Un home fent servir el telèfon mòbil.
Per Pol Vendrell
Publicat el 01 d’agost 2021

Na Pai es trobava en ple procés d’escriptura quan es va adonar que tenia problemes seriosos de concentració. Havia estat fent tasques de recerca sense massa problemes, però a l’hora de posar en comú, estructurar i tractar de forma amena les seves idees, va veure que n’era incapaç. “M’he fet gran, i prou”, va pensar. “Amb l’edat les meves facultats mentals han anat en decadència”. Una mica d’investigació, però, el va dur a adonar-se que el problema era força més greu: el seu ús intensiu de les xarxes social havia anat esmicolant-li la concentració i deixant-lo en un estat de “distracció permanent”. La seva atenció havia estat raptada.

Va decidir escriure un article o un fanzine al respecte. Com més coses descobria, però, més clar tenia que allò mereixia un llibre sencer. Així és com, a través de l’editorial Tigre de Paper, el març de 2021 va veure la llum La nostra atenció ha estat raptada. Autodefensa i supervivència a l’era de la distracció.

Popap - Na Pai: "Vaig ser addicte als mems però els primers IRCS em van  ajudar molt"
 Font: Twitter.

L’economia de l’atenció

“Cal entendre que vivim en la societat més opulenta de la història. Que tenim màquines que ens fan gairebé tota la feina física, i que cada cop més tasques s’estan automatitzant, ja no ens preocupa allò material”, explica l’autor al Diari de Barcelona. “Hi ha sobreproducció de menjar, de roba, d’informació… Tots els productes s’han multiplicat excepte una cosa: la nostra atenció”.

El concepte d’economia de l’atenció és central al llarg de tot el llibre. “Només podem prestar atenció a una sola cosa al mateix temps, i això fa que sigui el bé més escàs i valuós de la nostra època”. I és aquest bé tan preuat que les grans multinacionals que gestionen les xarxes socials anhelen, per sobre fins i tot de les dades o dels diners.

“Som esclaus: és quelcom habitual en totes les noves economies”, diu Na Pai. “És habitual que els més espavilats s’aprofitin de la gent que encara no entén què està passant. I en aquest cas, els espavilats ens estan robant l’atenció”. Per això els continguts són cada cop més ràpids de generar i consumir, perquè se’n puguin fer constantment, perquè se’n puguin fer sense fi. El que busquen les xarxes, doncs, és no perdre la nostra atenció ni un minut.

Mètodes subtils (i alguns que no tant)

Les xarxes tenen el monopoli de l’espai social virtual. “És necessari que així sigui per la seva pròpia naturalesa”, apunta l’autor. “Només ens podem trobar en aquells espais virtuals que compartim amb qui volem quedar, i aquests estan monopolitzats per empreses privades”. Les empreses, doncs, s’asseguren d’aconseguir la nostra atenció constant mitjançant el monopoli.

“El FOMO (Fear of Missing Out) és la por a perdre’ns alguna cosa, i és molt útil per atrapar-nos”, explica Na Pai.  Facebook, Google, Twitter i companyia s’asseguren que mai puguem desconnectar del tot, que fins i tot quan no els estiguem fent servir tinguem en ment què pot estar-hi passant. “Aconsegueixen un ritme trepidant, amb això. Tot i que el 95% dels continguts siguin banals i trivials, hi ha un 5% súper interessant, que és el que no ens volem perdre per res del món, i ens fa estar permanentment connectats”.

Per raptar-nos el bé més valuós —l’atenció— hi ha “un exèrcit d’enginyers treballant”, assegura Na Pai. A més d’explotar el FOMO i tenir el monopoli, hi ha altres mètodes menys evidents. “Al llibre n’explico uns set, però crec que un dels més representatius són els likes”.

Els ‘M’agrada’ virtuals traslladen el reconeixement social, necessari i bàsic per qualsevol ésser humà, a una xifra. “Al món real és difícil aconseguir-lo:  t’ho has de treballar molt per aconseguir un somriure, una valoració, un afecte. En canvi, al món virtual és més fàcil i evident, perquè tens un número”. Tot plegat fa que ens enganxem a una “validació constant i diària” que no trobem de forma natural fora de les xarxes.

“Intenten promoure que generem continguts el màxim de reduits perquè això fa que no haguem de pensar si consumir-ho o no. La cascada infinita de scrolling ens impedeix valorar si hauriem d’acabar o no”. Aquesta necessitat de renovació constant no deixa espai a continguts més elaborats.

Un exemple paradigmàtic és el cas de Hossein Derakshan, bloguer iranià perseguit pel seu govern, que el 2008 va ingressar a presó. Quan va sortir-ne, el 2014, després de la revolució de les xarxes socials, havia perdut la gran majoria de lectors fidels, perquè la gent ja no estava disposada a concentrar-se deu minuts en un mateix article.

El jo virtual i el jo real

Ja no es tracta només del temps que hi dediquem, sinó de de l’atenció, que ens tenen segrestada, i de la seva qualitat, que ens van minant paulatinament. Però no és l’única conseqüència de l’hegemonia de les xarxes socials a les nostres vides.

“Les nostres identitats digitals i reals són diferents, tenen interessos que xoquen”, afirma Na Pai. “El que li interessa al jo virtual que viu a Instagram és mostrar una façana idealitzada que no té per què tenir res a veure amb el jo virtual, el jo de l’experiència vital”. 

El jo virtual “ens està guanyant cada cop més terreny, fins al punt que el jo real és un esclau del virtual”, continua l’autor. L’economia de l’atenció “ens ha dut a convertir-nos en els nostres propis paparazzis”: és una “tirania”.

Problemes col·lectius, solucions col·lectives

Na Pai, però, insisteix en fugir del discurs de l’autoculpabilització: “Intento oferir una visió històrica i entendre que abans de les xarxes res era ideal”. El mitjà hegemònic anterior, la televisió, “era pitjor en molts sentits, era completament unilateral”. I, de totes maneres, evita fer una conceptualització individualista de la problemàtica: “cal comprendre que qui hi ha al darrere són les empreses més poderoses del món”.

“Comparo la tecnologia actual amb l’anell d’El Senyor dels Anells. És tan poderosa que és molt fàcil que ens controli ella a nosaltres”. Amb això, Na Pai intenta fer entendre que “cap solució individual és òptima”. Així i tot, “La nostra atenció ha estat raptada” inclou una sèrie de consells per recuperar, ni que sigui parcialment, la nostra atenció. Es resumeixen en un “empitjorar la tecnologia”: dificultar-nos expressament l’accés a les xarxes, entenent que els mecanismes de distracció dissenyats per les grans empreses estan per sobre de nosaltres.

Una de les solucions més urgents és “la construcció d’un codi moral crític” envers l’ús de les xarxes, resol finalment Na Pai. “Ens ha costat dècades, però ara som conscients que no és sa menjar porqueria cada àpat. Ara encara no hem tingut temps, però fins que no elaborem aquestes normes socials,estarem tot el dia picotejant informació porqueria”.

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —