Nadia Hafid és una il·lustradora de Terrassa qui el 2020 va guanyar amb El buen padre el premi a millor autor emergent atorgat per l'Associació de Crítics i Divulgadors de Còmic d'Espanya (ACDCòmic). També ha publicat Chacales aquest 2022. A través de les seves il·lustracions, l’autora ens fa reflexionar sobre temes universals com és el desarrelament, el racisme estructural, la violènci i la ira, entre altres. 

Els teus còmics han tingut un gran èxit a Espanya. Quina sensació et genera?
Molt contenta, ja que al final la meva feina és molt solitària. A més, treballo un tipus de còmic que a priori és una mica hermètic. No és un còmic tan fàcil, pel tipus de llenguatge que utilitzo i també pel tipus de dibuix, que té un caire més minimalista i sintètic. El fet que al públic li hagi arribat la meva obra m’emociona i em fa sentir molt agraïda. 

Com va començar la teva passió per la il·lustració? 
Des de molt petita volia ser pintora. Sabia que m’agradava molt dibuixar i estava fascinada amb els còmics. Quan tenia 8 anys van obrir a la meva ciutat, Terrassa, la Biblioteca Central. Allà tenen una secció de còmic d’adults i em començo a introduir amb altres tipus de còmic més enllà del manga. Després em vaig centrar en els meus estudis de Belles Arts, i durant aquest període m’allunyo una miqueta d’aquest món. Més endavant, quan començo a treballar a la llibreria La Central, torno a connectar amb el còmic i descobreixo el món de l’autoedició i dels fanzines i em centro amb això.

Què és un fanzines?
Són autopublicacions. Sorgeix una mica abans dels setanta, i tenen un caire reivindicatiu. En el món del còmic, s’utilitzava perquè els artistes poguessin publicar els seus còmics sense tenir la pressió d’un editor. També, era una manera d’ensenyar la teva feina sense el suport d’una editorial, ja que no és tan fàcil publicar en una editorial.

"A vegades et pot fer sentir malament si veus que hi ha gent que està sent més productiva"

Has fet il·lustracions per a revistes i diaris importants, com The New Yorker, The New York Times i El País. Com vas acabar col·laborant-hi? 

Em van contactar ells a través de les meves xarxes socials. Ara hi ha un gran avantatge amb les xarxes socials: és molt més fàcil arribar a un cert tipus de persones. Per exemple, els directors d’art estan atents a què es fa, a allò que es publica. Les xarxes socials fan que puguis ensenyar la teva producció directament. En canvi, abans ho enviaves tot per correu. 

Tanmateix, les xarxes socials també tenen una altra cara no tan amable: el tema de la productivitat i l’exposició constant. A vegades et pot fer sentir malament si veus que hi ha gent que està sent més productiva: constantment tens aquest mirall de veure què fan als altres, i és bastat esclau en aquest sentit. No tot el que faig m'agrada. Hi ha dies que penso “aquest treball no m’acaba de convèncer”. Suposo que tant a mi com a molta gent ens produeix ansietat d’aquesta exposició constant.

Amb quins tres adjectius descriuries El buen padre?

Íntim, reivindicatiu, reflexiu. Íntim perquè té alguns punts biogràfics. Reivindicatiu, perquè ens intenta fer pensar sobre certes qüestions que molts cops ens costa reflexionar-les en profunditat. I reflexiu, perquè totes les meves obres intenten crear un espai de reflexió per al lector.

L’Associació de Crítics i Divulgadors de Còmic d’Espanya ha considerat El buen padre com a millor còmic del 2020 d'un autor emergent. Com et vas sentir?

Et sents molt agraït. Jo creia molt amb la història de El buen padre, com també la de Chacales, perquè són històries que m'interessava explicar. Però clar, mai saps com ho rebrà la gent o si és del seu interès. A més, relato les meves històries d’una certa manera i un sempre te dubtes si serà una història que s’entendrà, si commourà o si farà reflexionar. 

Jo hi confiava, però quan ho treus de tu i ho publiques, perds una mica el control. Toca que la gent senti el mateix que he sentit jo: no exactament el mateix, perquè quan un ho fa està doblement implicat. I el fet de guanyar el premi de la societat de crítics de còmic és una gran recompensa a la feina feta, et dona ànims per tirar endavant, i això és molt reconfortant. 

Com t'agradaria que el públic entengués El buen padre i Chacales? 
Hi ha una part voluntària perquè els lectors hi puguin treure les seves pròpies conclusions. En els meus dos còmics, plantejo una sèrie de qüestions que no tanco molt. Tampoc guio el lector perquè hi hagi una resolució dels conflictes que descric. Em sembla interessant que cadascú ho porti al seu terreny i sentir-se identificat en certs aspectes i en altres no tant. Està bé que les obres tinguin vida pròpia. 

Com va sorgir la idea d’il·lustrar la història?
Després d’haver treballat amb els fanzines, on feia històries curtes d’unes 20-30 pàgines, sabia que quan m’atrevís a fer el meu primer còmic llarg, el volia fer sobre una filla que es fa preguntes de perquè el seu pare ha decidit abandonar la seva família. És una història que té un punt autobiogràfic, però sempre que la trasllades a la ficció has de lligar-ho d’una manera que no és fidel.

No és tan important per al lector si és una història real, sinó més aviat per a mi. El que pretenc amb El buen padre és que la gent reflexioni sobre els temes que exposo: el desarrelament, la depressió, l’alcoholisme, el fet que un se senti constantment jutjat pels altres, la soledat. En totes aquestes qüestions no importa si la història és real o no, sinó la reflexió que hi ha al darrere. 

