879.000 persones han vist "3 dies d'agost", la sèrie documental de tres capítols que explica i analitza els fets que van passar el 16, 17 i 18 d'agost del 2017. Al cap de cinc anys, i després de les revelacions del sumari i de la sentència del judici, aquesta és l'audiència acumulada dels espectadors que han volgut saber les últimes informacions sobre els atemptats de Barcelona i Cambrils. Però com s'ha de transmetre una realitat tan punyent a la pantalla?

La periodista Montse Tió, que és qui es troba al capdavant d'aquesta producció de Programes Especials de TV3, aposta per un format que ni es vol tacar de sang, ni surfeja -com diu ella- les línies de la morbositat o del sensacionalisme. Tió creu en l'anàlisi de tots els fets, no només els oficials i, per això, "3 dies d'agost" vol posar a disposició dels espectadors totes les lectures possibles d'uns atemptats que encara tenen interrogants.

Començo per les teves sensacions personals, Montse. Ara has dirigit aquesta minisèrie però, en el moment dels fets, també vas transmetre l’última hora a la població de Catalunya des de TV3...
Sí... Era estiu i en aquell moment treballava a TV3 i va ser un cop molt dur. A vegades en parlem amb companys i comentem que no recordem les hores més immediates després de l’atemptat del 17 d'agost. No sabem com vam treballar perquè, per mi, és una de les cobertures més bèsties que he hagut de fer de manera immediata. I tot i el temps, queden molts aspectes per esclarir. 

"3 dies d'agost". Com i quan neix?
A principis d’any, la tele té clar que s’ha de fer alguna cosa pel cinquè aniversari dels atemptats i, a mi, uns mesos abans m’havien encarregat una petita àrea de nits temàtiques i programes especials (Programes Especials de TV3) i, al mes de març, quan vam acabar un especial sobre la pandèmia, em van encarregar que comencés a mirar possibilitats. I a principis de maig ens hi posem a treballar tenint clar, ja en aquell moment, que volíem fer un documental d’anàlisi i no investigació perquè només teníem tres mesos. Així és com fem la proposta d’una minisèrie amb capítols curts i impactants, organitzada en tres dies que permeten fer un format de true-crime, encara que sigui documental.

I quin és l'objectiu principal d'aquests tres capítols?

Tenint en compte que son uns fets dolorosos i que hi havia el perill que molta gent no volgués saber-ne res, el que preteníem era crear petites càpsules de cert interès en un format àgil.

"Hi havia el perill de culpabilitzar al sistema de la seva radicalitat, però si només els pintem com a terroristes, ens oblidem de tota la part que té a veure amb el context social"

Hi ha una mica de crítica a un sistema que no acaba de funcionar?
Mira, al final, quan parlem dels crims del 17-A, ens movem en dues aigües: eren terroristes, però també eren una cèl·lula molt jove que va sorprendre els experts perquè, suposadament, estaven molt arrelats a aquí. Hi eren des de petits i, teòricament, el sistema educatiu els havia integrat i els feia sentir còmodes. És cert que hi havia el perill de victimitzar-los, de culpabilitzar al sistema de la seva radicalitat però, d'altra banda, si només els pintem com a terroristes, com qualsevol combatent que se’n va a Síria, ens oblidem de tota aquesta part que té a veure amb el context social. Per això hem necessitat veus expertes que ens ajudessin a entendre què hi havia en la ment d’aquests nois, què els va impulsar a tirar endavant el pla, què els va passar i com es va fer la radicalització. I aquí t’adones que, en ells, existeix una vulnerabilitat prèvia que algú aprofita per fer-los un rentat de cervell. Teníem clar que, si només deixàvem el relat en mans de les veus oficials -com els cossos de seguretat-, ningú parlaria d'aquesta part més crítica de com es va gestar tot plegat.

Però hi ha el perill que part dels espectadors no en facin aquesta lectura...
Clar, de fet, aquest era el perill principal. Nosaltres sabíem que ens acusarien de blanquejar els terroristes si teníem en compte aquesta part més social, però qui fa aquesta única lectura s’equivoca. En tot moment ensenyem aquest perfil del terrorista ja que, amb les gravacions que ells mateixos van enregistrar, mostren la fredor amb la que actuen i la cruesa del que son capaços de fer. Però també vam creure important traslladar una altra lectura que hi pot haver darrere els mateixos fets. La faceta del mal l’ensenyem, però darrere també hi ha interrogats a nivell social. És un problema que hi hagi persones vulnerables a processos de radicalització i que es puguin radicalitzar sense que ningú del seu entorn se n’assabenti, i això també s'havia d’analitzar perquè si no és molt senzill plantejar-se que son terroristes i ja està.

