombardejada de Miguel Prieto, apareix el plor, el crit i la desesperació d’una senyora de rostre desdibuixat. 


Fotografia de 'Quatre avions bombardejant', cap a 1937, d'Enric Climent (1897-1980). 

La Guerra Civil Espanyola, el camp de proves de la Segona Guerra Mundial, diuen, va ser un dels primers conflictes bèl·lics en què es va atacar directament a la població civil. L’impacte de les bombes caient sobre els edificis i destrossant les ciutats va ser enorme, mai abans el poble s’havia sentit tan desprotegit. Qui més ho va patir van ser els infants i les dones que, exempts d’anar al front, es van quedar a casa. Però aquestes dones, sempre a la rereguarda, ara amb l’exposició del MNAC passen al capdavant com a artistes i heroïnes de la guerra. 

Llorens m’assenyala el quadre Santa Cultura, màrtir del feixisme d’Angela Nebot, una de les autores que mai havien estat exposades en un museu anteriorment. Observo una professora penjada al sostre, els seus peus tacats de sang i una pissarra on gravat amb guix llegeixo: “El fascismo protege la cultura y a los profesores”, quina frase tan sarcàstica i alhora tan tràgica.

Unes passes més enllà, trobo el Retrat de Lina Ódena, pintat per un o una tal J. Pons. La conservadora m’explica amb celeritat que aquesta jove miliciana, la mà dreta de la Pasionaria, va personificar la resistència antifeixista. Vestida amb l’uniforme verd i amb la pistola ferma, combatia en les primeres batalles de la guerra. A través dels colors intensos del quadre, intuïm la seva vitalitat. Però Ódena aviat va ser detinguda pels enemics i no va dubtar a prémer el gallet del seu revòlver, acceptant una mort inevitable. 

Fotografia de 'Lina Ódena', 1937, de J. Pons, procedent de 'L'Exposició Internacional' de París. 

Avançant per les sales del museu, trobem la dedicada al Pavelló de la República de París de 1937. Entre els quadres, gravats, dibuixos i films, que van estar més de quaranta anys ocults, imagino com va ser aquell edifici de tres plantes, convertit en el gran aparador de l’Espanya republicana. Destaca l'Al·legoria de l’afusellament de Federico García Lorca de Fernando Briones. Entre una lluna pàl·lida, unes mans gegants i un llac oníric, trobem Lorca pel camí de Víznar a Alfacar abans de ser disparat. Aquesta imatge, com el Guernica de Picasso, volia denunciar i homenatjar les víctimes del franquisme, donant a conèixer a Europa una dura realitat. 


Fotografia de 'Al·legoria de l'afusellament de Federico García Lorca', 1937, de Fernando Briones (1905-1988), procedent de 'L'Exposició Internacional' de París. 

I és que “l’art es va convertir en una arma més”, com m’explica Llorens. La guerra civil va ser també una guerra d’informació i propaganda. A la sala dels cartells, m’assalten els colors llampants de les pancartes de Martí Bas, Defensar Madrid és defensar Catalunya! o Carles Fontserè, Al front!. Molts dels artistes de l’època, davant del conflicte, es van veure obligats a mobilitzar-se d'alguna manera. La causa va ser l’impacte que les bombes i les bales van produir a les seves ciutats i als seus éssers estimats. Així ho mostren les fotografies d’Antoni Campañà, Exhibició de les mòmies de les monges, que documenten la profanació de les tombes del convent de les Saleses, o bé les d'Agustí Centelles, Bombardeig d'avions rebels sobre Lleida. 


Fotografia de la sala dedicada als cartells i la propaganda de la Guerra Civil Espanyola. 

Al final de l’exposició, ens asseiem a veure una escena de la pel·lícula Le Martyre de la Catalongue en què un grup de persones es refugia dels projectils dels enemics al metro de Barcelona. Aleshores, Llorens em comenta: "Com pot ser que en un moment de tanta desgràcia, de fam i d’angoixa, hi hagués una efervescència de l’art tan gran?". A vegades podem pensar que l’art no és essencial, però la història ens demostra més aviat el contrari.

Centenars d’artistes van pintar amb carbó, pinzell, tinta o llapis sobre tela, cartró o paper. Van trobar els mitjans perquè tenien un missatge clar: volien explicar a la resta del món què passava al seu país, i volien reportar les innumerables injustícies comeses. Així, les seves obres han transcendit i han deixat a la nostra memòria col·lectiva uns records inesborrables. Avui, visitant el museu, podem i hem de reflexionar de nou. 

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —