Mònica Planas Callol (Barcelona, 1975) no imaginava, mentre estudiava Comunicació Audiovisual, que la seva feina seria criticar televisió. És l'any 2007, quan deixa enrere els informatius, que el director del Mundo Deportivo i més tard el de l'Ara li ofereixen el canvi professional que buscava.

Amb 16 anys d'experiència analitzant “com la televisió pretén construir i comunicar-nos la realitat”, assegura que la crítica requereix experiència, no en l'opinió, sinó més aviat en la informació. 

L'any 2007, en Santi Nolla, director del Mundo Deportivo, li ofereix ser crítica de televisió pel diari. Una idea innovadora en aquell moment.
Molt innovadora, perquè la premsa esportiva no té aquest gènere contemplat. Però sí que teníem tots dos clar una cosa: que el consumidor d'esports és un gran consumidor de televisió en general. Per això vam decidir fer aquesta crítica de televisió vinculada als esports. Quan neix el diari Ara, tres anys més tard, que té en compte la secció de crítica televisiva, el director pensa en mi per a fer una crítica de televisió més generalista i em fitxa. 

Té un to propi.
Tinc una manera d'explicar-me molt vinculada al llenguatge periodístic, a la redacció periodística, molt directa, que el lector entengui de seguida el que vull dir. 

Des del 2007, els valors i temes que es parlen a la societat han patit grans canvis. En els esports, en el feminisme, en el racisme… Com ha canviat la televisió amb aquesta evolució?
És impossible dissociar la televisió de l'evolució del món: sempre he entès la televisió com un reflex de què passa al món, tant a nivell emocional com informatiu. La televisió evoluciona paral·lelament a aquests canvis, inevitablement. 

Ha canviat de parer des de llavors?
Canviar de parer és molt important a la vida. No només al llarg dels anys, sinó també quan comences a veure una sèrie i quan l'has acabat o quan comences a veure un programa i quan s'ha acabat al cap de 50 minuts. És important que l'opinió evolucioni perquè les persones evolucionem en perspectiva. He de dir que, encara que l'onada feminista pròpiament no hagués arribat al 2007, la perspectiva de gènere l'he tingut des del principi. Hi ha vegades que la mirada personal s'anticipa a onades més globals.

El consumidor de tele també ha canviat? 
Diuen que les generacions més joves no consumeixen la televisió tal com la consumeixen les generacions més grans, però si ara preguntes a gent de 25 o 30 anys qui és Andreu Buenafuente, qui és Pablo Motos, qui és Toni Cruanyes… sí que saben qui són. No crec que existeixi una situació d'impermeabilitat a la televisió. De fet, si ara tragués la televisió de casa meva a la meva filla, em diria: “què fas?” [Riu]. 

Com afecten les noves plataformes al format del contingut televisiu? 
El consum audiovisual és molt transversal: de les històries que poden portar a Netflix, o les històries que es posen de moda a TikTok, la televisió també n'és permeable. Ara a molta part de la televisió, tant en els informatius com en l'entreteniment, la pantalla agafa forma de pantalla de telèfon mòbil. Són dos mons molt interconnectats, perquè també un moment viral de televisió s'escampa molt a través de les xarxes socials, ni que sigui per enviar a través del WhatsApp. 

Potser ara parlem de contingut audiovisual i no tant de televisió…
Com a crítica de televisió m'he acabat sentint més analista audiovisual. Al principi només era analista de televisió, després incorpores les plataformes incipients. Els continguts audiovisuals es retroalimenten molt entre ells; és important mantenir aquesta mirada transversal. És el que passa a Twitch amb els grans productors com Ibai Llanos, que recuperen molts dels continguts passats de moda de la televisió.

"Continuem confiant en molts professionals de la televisió com a aval perquè ens expliquin coses"

No creu que la televisió hagi de morir d'aquí poc? 
No, crec que evolucionarà i que ens servirà per a moltes altres coses. Continuem confiant en molts professionals de la televisió com a aval perquè ens expliquin coses. La missió de directes informatius, sobretot, tindrà aquest valor a la televisió. Hi ha aquella cançó, Video Killed the Radio Star, on es deia que el vídeo havia de matar la ràdio, després que el pòdcast havia de matar la ràdio, després que internet havia de matar la televisió. Sempre anem matant, però al final la ràdio i els diaris continuen aquí. De moment, morir, no està morint ningú. [Riu]. 