"No busquem la sang, busquem saber com estan els supervivents cinc anys després"

En la minisèrie també hi intervenen víctimes. Com heu establert límits i com heu sabut fins on havíeu d'arribar?
Prèviament a un projecte d’aquest tipus nosaltres acostumem a fer una ‘bíblia’, és a dir, definir quin objectiu tenim i com l’acomplirem. Aquí, pel que fa referència al tractament de les víctimes, vam tenir clar en tot moment que no ensenyaríem sang ni res que pogués ferir sensibilitats, ja que d’entrada la sèrie és a partir de 13 anys d'edat. Fer-ho així crec que és menys morbós i t’allunya de trepitjar la línia més groga del periodisme; per nosaltres hagués estat molt fàcil ensenyar cadàvers i no ho fem, transmetem la sensació de crisi, però a partir de les imatges. També, amb l’Associació d’Atenció a les Víctimes que hi ha aquí a Catalunya vam definir quin tipus de línia no travessaríem i què no calia que demanéssim als supervivents. A més, tenen un gabinet de psicòlegs que ens va ajudar a triar els perfils de les persones que creien que eren millors per entrevistar. Vam decidir no furgar, sinó valorar les sensacions. No busquem la sang, busquem saber com estan els supervivents cinc anys després.

Es poden tancar ferides d’una qüestió sobre la qual queden tants interrogants?
No ho crec. Quan parles amb les víctimes et diuen que no han tingut un acompanyament ni social, ni institucional. Em va sorprendre molt que em diguessin que ningú els havia anat a buscar, que havien hagut de ser ells mateixos els que es van organitzar i presentar-se en el judici com a acusació particular perquè en cap moment no hi ha hagut un llistat d'afectats pels atemptats de la Rambla i de Cambrils. Encara ara hi ha persones que s’adonen que continuen anant al psicòleg a càrrec seu i que no van tirar endavant cap denúncia perquè no se’n van assabentar... Algú hauria d’haver fet aquesta feina. De fet, l’advocat de l’Associació diu que ens hauríem de preguntar per què Catalunya no té una oficina d’atenció a les víctimes del terrorisme, amb la d’atemptats que hi ha hagut al país en les últimes dècades! Aquesta oficina és necessària, hauria fet molta feina i és una de les solucions que potser es podrien tirar endavant. Ara, hi ha una part de víctimes que es troben sota el paraigües de voler saber la veritat i de tenir molts dubtes, però un gruix molt gran ja no vol més dolor ni seguir furgant en els interrogants.

"A aquestes alçades ja no es pot negar que Es-Satty tingués una relació prèvia amb els serveis secrets espanyols"

Parlant d’interrogants, en la minisèrie s'entrevista el magistrat Félix Alfonso Guevara per primera vegada sobre aquest cas; que afirmi que Es-Satty és mort resol dubtes?
Ell n’està convençut perquè n’ha d’estar. Hi ha moltes veritat: la veritat 'veritat' -que potser ningú sap- i la veritat judicial, que en aquest cas és la que s’acaba sentenciant. Alfonso Guevara se centra en aquesta segona veritat i potser tenia l’oportunitat d'investigar més a partir de la veritat que li mostraven els indicis, però no ho va fer perquè segons ell estava lligat de mans i peus. El problema que hi ha aquí és que, com que tots els nois moren abatuts pels Mossos d'Esquadra, el primer jutge que va agafar el cas en la investigació va donar per fet que, com que no hi ha delinqüents vius, no hi ha delicte. Als terroristes morts no se’ls imputa d’assassinat i es deixa de banda l’investigació exhaustiva de la Rambla i de Cambrils. Només s’investiga sobre la formació de la cèl·lula i sobre l’explosió d’Alcanar i es dona per fet que Es-Satty és mort perquè es troben les restes d’un cadàver que es cotejen amb uns ADNs del Marroc, però més tard, els Mossos declaren que el coteig no es va fer correctament. Per tant, encara que les mostres coincideixin, no sabem realment amb qui. Judicialment, es dona per fet que Es-Satty és mort, però hi ha molta gent que manté l’interrogant. I el que ja no es pot negar a aquestes alçades és que Es-Satty tingués una relació prèvia amb els serveis secrets espanyols. 

Quin era el major repte al que us enfrontàveu? 
Un dels grans reptes que teníem era plantejar l’interrogant sobre si l'imam va morir a Alcanar sense tenir-ne proves, sense haver fet una investigació exhaustiva. Calia plantejar que encara hi ha interrogants, encara que totes les veus oficials -tan Mossos, la Policia Nacional, la Guàrdia Civil i la pròpia sentència del judici- ens diguin que no. Havíem de deixar alguns aspectes oberts i mostrar que hi ha testimonis que tenen dubtes. Aquest cas que sempre tindrà un punt fosc perquè hi ha aspectes que no quadren.

Què havia de sortir a "3 dies d'agost" i ha quedat pendent?
La veritat és que ens hem adaptat als recursos que teníem... Hem tingut tres mesos per preparar la minisèrie documental i ens hem cenyit a aquest temps. Hem estat ambiciosos amb el contingut i el format; volíem que hi parlessin el màxim de persones possible, en un format pulcre i molt ben vestit a nivell estètic. I per aconseguir el resultat final ens ha ajudat molt tenir la col·laboració de molta gent, des d’experts als Mossos, i l'ampli banc d’imatges de TV3. Ens hagués agradat fer més seguiments a nivell personal de les víctimes i intentar aconseguir aclarir alguna cosa més.