Durant sis anys, de febrer del 1808 a febrer del 1814, el Diario de Barcelona fou l’òrgan oficial de l’imperi napoleònic, en una Barcelona que estigué ocupada durant tota la invasió francesa d’Espanya.

Va passar de ser un diari local de divulgació i serveis dins de la monarquia espanyola a fer funcions de gaseta oficial, política i militar de l’imperi francès.

Pedro Pablo Husón de Lapazarán es va sotmetre a l’invasor i el va fer bilingüe castellà i francès, però el fundador només va poder conservar el diari durant dos anys. L’administració imperial el prengué com a òrgan propi.

El 22 de març del 1810 hi hagué un canvi de nom –Diari de Barcelona i del Govern de Catalunya- i es va canviar el castellà pel català. El 10 d’abril, un altre canvi de nom va marcar més el caràcter oficial -Diari del Govern de Catalunya i de Barcelona- i continuà en català i francès fins al 30 d’agost. 

Va quedar clar que Catalunya deixà de formar part de la monarquia espanyola, però des de l’1 de setembre va tornar a fer servir castellà i francès, com a Diario del Gobierno de Cataluña y de Barcelona, fins el final de la guerra.

El català no havia deixat de ser mai la llengua parlada per l’absoluta majoria de la població, en gran part analfabeta i que a penes dominava el castellà. Des del canvi de dinastia del comtat de Barcelona i de la Corona d’Aragó, al segle XV, el castellà havia anat guanyant pes com a llengua oficial i de cultura.  

Les primeres gasetes en català del 1640 van tenir poc èxit. La Gaceta de Barcelona i el Diario del sitio de Barcelona de 1706 i 1714 també foren en castellà, la llengua útil per a la premsa naixent, fins i tot durant la Guerra de Successió. 

Els governants napoleònics que el 1810 intentaren congraciar-se amb el poble català publicaren també la Gaseta del Corregiment de Girona. Per unes setmanes, fou el primer periòdic fundat i editat exclusivament en català.