Baixa el teló i ja no tornarà a aixecar-se. “La vida és com una funció de teatre, i jo em sento content d’haver-la interpretat”. L’última voluntat d’Arturo Cirera és celebrar el seu funeral sense dols, ni condols, ni plors al teatre de la seva vida: el Coliseum. Aquest és un desig que coincideix amb la manera lliure de viure de l’Arturo. No hi ha cap funerària que s’atreveixi a fer-li un comiat a l’altura de la seva vida. Els únics disposats a organitzar-ho són els de La Cubana. Qui els pot impedir fer una bona festa?

Arturo Cirera Mompou va saber aprofitar el seu temps. Cent-un anys donen per molt. “La vida no és un dret, és un privilegi”, sempre deia. Escriptor, pintor, escultor, cineasta… Artista polifacètic reconegut internacionalment, “un home del renaixement”, però amic dels seus amics abans que res. Mai va oblidar-se d’Andorra, el país que el va veure néixer l’any 1921. Tampoc de Barcelona. Arturo Cirera va viure al número 23 de la Rambla tota la seva vida, cul amb cul amb el teatre que ara acull el seu comiat.

Les ganes de tornar a ser damunt d’un escenari és el que ha portat a La Cubana a organitzar un funeral. Dos anys de pandèmia fan mal. Després de tot aquest temps, però, no s’han rovellat. Els de la companyia mantenen intacte el seu ADN. Adeu Arturo són dues hores de colors, de cants, de balls… En definitiva, d’“alegria, alegria, alegria” com diria el lloro Ernesto, el company de vida de l’Arturo. Dues hores d’entreteniment al més pur estil de La Cubana.

Tantes són les ganes, que els mateixos cubaneros i cubaneres reben el públic a la porta i l’acompanyen fins al seu seient, reservat! Ja des del principi s’encomana l’energia que desprenen. Travessant les portes del teatre, ja no hi ha públic, sinó assistents al funeral: amics de l’Arturo, companys d’associacions, vells amors, admiradors, etc. Com ja és costum, el públic de les obres de La Cubana també hi té el seu paper. Alguns entren amb por de si seran els escollits, i d’altres pateixen per “encomanar el riure” als qui tenen al costat. Però, on molts tindrien por escènica, els veritables fans de La Cubana brillen vivint al màxim l’adrenalina teatral. D’aquest funeral, però, ningú en surt descontent. Tots s’emporten a casa un bon pessic de l’Arturo a la butxaca. 

Parlar de teatre dins del teatre és una idea cremada. “Ens repetim com lloros” diuen a La Cubana. Però amb ells no és cap formalitat pretensiosa fer metateatre, és un gen més. Els de la companyia ho porten a la sang i ho transmeten a la perfecció. No parlen de teatre, són teatre i el saben fer. Potser a la seva manera, potser no apta per a tots els gustos, però ningú pot negar que dominen l’ofici més enllà de l’escenari. I a Adeu Arturo presumeixen, humilment, d’aquesta superioritat. Complexitat de la trama, gran posada en escena, girs inesperats... fins i tot amb els petits imprevistos del directe de la primera funció. Res pot tombar als artistes de La Cubana, ni res els farà perdre l’energia ni el somriure. Ningú diria que és el primer funeral que organitzen. “Gairebé fa venir ganes de morir-se”. 

Celebrar els 40+2 

La pandèmia els va aixafar la guitarra. Arran de les dures restriccions que han afectat greument al sector de la cultura, els de La Cubana no van poder celebrar el seu 40è aniversari l’any 2020. Per això, 40+2. Toca celebrar els quaranta anys amb dos d’afegits. 

En aquestes quatre dècades La Cubana no ha perdut la seva essència: entendre el teatre com un tot. Recrear situacions quotidianes en clau d’humor, parlar de teatre dins del teatre, el factor sorpresa i fer que el públic prengui un paper gairebé protagonista, són ingredients que no poden faltar a la seva recepta teatral.

Nascuda a Sitges l’any 1980 de la mà de Vicky Plana i Jordi Milán —actual director—, els 40+2 anys de La Cubana han donat per 23 obres i l’han consolidat com una de les companyies de teatre més reconegudes del país. De Dels vicis capitals (1980) i Cómeme el coco, negro (1989), passant per Una nit d’òpera (2001) fins a arribar a Gente bien (2016). Han fet espectacles grans i petits, i han fet serials com Teresina SA (TV3) o Me lo dijo Pérez (Telecinco), sempre amb el seu estil característic.

Adeu Arturo es va estrenar el maig de 2018 al Teatre Olympia de València. Des de llavors, La Cubana n’ha fet més de 480 representacions, passant per més de 30 ciutats i acollint 300.000 espectadors. Ara, i fins al 22 de maig, Barcelona té una cita per acomiadar a Arturo Cirera al número 595 de la Gran Via de les Corts Catalanes. El que segur que la ciutat no farà, serà dir adeu a La Cubana.