La Terra ha estat conquerida pels alienígenes. Nou anys després de l’armistici, uns quants ciutadans d’un barri de Chicago, que formen part d’un grup insurgent, es prepara per atacar el govern extraterrestre. La seva missió, encendre l’espurna de la revolució.  Nación Cautiva, dirigida per Rupert Wyatt (El Origen del Planeta de los Simios), és una pel·lícula estranya, això vagi per endavant, ja que té tantes carències com punts forts a destacar. En aquest article us expliquem alguns d’ells. 

La seva gran virtut (i també el seu punt més feble) és que Nación Cautiva s’allunya dels tòpics del cinema d’extraterrestres per oferir-nos una història de suspens molt interessant. La pel·lícula ens presenta el conflicte entre el grup rebel que s’organitza per intentar acabar amb el domini colonial extraterrestre i la policia col·laboracionista, encapçalada per un genial Jhon Goodman, que farà esforços per atrapar la cèl·lula “terrorista” abans que actuï. En aquest sentit Nación Cautiva és una proposta molt original perquè mescla thriller i ciència-ficció amb un resultat sorprenent.  

Quan dic que també és el seu punt més feble em refereixo al fet que els extraterrestres, els grans antagonistes de la pel·lícula, brillen per la seva absència en aquest joc del gat i el ratolí. El film s’enceta amb una escena inicial vibrant i molt impactant que sembla indicar que els esgarrifosos extraterrestres tindran un pes molt important al fil narratiu, però res més lluny de la realitat.

Els extraterrestres perden tot el protagonisme a mesura que es desenvolupa la trama fins al punt que quasi no apareixen en pantalla. Compten amb només un parell d’escenes completament esfereïdores que són una joia, això sí. Malauradament només són un parell d’escenes en què els malvats colonitzadors faran acte de presència i en aquest sentit la pel·lícula no convenç.

Tot i això, Nación Cautiva funciona i és que els extraterrestres són només una excusa per presentar-nos un món opressiu fantàsticament construït. Els detalls purament orwel·lians que conformen l’ambientació donen vida a una Chicago distòpica memorable. 

Però si per alguna cosa destaca aquesta proposta, és per la preparació i la realització del cop revolucionari, que compte amb seqüències molt tenses. Nación Cautiva no és un film amb efectes especials grandiloqüents i no ens presentarà escenes visualment espectaculars, però com a thriller la pel·lícula ens farà estar molt atents a la pantalla. 

Malauradament, la pel·lícula té alts i baixos en el ritme, que fluctua entre l’alta intensitat, gairebé atropellada, de la preparació de l’acte “terrorista” i l’avorrida i molt menys intensa presentació d’un munt de personatges que són plans i molt poc carismàtics. Rupert Wyatt no cuida als seus personatges i el resultat és un conglomerat de peons oblidables i sense personalitat, al servei d’un bàndol i de l’altre. 

Això arriba al seu colofó just al final del film, on no s’aconsegueix copsar la potència i la intensitat dramàtica del nus de la història encara que s’intenti salvar la situació amb un parell de girs de guió (ben pensats, val a dir).    

En resum, tinc sentiments retrobats cap a Nación Cautiva. D’una banda, com a pel·lícula de suspens funciona molt bé i el seu intent d’adaptar aquest gènere a la ciència-ficció és digne de menció. Es tracta d’un experiment audaç realment interessant. D’altra banda, els seus personatges plans, l’absència dels alienígenes i el seu ritme irregular desllueixen aquesta original proposta. 

Els més optimistes diuen que aquest film està cridada a convertir-se en una pel·lícula de culte i en certa manera, pels seus punts forts, Nación Cautiva té el potencial suficient per a esdevenir una veritable cult movie. Haurem de veure, però, si el públic, sempre exigent, valora la seva originalitat per sobre de les seves mancances.