- opinió -
Emili Serra
Nacionalitats selectives
La notícia que el govern espanyol concedeix la nacionalitat espanyola a James Rhodes pels seus mèrits artístics indigna les xarxes socials
Publicat el 29 de desembre 2020

La notícia que el govern espanyol concedeix la nacionalitat espanyola a James Rhodes ha incendiat Twitter des de bon matí. Obria la veda Pablo Iglesias, fent públic el decret des del seu perfil i al·legant que els motius per concedir-l’hi eren els seus “mèrits artístics” i  “compromís” enfront del maltracte infantil.

El pianista, nascut a Londres l’any 1975, viu a Madrid des del 2017 i, des d’aleshores, ha manifestat públicament el seu interés per la cultura i societat espanyoles. Tant és així que, en rebre la notícia, s’ha mostrat incrèdul i emocionat, clamant un “jo sóc espanyol”. Rhodes dóna nom a la Llei de Protecció a la Infantesa i Adolescència enfront de la Violència que el Consell de Ministres va aprovar el mes de juny. El músic va patir abusos sexuals de petit i és conegut pel seu activisme a favor dels drets infantils.

Les xarxes explotaven en contra d’una decisió que consideren “vergonyosa” i criticaven que la nacionalitat s’entregués en forma de premi, en funció d’un èxit personal subjectiu. I és que les Cartes de Naturalesa, amb què Rhodes ha estat obsequiat, són una mesura discrecional del govern. Cada executiu pot triar a qui vulgui i no existeixen barems objectius per valorar qui les mereix i qui no, salvat de les víctimes del terrorisme, els brigadistes internacionals o els sefardites.

Va ser sonat també el cas d’Ansu Fati el passat mes de juny, a qui també es va tramitar la nacionalitat de forma definitiva per tal que pogués jugar el mundial Sub-17. En aquest sentit, i sense comptar els sefardites, la majoria de cartes de naturalesa concedides des del 1994 fins a l’any passat han estat per a esportistes; concretament, 94. En molts casos, és una crida perquè formin part dels equips olímpics o d'altres competicions internacionals. A científics, només se n’havien concedit 21.

I la notícia crema especialment en un moment en què la consciència del problema migratori al país és cada cop més creixent a l’opinió pública. Segons l’últim informa del Defensor del Pueblo, el 84% de les persones migrades a Espanya té una tarja de llarga duració. És a dir, porten com a mínim vuit anys treballant. Tot sense tenir la nacionalitat que ara té Rhodes.

Però el govern continua sense fer possible la regularització urgent d’aquells que pateixen les condicions d’exclusió de la Llei d’Estrangeria. Ja fa més d’un any que demanar cita a les oficines és impossible.

La desesperació dels estrangers

Segons l’INE, a Espanya hi ha més de cinc milions de persones estrangeres. Des del març, moltes d’elles es troben en una situació desesperada per poder aconseguir les cites en qüestió. Abans del març ja hi havia dificultats per aconseguir-les una cita a través del web. De fet, el Defensor del Pueblo tenia registrades milers de queixes sobre la resolució d’expedients iniciats per obtenir la nacionalitat que afectaria les sol·licituds presentades el 2010.

La dificultat per obtenir una cita, especialment a ciutats com Madrid i Barcelona on sovint és impossible, fa que moltes persones no puguin renovar la seva documentació o obtenir permisos de residència, de feina o la mateixa nacionalitat. I en cas que vulguin fer-ho han de pagar a les màfies que volen treure’n benefici. I en no tenir documentació vigent, no poden formalitzar contractes de lloguer, ni de feina, ja que el document en què es confirma l’autorització de residència ja no els és vàlid. També els suposa la cancel·lació dels comptes bancaris on podrien cobrar ERTOS.

També cal tenir en compte que, durant els pitjors mesos de la pandèmia, les feines més dures i considerades “essencials”, les duien a terme persones migrades. Dones que arriscaven el seu lloc de feina si no s’hi presentaven a netejar, però a qui els podia caure tot a sobre si les enganxaven pel carrer sense papers. Per això últim, a més, tampoc no se’ls ha permès tenir cap ERTO ni cobrar l’Ingrés Mínim Vital.

O els temporers que treballaven al camp, obligats a viure en condicions inhumanes i sense regularització, i a qui s’acusava de la transmissió del virus sense tenir en compte l’explotació a què se’ls sotmetia.

També és el cas dels metges i infermeres que s’oferien a treballar a la primera fila contra el virus, però a qui no se’ls va homologar la titulació per provenir d’altres països, en un moment en què la seva feina era més necessària que mai. Per no parlar dels CIES, dels quals ja s’ha anunciat un de nou per a l’any que ve. Ni dels migrants que arriben a Canàries i que es traslladen a la península amb compta-gotes. No deuen tenir prou "mèrits", sembla.

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —