Tot travessant el fossat del Castell de Montjuïc, sents que el que t’espera a dins no pot ser sinó quelcom espectacular. Acostumats a les petites sales a les fosques, ara ens trobem amb un espai diàfan banyat per la llum tardana de les nou del vespre d’un dissabte estival. El recinte va acollir anit l’escena musical alternativa en el que era el primer cap de setmana del festival Curcircuit de Sala Barcelona.

Cues a l’entrada, acomodadors que t’acompanyaven fins el teu seient assignat i mascareta obligatòria fins que no hi arribaves... Un escenari distòpic. Tot i aconseguir el sold out, la distància de seguretat obligada feia del públic una massa dispersa i poc compacta, que esborrava qualsevol possibilitat d’endur-se un cop de colze ballant o acabar moll de la suor.

Distància de seguretat i mascareta en el públic que escolta Medalla

Els assistents esperaven entre molta xerrameca, fum de cigarretes i mans aixecades per demanar-se una cervesa. La mandra d’haver-se de posar la mascareta feia que molts romanguessin al seu lloc tot i les ganes d’anar al lavabo, flanquejat per una guàrdia de seguretat guardonada amb el galó de vigilant de rostres tapats.

I aleshores Medalla va arrencar amb un rock que es movia entre la piscodèlia, el heavy metal i el post punk, amb himnes pop “de puny alçat”. Després de cinc mesos sense trepitjar escenaris, el grup emanava energia per totes bandes. Amb “El Tajo”, alguns del assistents no es varen poder contenir més i van saltar dels seus seients per ballar. Seguretat mirava de reüll com resignada davant la situació. “Què li farem, si porten la música a les venes, deixem-los gaudir”, vull imaginar que pensaven. La gent, animada i impacient, ja s’acostava a la barra per demanar, i buscava els seus amics entre la multitud. La disposició inicial de cadires i taules quedava una mica enrere.

Entre senzills del seu darrer àlbum (Medalla, 2019) i alguns clàssics com “Deporte en vano”, Medalla va tancar la primera part acomiadant-se d’una de les seves veus i baix, Benoit. Uns minuts de descans -en el que les mascaretes pujaven i baixaven constantment- i començaria The Zephyr Bones. El seu beach wave tornava a Montjuïc després de 10 anys, en el que seria el seu primer concert del 2020. Secret Place (2017) es colà com una alenada de rock piscodèlic a les oïdes dels espectadors, ara més calmat gràcies al dream pop de guitarres suaus del grup d’origen xilè.

The Zephyr Bones a l'escenari del Castell de Montjuïc

Els DJs previstos per al final dels concerts no van poder actuar, i la festa es va traslladar a la Sala Upload amb el grup Teana. Un cop allà, la impossibilitat d’accedir a l’interior -per sobrepassar l’aforament- ens deixarà amb el dubte sobre el grau de compliment de les mesures de seguretat.