Creus que els trets biogràfics dels artistes marquen la manera de fer art?
Sí, marca els nostres interessos i com veiem el món, però també és interessant saber traslladar allò individual cap a allò col·lectiu. Molts cops les històries de les autores dones sembla que només importen si el relat és íntim, quan en realitat tots els temes que tracten també són universals. També formen part de la realitat col·lectiva. 

​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​
Quan vas trigar a acabar-la? 
Vaig començar a pensar-ho el 2017, però encara era una idea molt primigènia. I durant el 2018-19 vaig acabar el projecte.  

Podries explicar el procés d'ençà que tens l'obra acabada fins que l’editorial Sapristi decideix publicar-la?
Mentre dibuixava ja anava buscant obres: no em vaig esperar en acabar el còmic. Coneixia Octavi Botana, editor de Sapristi. Llavors vaig atrevir-me a enviar-li un correu detallant-li el projecte que tenia entre mans. Li va interessar el tema i va confiar en mi. Un cop enllestit es va publicar el 2020. 

El buen padre és una obra que té punts biogràfics. Què va significar per a tu poder il·lustrar les teves emocions?
Sí que hi ha un component biogràfic, tot i que en realitat a tot el que faig hi ha un punt de mi. El fet que fos una història que especialment sentia molt em va fer estar a dintre, perquè quan ho vius i ets capaç de plasmar-ho en art, se sent molt real. No obstant això, sí que és veritat que un cop t’hi capfiques te n'oblides que hi ha punts biogràfics, i llavors el procés no és tan visceral, perquè et centres en què tot encaixi. 

A Chacales relaciones el tema del Trastorn Explosiu Intermitent (TEI) a través de la figura de dues dones i un nen. Per què?
No volia descriure un sol tipus de persona que pot patir aquest tipus de trastorn de persona violenta. Si la història hagués estat un sol personatge sembla que només hi hagi un sol tipus de persona que pugui patir aquest trastorn. Volia transmetre el contrari: que els lectors entenguessin que aquesta persona poden ser molts tipus de persones. No hi ha una sola manera de ser un xacal.  També volia treure de l’imaginari que les persones que tenen aquests problemes amb la violència són un cert tipus de masculinitat hegemònica. Per això vaig decidir tractar amb tres generacions i tres personatges diferents. Aquests personatges comparteixen el fet que se senten jutjats, abandonats i frustrats. 

​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​
També conté alguns trets biogràfics? Com va sorgir la idea?
Parteix d’un article que jo em trobo casualment durant la pandèmia on s’explicava el trastorn del TEI. El trastorn en si és una excusa per poder tractar la ira, ja que des del meu punt de vista, estem vivint un espai on la ira està present en el nostre dia a dia, encara que a vegades no sigui tan explícita. 

"La ira no és una qüestió personal sinó un problema estructural del món en què vivim"

En l’obra, a través de traços subtils i minimalistes, ens mostres una gran realitat: la convivència de les emocions i com aquestes es mostren a la societat. Com creus que podria ajudar a aquelles persones que pateixen el trastorn?
El que pretenc exposar és que un lector es pugui sentir identificat i que pugui entendre que la ira no és una qüestió personal sinó un problema estructural del món en què vivim: un problema col·lectiu i no individual, i això ho vull reflectir en les meves dues obres. 

Les teves obres tenen un traç minimalista i poc diàleg. Quin és l’objectiu?
En el còmic en concret, per a mi és important crear sensacions per als lectors. No m'interessa tant ser descriptiva, ni que els personatges siguin identificables. M'enfoco en allò essencial de la història. 

​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​​
"El fet de detallar tan poc els personatges és perquè pretenc plasmar que aquestes persones podem ser en qualsevol moment nosaltres"

En moltes escenes els teus personatges no tenen faccions, però sí quan es vol mostrar alguna emoció. Creus que d’aquesta manera es podria donar la visibilitat de les emocions, sobretot a Chacales?
A vegades utilitzo el recurs de posar unes celles, un petit gest en alguns moments determinants, però tots els altres detalls són accessoris i són rellevants per a mi. A més, el fet de detallar tan poc els personatges és perquè pretenc plasmar que aquestes persones podem ser en qualsevol moment nosaltres. 

En les dues publicacions dones veu a temes universals. Has rebut missatges de lectors que s’hagin sentit identificats amb les teves obres? 
En els clubs de lectura que he fet de El buen padre alguns lectors m’han dit que s’han sentit identificats. D’altres que ho han acabat traslladant a la seva pròpia experiència per altres qüestions que no eren les que volia exposar principalment. Això és interessant perquè és com si estigués viu el llibre i cadascú pogués fer-lo seu. 

En relació a l’art, creus que més enllà de l’estètica, té una finalitat sanadora? 
És una eina sanadora i transformadora. I per això crec que la cultura hauria de ser accessible i no elitista. L’art té un gran poder de canvi. 

I per a tu, què significa il·lustrar més enllà de la relació professional?
Potser no ho faig amb cap principal finalitat, ja que la meva finalitat és crear i reflexionar. Tot i que reconec que després d’acabar els llibres sento que m’he tret un pes de sobre. 

A Instagram penges il·lustracions. Quines temàtiques tractes a través d’elles?
La majoria són encàrrecs per articles. Els temes poden ser variats: des de la covid fins a noves tecnologies, el canvi climàtic, etc. Aquí jo no hi tinc control perquè es depèn dels articles que m’encarreguen. 

Quins projectes tens en mans actualment?
Ara estic descansant dels còmics, perquè el vaig acabar al maig d’aquest any. Però de moment, treballo sense pressions i estic centrada en els encàrrecs. Sempre tinc idees que m’apunto a la meva llibreta, però fins que no tinc un gruix no m’hi poso a treballar.