Creu que el contingut televisiu està evolucionant cada vegada més a l'entreteniment? Per exemple, ara que TV3 ha apostat pel 3CAT, també tornant a cridar als joves i adolescents. 
No puc fer vaticinis perquè no considero que formi part de la meva feina. No sé fins a quin punt serà eficaç tenir a Buenafuente de nou a TV3, perquè torna a la plataforma digital i no torna a la pantalla. Amb una tele que està lluitant per aconseguir audiències, com és que tenen aquest personatge tan important a l'hora d'aconseguir audiències a amagades de la plataforma digital? Ara, entenc que també es necessita un ham on la gent cliqui a la plataforma i la descobreixi.

És crítica amb els companys de professió? 
Analitzar el contingut que veig és la meva feina. Lògicament, passa per una crítica als companys. La gent que crea contingut a la televisió, també. 

En un article, li diu a Josep Palau, periodista de TV3, que anuncia hipoteques a BBVA que “posi tots els ous al mateix cistell”. Es pot barrejar el periodisme amb la publicitat?
Rotundament no. És un dels codis essencials del periodisme. TV3 considera que no ho poden fer els periodistes informatius, però sí que ho poden fer d'altres. Vèiem el periodista (Josep Palau) dies abans d'aquest anunci o simultàniament a l'emissió d'aquest parlant-nos del conflicte d'Israel i Hamàs o explicant-nos situacions de la política actual. Ja havia passat anteriorment a TV3, i per a mi és important que en una televisió pública es mantinguin aquestes línies ben separades. 

Inclús si s’indica que està fent publicitat?
És aquest llenguatge en què una marca s'aprofita de la credibilitat i de la capacitat de comunicar d'un periodista, i és el que transmets tu amb aquesta imatge. No es tracta només d'etiquetar. A vegades fas informació i a vegades fas publicitat. Quina és la teva funció? Es poden crear després conflictes ètics. Per què el BBVA vol un periodista que faci publicitat i no algú d'una altra professió?

 “Estem encasellant els joves en uns interessos o uns formats molt concrets”

L'Alba Riera comentava al DdB en una entrevista que des de la CCMA “volen que sigui un programa incòmode i que generi polèmica, però a la vegada que afluixi el volum i ho faci comestible”. Això és compatible?
Té raó l'Alba, però el que la CCMA ha d'entendre és que passar-se de la ratlla no és la garantia de res. De vegades s'entén que el que agradarà als joves és el que sigui políticament incorrecte; si és per a joves, t'has de passar de la ratlla; si és per a joves, ha de ser polèmic. Potser estem encasellant els joves en uns interessos o uns formats molt concrets. Els joves són capaços de sentir-se estimulats més enllà de continguts pensats exclusivament per a ells, no?

Es diu que els periodistes sabem una mica de tot, però res en particular. Tothom pot opinar sobre qualsevol cosa? 
Bé, sempre he procurat que la meva opinió quedés emmarcada en el terreny que toco i en el qual em sento especialitzada. Per això no he volgut participar mai, per exemple, en tertúlies d'actualitat o coses similars. Tothom pot opinar i en el cas dels periodistes crec que és important que tinguem en compte quina és la nostra especialitat i el nostre espai d'expertesa. Crec que això és el que pot aportar arguments a qui ens escolten per construir la seva pròpia opinió i a partir d'aquí que tothom opini. 

Criticar requereix molta confiança en el criteri propi? Si ha rebut crítiques per articles que ha escrit, han afectat la seva salut mental?
Sí que he rebut amenaces, crítiques, trucades, crits, però crec que he fet la meva feina. Sempre l'he entès com una feina molt normal: no estic dient que això siguin veritats absolutes. Sí que crec que encara hi ha persones que no entenen que una dona faci de crítica. Moltes de les qüestions que se'm pregunten al voltant de fer de crítica no se li preguntarien ni al Víctor Amela, ni al Ferran Monegal. 

Eterna disputa entre les diferències de la feina masculina i la femenina… 
Hi ha persones que toleren menys la crítica si prové d'una dona, o que consideren que això en mi ha de provocar una situació diferent de la que li pot provocar a un home que exerceixi la crítica. Molts dels retrets que m'han fet tenien a veure amb el fet de ser dona, no amb el fet de ser periodista o crítica. Fins i tot, hi ha persones que et poden cridar o amenaçar que no ho farien amb un home.