Si ens hi parem a pensar, tota ciutat té la seva banda sonora, una mena de melodia que impregna els racons més especials de la metròpoli. La música al carrer és la carta de presentació de molts edificis emblemàtics, de grans avingudes i de carrerons insòlits, però també forma part de moments i emocions entre la gent. Però la crisi de la Covid-19 també s'ha encarregat de silenciar aquest patrimoni cultural i ha perjudicat greument els músics que s'hi dediquen.

Jordi Puig, coordinador del projecte Música al Carrer, explica al Diari de Barcelona que en general els músics van viure el confinament molt malament. "Moltes vegades els únics ingressos que tenen són els que obtenen al carrer". D'aquesta manera denuncia que si ja era un sector que vivia al límit en una situació de plena normalitat, l'embat del coronavirus els ha desesperat. "Evidentment no hi ha turistes i la recaptació ha baixat moltíssim".

La coordinació del projecte -que s'emmarca al programa de Cultura Viva en col·laboració amb l'Ajuntament de Barcelona- va oferir suport i ajudes durant els mesos de confinament. "Molta gent no té la nacionalitat o té dificultats en l'idioma, els vam ajudar a tramitar la renta garantida, l'ingrés mínim vital, ajudes pel lloguer. Tot i que ens trobem davant d'un col·lectiu amb un alt percentatge de gent que no té contractes de lloguer perquè viu en habitacions rellogades".

Jordi Puig: "No hi va haver cap ajuda especifica cap aquest sector. És un sector precari en tots els aspectes"

Tanmateix, Puig explica que "no hi va haver cap ajuda especifica cap aquest sector. És un sector precari en tots els aspectes: no paguen llicència econòmica; no es pot considerar una professió perquè no hi ha altes a la seguretat social i tampoc es considera una activitat econòmica perquè els ingressos tenen categoria de donacions i no de retribucions".

Francesca Frigeri és cantant i dedica part del seu temps a fer música al carrer amb la seva banda. També canta a diferents bars, sales de concerts o festes majors. "Jo no he vist ni un euro d'ajuda durant tot el confinament", expressa. Quan es va promulgar l'estat d'alarma li van comunicar que "tant els concerts a les sales com els del carrer acabaven d'un dia per l'altre". A més, se li va acabar el contracte d'una feina complementaria que feia durant l'hivern. Comenta que va poder tirar endavant gràcies als estalvis. Tot i que va demanar la renta mínima garantida, li van rebutjar la petició. 

Francesca Frigeri cantant amb el seu guitarrista abans del confinament

D'acord amb el Reial Decret-llei 8/2020 els músics que estiguessin donats d'alta al Règim General de la Seguretat Social tenien dret a demanar l'atur de 4 mesos si tenien un mínim de 20 dies cotitzats del 2019. Però per Frigeri, com per molts altres músics, això no és tan senzill. "El que em passa a mi i a moltíssima gent a Barcelona és que les sales que t'ofereixen contracte es conten amb els dits de les mans. Els únics que contracten són els Ajuntaments". No obstant això, la cantant diu que fer 20 concerts per l'Administració Pública és gairebé impossible.

"Les úniques persones que han rebut ajuda són els músics dels hotels, ja que allà el circuit és en blanc", afegeix. Per aquesta raó, es va muntar el Col·lectiu de Músics de Barcelona. Es van reunir repetidament amb el Consistori de Barcelona i van demanar poder tocar durant la fase 2 implementant totes les mesures de seguretat. "L'Ajuntament estava encantat però no ho van poder acceptar perquè estaven tramitant altres propostes de diferents col·lectius com el del circ".

El retorn dels músics al carrer es va pactar des de l'Ajuntament, l'Institut de Cultura de Barcelona i el Procicat. "No vam obrir tots els punts de cop, vam posar tanques per separar els músics del públic i vam senyalitzar la situació del públic", explica el coordinador de Música al Carrer. En primer lloc, els músics van poder tocar en punts que es trobaven en llocs més amplis i les distàncies fossin fàcils de mantenir. D'aquesta manera, els músics que toquen en grup van ser els últims en sortir, tots han de portar mascareta a excepció dels que toquen instruments de vent i els vocalistes. 

Espectadors fent una donació abans del confinament

Aquesta nova normalitat combinada amb el descens del turisme ha colpit el sector. Frigeri explica que "personalment els ingressos s'han reduït a un terç". Paral·lelament creu que "és molt maco tocar per un públic local perquè ho aprecien molt. Com no hi ha gaire música a cap altre lloc, hi ha molta comprensió i suport per part de la gent". 

Però no veu amb optimisme el seu futur als carrers i bars de Barcelona. "Estic una mica desanimada, la veritat. Tinc ganes que la feina es reconegui i tinc poques ganes de treballar en negre". Vol constatar que moltes vegades els artistes es veuen obligats a acceptar aquestes condicions perquè no tenen cap altra alternativa. Tot i que no deixarà radicalment el carrer ha optat per buscar feina com a teleoperadora, "una cosa que pugui fer si torna la pandèmia i ens tornen a confinar. Això em permetria fer front a les circumstàncies".

Encara que molts músics que tenen acreditació, com la Francesca, afirmen que no els surt a compte tocar al carrer, d'altres que no ho havien fet mai, volen introduir-se en aquest món. "El sector musical està tan maltractat, els hi ha caigut tants festivals i concerts que ara hi ha una petició més elevada de gent que vol tenir l'acreditació per tocar al carrer", diu Puig.

Abans, la música al carrer ens aturava, ens feia presents durant uns instants, transformava l'ambient i ens connectava amb nosaltres mateixos i amb les persones que tenim al costat. Podrem continuar experimentant la màgia de la música?