- entrevistes -
Moussanbani
Publicat el 09 de juliol 2021

Éric Moussambani (1978) és, segurament, el pitjor nadador que mai ha competit als Jocs Olímpics. Nascut a Malabo, la capital de Guinea Equatorial, un petit país africà situat al golf de Guinea, Moussambani va participar en els 100 metres lliures a les olimpíades de Sydney 2000. La seva marca? 1:52:72. És a dir, un minut més lent que els seus competidors. Però aquests 2 minuts que va estar nedant, sol perquè els altres dos competidors que havien de nedar amb ell van ser desqualificats per una sortida en fals, s'han quedat gravats a la retina de molts fans dels Jocs Olímpics i de la natació com un exemple de superació, de sacrifici i d'esperit olímpic.


Actualment Moussambani és l'ambaixador de la Federació Equatoguineana de Natació i, tot i que ha deixat la faceta de seleccionador, afirma que la seva opinió encara té pes dins la federació. Això demostra el prestigi i estima que té Moussambani a Guinea Equatorial, però també arreu d'Àfrica. A través d'una videotrucada des de Malabo, parlem d'aquells famosos 100 metres i de tot el que ha comportat personalment i també per al país la seva actuació. Sense gaires presentacions em llenço de cap amb la primera pregunta, obligada.


Com recordes aquells 100 m? 
Durant les meves sessions d'entrenament, que sempre anava sol, mai vaig arribar a completar els 50 metres. Em quedava una mica avergonyit. Sempre observava als nedadors americans i sud-africans entrenar i anava "robant", mirant com feien, la tècnica que feien servir... Durant els meus entrenaments mai vaig arribar a fer els 50 metres, però en el moment de la competició els vaig completar. Crec que vaig fer servir tota la meva potència en la primera piscina. Els últims 50 metres, el retorn, sentia que ja no hi era, ja no podia. Eren els meus últims esforços a l'aigua i no podia.


I tot i això vas arribar... 
Sí, vaig arribar. Què és el que em va motivar? A meitat de la piscina ja no sentia les meves cames, no sentia res. Movia els braços, nedava i nedava, però tenia la sensació que no avançava. Llavors vaig començar a sentir la gent cridar i animar-me. Això és el que més em va motivar: vaig començar a moure les cames on fos, a donar les meves últimes energies amb els braços fins que vaig arribar, molt esgotat. Molt esgotat.

Quan vas arribar a Sydney, quina va ser la teva primera impressió dels JJOO? 
Tot era molt més gran del que m'havia imaginat. Sincerament quan em van dir que aniria als Jocs Olímpics mai vaig imaginar-me realment com serien. L'única cosa que m'interessava era que viatjaria, que aniria fora de Guinea i coneixeria gent. Quan vam arribar a Sydney, veient la competitivitat dels esportistes, em vaig adonar que no estava ni al mínim nivell com per haver de competir. Quan vaig veure la piscina era la primera vegada que veia una piscina tan gran. Llavors els vaig dir als membres del comitè olímpic de Guinea Equatorial: "Mirin senyors, no puc nedar aquí", perquè era la primera vegada que veia allò i era massa per a mi. Però em van dir que havia de fer-ho perquè havia anat a Sidney per nedar.

Com va ser el teu primer contacte amb la natació? 
Molt sol. Un cop ja sabia que em presentaria als Jocs Olímpics, li vaig preguntar a un senyor pescador que cada dia sortia a pescar amb la seva piragua si podria ensenyar-me a nedar i em va dir que el que faria seria ensenyar-me a no enfonsar-me. I és el que va fer. Em va ensenyar a moure els braços, a moure les cames per a no enfonsar-me, però no tenia cap idea de nedar com un atleta. No tenia ni preparador físic ni entrenador. Me les enginyava jo solet, mirava revistes i llibres per saber la tècnica de la natació.

Com vas decidir un dia dir-te: "Em presentaré als Jocs Olímpics a nedar"?
La federació de natació es va crear a principis del 2000. Van posar un anunci a la ràdio nacional de Guinea Equatorial i un matí de dissabte, netejant i fent les tasques de casa, vaig sentir l'anunci i vaig anar a la federació a apuntar el meu nom com a nedador. Em van cridar una setmana després per a presentar-me a un hotel, que en aquella època es deia Hotel Eureka i era l'únic hotel que tenia una piscina de 12 o com a màxim 13 metres de llarg. Vaig ser l'únic home que es va presentar, no va aparèixer ningú més. Només va aparèixer una noia que es diu Paula Barella, que ara viu a Madrid.

Que va ser el que et va motivar a treballar perquè la natació fos un esport important a Guinea Equatorial?
Després de la cursa ni tan sols m'havia adonat de què havia fet. Em van convidar del Comitè Olímpic Internacional i em van dir que havien agafat la meva gesta com un exemple "d'esperit olímpic" i em van dir que aprofités això per entrenar més i per demostrar a la gent que tot i no tenir les infraestructures necessàries per nedar, podia ser un bon nedador en poc temps. Gràcies a la meva gesta molta gent va començar a conèixer on estava Guinea Equatorial. Això també em va motivar: ser com una icona al meu país i sobretot també a Àfrica. Gràcies a això he anat a molts llocs, se m'ha convidat, he tingut competicions, he millorat la meva marca...

