Myanmar és un d’aquells països que sempre passen desapercebuts. De fet, fa més de 30 anys que va deixar de dir-se Birmània, però molts encara l’anomenen així. I si preguntes per la capital del país, les respostes més habituals seran "no ho sé" o "Rangun". Però només els més friquis sabran que és la misteriosa Naypyidaw, una ciutat planificada al bell mig de la selva i que sembla l’escenari d’una terrorífica pel·lícula postapocalíptica.

Els membres de les forces armades a cavall en una desfilada durant el 76è Dia de les Forces Armades a Naypyitaw, Myanmar, el 27 de març de 2021/ EFE

Com molts altres aspectes del país, el canvi de nom i la fundació de la capital porten la firma de l’exèrcit. I és que aquesta institució, coneguda amb el nom de Tatmadaw, ha estat la principal autoritat a Myanmar des de fa mig segle. I tot i el recent intent de democratització, segueix movent molts dels fils de poder. Si algú en té cap dubte, només cal que posi les notícies.

Des de fa dos mesos, el país s’ha vist abocat a la pugna pel poder entre dos grups amb perspectives de futur completament oposades. Per una banda, el Tatmadaw, que amb un cop d’estat busca recuperar el control absolut i deixar enrere un govern civil problemàtic per la seva irremeiable deriva democràtica. Per un altre, el poble, cansat d’aquestes derives autoritàries de l’exèrcit i que vol culminar per fi la plena sobirania popular. I, enmig, Aung San Suu Kyi, fins ara primera ministra del país i el darrer nom en una llarga llista de víctimes de la institució militar.

Els primers cops d’estat

Myanmar no ha estat sempre una tirania militar. Durant els primers anys d’independència colonial després de la Segona Guerra Mundial fins i tot s’hi va celebrar de forma regular un grapat d’eleccions generals. Aquest qüestionament de la legitimitat governamental va començar sobtadament el 1962, quan el Tatmadaw va donar el seu primer cop d’estat i, ja al poder, va començar a dirigir el país amb mà de ferro i va prohibir tota oposició. 

Aquesta ferocitat va quedar palesa a finals dels anys vuitanta, quan unes protestes massives a favor de la democràcia foren reprimides. Enmig del calvari, els militars van donar un segon cop d’estat per canviar lideratges, però mantenint una violència que va seguir fins a desmobilitzar la població. De forma inesperada, el govern va anunciar aviat la convocatòria dels primers comicis a Myanmar en 30 anys. Semblava que el poble recuperaria la sobirania nacional, i l’escollida per encaminar el país cap a la democràcia ja havia estat triada: Aung San Suu Kyi.

Imatge de la icona de la democràcia de Myanmar, Aung San Suu Kyi, en una manifestació/ EFE

Destinada a liderar el camí

Filla de l’adorat anticolonialista i principal fundador de Myanmar, Suu Kyi portava a la sang liderar les masses birmanes. Ja durant les protestes prodemocràcia va recórrer el país, reunint centenars de milers de seguidors. La seva capacitat de mobilització, però, no va agradar al Tatmadaw, que va posar-la sota arrest domiciliari de cara a les eleccions del 1990.

Tot i que aquesta mesura legal va privar Suu Kyi d'encapçalar oficialment la candidatura de la Lliga Nacional per la Democràcia (NLD per les seves inicials en anglès), el partit va aconseguir una victòria aclaparadora davant l’oficialista i promilitar Partit d’Unitat Nacional (NUP). Però tot el procés va demostrar ser només un miratge: l’exèrcit va decidir no reconèixer un resultat que no els era favorable per seguir al capdavant del país durant dues dècades més. I la líder democràtica passaria la majoria d’aquest temps tancada a casa per la força.

Una Constitució compromesa

Però el Tatmadaw sabia que no podia mantenir-se al poder d’aquesta manera. Tants anys d’aïllament i despotisme havien perjudicat l’economia nacional, que no comptava amb inversió estrangera per l’oposició internacional al govern militar. L’experta en afers internacionals al sud-est asiàtic Christina Fink explica en declaracions al Diari de Barcelona que, “tot i tenir el control del país, l’exèrcit sempre tenia una certa por perquè sabia que el poble no donava suport a aquest sistema”. Era el moment de donar una nova oportunitat a la democràcia; això sí, sense renegar de la seva autoritat.

La fórmula ideada combinava el millor dels dos mons. Acceptarien un govern civil i eleccions lliures i universals i així aconseguirien una mirada més amable de la comunitat internacional; alhora, ocuparien certes posicions que els permetrien seguir mantenint un ferm control efectiu. I, tot això, amb una nova Constitució com a base jurídica.

Entre altres mesures, la Carta Magna del 2008 estableix per al Tatmadaw la defensa del país, el control de les fronteres i la gestió dels assumptes d’interior, mentre que els garanteix els seus propis processos judicials per resoldre qüestions internes. I reserva un 25% dels escons parlamentaris per a la institució, fent així impossible qualsevol reforma constitucional, ja que aquesta requereix més d’un 75% de vots favorables. “Van pensar que establint un sistema sota el qual els militars encara tinguessin àmplies competències, però en el qual hi ha una cortina de legitimitat civil, podrien incrementar el comerç i les inversions externes, i assegurar-se que la gent ja no els veiés com a l’enemic”, afegeix Fink.

Eleccions estables

Les eleccions convocades pel govern militar pel 2010 havien de ser el clímax d’un camí cap a la democràcia iniciat oficialment set anys enrere, però van acabar sent més aviat tot el contrari. La NLD va boicotejar-les i va condemnar l’arrest domiciliari encara vigent d’Aung San Suu Kyi i l’empresonament de desenes de membres del partit. Sota aquestes condicions, i sense una oposició real, l’oficialista Partit de la Unió, la Solidaritat i el Desenvolupament (USDP) va aconseguir una plàcida victòria que atorgava als militars la legitimitat democràtica que buscaven.

Però no era suficient. “La comunitat internacional volia veure que Suu Kyi podia viatjar lliurement pel país, que un nou dia havia començat realment a Myanmar”, diu Fink. Amb la intenció de satisfer aquestes demandes occidentals, la líder de la NLD i desenes de companys del partit van ser alliberats, i va començar a aixecar-se la censura.

Sota aquestes condicions de normalització política van arribar les següents eleccions, celebrades el 2015 i a les quals Suu Kyi ja es va poder presentar. Els resultats van ser incontestables i van oferir a la NLD prop del 80% dels escons en joc enfront un USDP que quedava completament atordit. Els militars assumien amb desgana l'exigència popular de compartir el lideratge del país.

Un manifestant crida eslògans durant una protesta de cop d'estat antimilitar a Mandalay, Myanmar, el 14 d'abril de 2021. Les protestes continuen malgrat la intensificació de la repressió contra els manifestants/ EFE

Primer govern no militar en 60 anys

Aung San Suu Kyi es convertia així en consellera d'Estat ─una posició anàloga a la de primera ministra─ i el seu partit passava a l’acció. “El seu objectiu principal era construir la pau al país i millorar l’economia”, explica Fink. “Tenia una ideologia de desenvolupament centrat en les persones que buscava millorar la vida dels més pobres”. El nou govern va tirar endavant millores en educació, sanitat i infraestructures ─polítiques que també havia promocionat l’anterior executiu, segons ella─, però l’experta destaca que, per primer cop, el Tatmadaw rebia. “Va perseguir la corrupció al govern, i va provar de posar algunes restriccions a entitats militars”, afirma.

Però aquest progrés no va eximir-la de la polèmica. El 2016, els militars van iniciar una ferotge campanya contra la comunitat rohingya, de creença musulmana i autòctona d’una regió fronterera amb el Bangladesh. La persecució, que va materialitzar-se amb execucions extrajudicials, violacions, infanticidis i incendis de pobles sencers, ha estat condemnada internacionalment com a genocidi i neteja ètnica.

Tot i que l’exèrcit no es troba sota l’autoritat de l’executiu, Suu Kyi ha estat durament criticada per la passivitat amb què va actuar en conèixer-se aquestes accions, defensant-les fins i tot quan els ulls de tot el món la miraven. El 2019, davant la Cort Penal Internacional, va titllar les acusacions d’“incompletes i incorrectes”, assegurant que era senzillament una mostra de “violència intercomunitària”.

“I tenia una deriva autoritària”, diu Fink. “Com als militars, no li agradava la crítica. Ella i altres líders de la NLD sentien que se sacrificaven pel bé del país”. Aquesta oposició a l’escrutini públic va culminar amb la detenció dels periodistes de Reuters Wa Lone i Kyaw Soe Oo, que investigaven la situació dels rohingyes. Ells van ser només la punta de l’iceberg. Segons Reporters Sense Fronteres, entre el 2010 i el 2017 Myanmar va pujar més de 40 posicions a l'Índex de llibertat de premsa mundial que l'ONG publica anualment. Però des d'aleshores aquesta tendència s'ha revertit, i el 2020 ja havia retrocedit vuit llocs.

Contra els militars

Tot i la còmoda autonomia de què gaudia, al Tatmadaw no el seduïa aquest experiment democràtic. Fink, que també és autora de nombrosos articles sobre Myanmar, explica que durant el mandat de Suu Kyi “l’exèrcit i el govern intentaven constantment superar-se l’un a l’altre”. A més, als militars els amoïnava perdre autoritat: “La NLD va començar a minar a poc a poc el seu poder i va desplaçar la balança cada cop més a favor de la població civil”.

Això no era el que el Tatmadaw havia previst quan havia posat en marxa el procés de democratització uns anys enrere. “Ells volien un sistema en què hi hagués un poder civil escollit en eleccions, però havien de guanyar les seves candidatures”, diu l’experta. “El govern havia d’estar controlat per gent amb uniforme i gent que s’acaba de treure l’uniforme”.

Les eleccions del 2020, celebrades el novembre, van demostrar que aquesta no era la direcció que volia la majoria del país. Uns resultats pràcticament idèntics als de cinc anys enrere atorgava, de nou, una victòria aclaparadora per a Suu Kyi, mentre que l’USDP fins i tot perdia votants. “Els militars no esperaven que la NLD ho faria tan bé. Un cop potser sí, però no de manera consistent”. Nerviosos, comprovaven que cada cop tindrien menys influència. “I crec que això els preocupava molt”, afegeix Fink.

Un cop d’estat, única opció per a l’exèrcit

L’1 de febrer d’enguany, un dia abans que els nous diputats tenien marcat al calendari jurar el seu càrrec al Parlament, el Tatmadaw va posar en marxa el seu pla: un tercer cop d’estat. Per deposar el govern democràtic, van detenir Aung San Suu Kyi i altres ministres de l’executiu, així com centenars de nous diputats. Al seu lloc, hi van instal·lar una junta militar liderada pel comandant en cap dels Serveis de Defensa. Els colpistes també han declarat l’estat d’emergència a tot el país, i han anul·lat el resultat de les eleccions en considerar-les fraudulentes.

Camions de policia aparcats i bloquejant la carretera davant de l'Ajuntament de Yangon, Myanmar, 13 d'abril de 2021. Activistes anti-cop d'estat de Myanmar han demanat que la gent boicotegi les festivitats oficials de Thingyan organitzades per la junta militar/ EFE

“El seu pla era celebrar unes eleccions en dotze mesos i garantir que el partit militar hi guanyés. Per fer-ho, volien canviar el sistema electoral, acusar Suu Kyi de corrupció perquè no pogués concórrer-hi, i d’altres canvis”, explica Fink. “Els militars s’esperaven que hi hagués algunes dificultats durant un any, però esperaven que després les coses s’arreglarien”.

El Tatmadaw confiava que aquesta estratègia funcionaria “perquè la gent ja havia acceptat el primer govern militar” ─entre 2010 i 2015─, segons Fink. “Ara pot semblar estrany, però no van anticipar la quantitat d’amargor que la gent va sentir quan van llançar el cop d’estat, ni la quantitat de gent que estava disposada a deixar-se la vida per aturar-lo”.

Protesta als carrers

I és que, tan bon punt els militars han arrabassat el control del país, milions de birmans han iniciat múltiples fronts de protesta per enderrocar-los i retornar la sobirania a les seves mans. Campanyes de desobediència civil, de vagues laborals i de boicot han agafat una magnitud només comparable amb aquelles jornades de 1988. I se'ls hi han sumat unes insubornables protestes als carrers, liderades per un jovent encès ─encara poc organitzat, però cada cop més─ que s’han convertit en veritables batalles campals.

La resposta de l’exèrcit ha estat repressiva, com ja va ser-ho més de 30 anys enrere, imposant tocs de queda i reprimint amb canons d’aigua i bales de goma, però també amb munició real. Segons l’ONG Associació d’Assistència de Presos Polítics (Assistance Association of Political Prisoners), fins al 13 d’abril hi ha hagut 714 manifestants morts i més de 3.000 detinguts.

Les demandes dels birmans són variades, però no es desvien d’una mateixa meta: fer que Myanmar retorni al camí cap a la democràcia. “Durant els primers dies de protestes, la gent volia que els militars fessin una passa enrere, que s’instituís el govern que havia estat escollit el 2020 i seguir endavant”, explica Fink.

Però amb el pas de les setmanes i l’escalada de violència per part dels militars, els joves han començat a fer exigències que abans semblaven impensables. “Ara diuen ‘Hem d’acabar amb la Constitució del 2008, sota la qual aquestes eleccions es van celebrar. Necessitem escriure una nova Constitució en la qual l’exèrcit no tingui influència al govern’”. Segons Fink, la gent està “cansada” del poder del Tatmadaw, i vol que la institució estigui sotmesa “al control d’un govern civil, com passa en altres democràcies”.

Ko Minn Minn Latt, de 42 anys d'edat, ha rebut un tret en una protesta contra el cop militar de Myanmar, el 15 d'abril de 2021/ EFE

Pel que fa al rol que tindrà de cara al futur Aung San Suu Kyi, encara detinguda i sense contacte amb el món exterior, l’experta el considera incert. “La gent mira cap a ella buscant lideratge, però en part el moviment ja l’ha superat”. Això no vol dir que l’exconsellera d'Estat no formarà part d’un futur govern democràtic, però “algunes persones estan començant a dir que tot això va més enllà de Suu Kyi, que es tracta d’establir una democràcia plena”.

Futur incert

El que tampoc té clar Fink és com es resoldrà aquesta crisi al país. “Els militars tenen com a objectiu establir un control absolut, però encara no han pogut fer-ho perquè moltíssima gent els ho està fent impossible”. Pel que fa als manifestants, creu que “si hi hagués alguna mena de mediació, acceptarien un compromís”. “Però ara mateix volen una democràcia plena”, conclou.

La situació al Myanmar ara mateix, doncs, es planteja com una pugna a tres. En un costat hi ha el Tatmadaw, que vol recuperar l’autoritat que ja havia tingut en el passat i que fins recentment veia perillar. En un altre hi ha la NLD i Aung San Suu Kyi, partidaris d’avançar cap a una democràcia plena a llarg termini, amb una estratègia que es limita a minvar a pas lent la influència militar. I encara en queda un altre, aquell gruix de manifestants encapçalat per un jovent cansat de les intromissions militars i que, rebel·lant-se contra totes dues propostes anteriors, exigeixen de forma immediata tota la sobirania per al poble. Només el temps dirà quina proposta de futur acaba sent la victoriosa.