De fet, a Atenes 2004 la teva marca estava per sota del minut. Com vas aconseguir tal gesta? 
El que em va ajudar a baixar un minut va ser els entrenaments. Després de Sidney, per a la competició mundial de 2001, que es va fer a Fukuoka, vaig entrenar a Barcelona amb altres atletes olímpics. Vaig estar uns quants mesos entrenant cada dia i això em va ajudar molt tècnicament. Tenia un entrenador i un preparador físic que em van ajudar molt. Per això vaig competir a Fukuoka i vaig baixar la meva marca tant, fins a l'1:18:00. Vaig tornar per entrenar per als Jocs Olímpics d'Atenes, però per problemes administratius amb el meu passaport no se'm va admetre a temps. Aquestes són les coses que em van començar a desanimar una mica. Vaig esforçar-me molt perquè volia competir, volia demostrar al món que havia millorat. El meu objectiu era classificar-me per a nedar en una final o en les semifinals. Però amb tot això no vaig poder mai.


"Tinc les meves ulleres i el banyador al museu olímpic i m'enorgulleix"


Què va fer que acabessis entrenant a Barcelona? 
El president del Comitè Olímpic Espanyol va ser qui em va convidar, a través del president del Comitè Olímpic de Guinea Equatorial, i em va oferir una plaça a Barcelona per poder entrenar. Gràcies a ells vaig aconseguir una plaça per poder-me entrenar per Fukuoka. També estava gestionant una beca per a poder estudiar a Espanya al mateix temps que entrenava, però les coses no van fluir com a havia de ser. Volia fer la carrera a Barcelona, però al final me'n vaig anar als Estats Units.

I què hi vas fer als EUA? 
Vaig poder estudiar i entrenar natació, però va ser quan planejava anar als JJOO de Pequín i vaig tenir uns problemes a l'espatlla que em van allunyar uns quants mesos de la piscina. Em vaig dislocar l'espatlla i no vaig poder entrenar. Això em va impossibilitar anar a la Xina. No podia anar i donar una altra mala ima... (s'atura, somriu un moment i rectifica) no donar una mala imatge no, donar una imatge pobra. Per això vaig decidir no anar-hi i, en canvi, donar suport a la natació del meu país moralment i amb la meva experiència.

Que t'ha donat la natació que no hauries aconseguit sense ella? 
La natació m'ha donat a conèixer pel món, m'ha ajudat també a tirar endavant en algunes coses i no vull presumir d'això. També m'encanta impartir, ensenyar, transmetre les coses que tinc al cap a l'altra gent i que ho usin per fer el bé. Estic content perquè he deixat nom al meu país i les peces esportives que vaig fer servir durant la cursa a Sidney les vaig donar al museu olímpic. Tinc les meves ulleres i el banyador al museu olímpic i m'enorgulleix tenir-los allà.

Tinc entès que van ser un regal?
 Sí, va ser un regal perquè jo no tenia banyador ni res, tenia el típic banyador de pantalons curts de platja perquè, per problemes logístics, el comitè olímpic nostre no va poder portar les peces esportives a temps. Quan estava ja per competir, l'entrenador sud-africà em va dir que amb aquella indumentària em desqualificarien i jo li vaig respondre: "Si em treuen millor, perquè no tinc res a fer". Em va fer esperar un moment i va marxar a buscar un vestit de bany i unes ulleres i me'ls va donar. Em vaig haver de canviar allà, per això vaig entrar l'últim a la piscina, perquè estava al vestidor posant-m'ho tot.


Ara aquest "res" és un objecte de museu... 
Sí, després de nedar vaig tornar al vestuari, em vaig canviar una altra vegada i vaig portar les ulleres i el banyador, que vaig rentar al vestuari, al seleccionador sud-africà. Ell em va dir que no, que era per a mi i me'ls vaig guardar. Vaig anar a l'apartament, em vaig tancar i em vaig posar a dormir perquè estava tan esgotat que no podia ni moure'm. Vaig dormir des de les 11 del matí fins a les 5 de la tarda. Quan em vaig aixecar, tenia gana i vaig baixar al menjador. Allà vaig començar a veure la meva foto per tots costats i vaig pensar que se m'estava buscant per alguna cosa. Estava espantat i vaig menjar amb el cap mirant a la taula perquè no se'm reconegués.


Tenia por d'haver comès alguna cosa, que se m'estigués buscant per tots costats. Fins que uns atletes es van acostar a la meva taula demanant-me un autògraf i dient-me: "Què bé que ho has fet". En aquell moment em vaig adonar que era famós. La gent preguntava per mi. Una setmana més tard, els membres del Comitè Olímpic Internacional em van demanar si podia donar-los la meva indumentària, que la volien posar al museu olímpic, al costat dels objectes de molts atletes de nom. Vaig signar el banyador i els ho vaig donar. Ara tot és allà.

Actualment has canviat el món de la natació pel del waterpolo. Per què? 
A part de la natació també vull que hi hagi waterpolo a Guinea Equatorial. Necessitem gent que sàpiga nedar i aguantar-se a l'aigua. La idea del waterpolo la vaig tenir fa uns 4 anys perquè vaig veure que el waterpolo era un bon esport i creia que era important que Guinea tingués representació de waterpolo en un futur. El waterpolo també forma part de la natació i el vaig veure com una manera perquè la natació tingui més adeptes, més gent. La natació és un esport molt nou aquí encara que hagi passat tant de temps. Amb el waterpolo podem captar més adeptes i també a gent que vulgui competir en natació.

Els teus compatriotes no neden?
Aquí hi ha gent que neda, però no tenen la tècnica per competir. Amb el waterpolo podem aconseguir molta gent perquè hi ha gent que té molta fortalesa per estar a l'aigua. Fa uns anys vaig fer un curs per buscar gent per practicar waterpolo i s'hi va presentar molta gent. Necessitem més material per tenir-ho ja com a modalitat esportiva dins de la natació. Ara aquest és el meu repte.

 

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —