Narcís Mir i Sala (Bàscara, 1957) és un funcionari atípic: utòpic, sorneguer i exigent. Els darrers anys ha estat el responsable de seguiment normatiu i desenvolupament estatutari en afers de la Unió Europea. A més, durant més de deu anys va ser el cronista que el Govern tenia amb relació a com afectaven les lleis europees al català i entre el 2005 i el 2010, quan Zapatero va plantejar l'oficialitat per primer cop, va treballar des de Brussel·les.

Ha vist néixer la relació de l’Estat amb la Unió, des de la seva incorporació el 1986, a través de treballar en l’administració. Hi ha teixit una relació prou sòlida com per a referir-se a la UE com a “criatura”: una institució que, més de 35 anys després, encara li fascina.

Actualment, Mir forma part del sotabosc que la Secretaria d’Afers Exteriors té per relacionar-se amb la Unió Europea. Rep al Diari de Barcelona a l’Ateneu Barcelonès, una setmana abans de jubilar-se, per conversar sobre la possible oficialitat del català, encallada tot i les promeses de cobrar per avançat dels darrers mesos.

No és l’única utopia que tractem: durant l’entrevista, Mir ens desenvolupa la seva idea de governança amb la Unió, allunyada de la disjuntiva nació i estat. I obre un escenari de futur: cal evitar que l'oficialitat del català acabi sent “de segona divisió”.

La setmana passada, va tornar a haver-hi una altra reunió sobre l’oficialitat del català: es va exposar durant cinc minuts, sense cap debat a l’horitzó. Tot plegat ha estat una aixecada de camisa de l’Estat?
Parlem de repensar un dels tractats fundacionals de la UE. Per tant, és lògic que els socis s’ho vulguin pensar i, com a resultat, es tardi temps a prendre una decisió. Ara, la desconfiança personal en l’Estat és atàvica —no sé si estic a les mateixes condicions que l’Evangeli de Sant Tomàs. A nivell lingüístic, tenim proves, històriques per malfiar-nos-en. però he de dir que m'ha sorprès la defensa jurídica i política que l’Estat en fa d’aquesta qüestió. És positiva: m’ha deixat perplex. Ara, fins que el procés no tingui un resultat, quedo a l'expectativa.

Era la darrera prevista durant la presidència del govern espanyol i també l’última oportunitat abans que s’investís Pedro Sánchez. Ha generat frustració el pagament per avançat?
Hi ha un tema d’expectatives, sí. Pensem que la proposta que Albares va presentar a la reunió del setembre és pràcticament la mateixa proposta a la presentada ahir. Només afegeix els aspectes que volen evitar. La premsa ho ha observat bé: volen evitar el  conflicte de rèplica que es podria donar en altres situacions i amb altres estats. En la darrera reunió, l'informe presentat aclareix que la proposta incorpora condicions que només es poden aplicar al règim del català, l'èuscar i el gallec. I hem de tenir en compte que és una decisió política: de vegades al món del dret s’atribueixen massa el pes a una cosa que escapa a les coses polítiques. 

Diu que estem en un moment de no dret.
Ho vaig llegir l’altre dia: és una manera molt elegant que em serveix per descriure el moment actual. Fa referència al procés de dictar sentència per part d’un jutge. Cada cop que s'ha de dictar una sentència hi ha una fase de no dret. Ho trobo sensacional: com si estigués en suspensió. En aquell moment de no dret integres un seguit de ponderacions molt diverses. Hi influeixen molts altres factors, polítics per exemple.

I com acabarà aquest moment de no dret? 
Són especulacions, però a mi em sembla que pot sorgir una doble oficialitat: una de plena — per les que ja ho són— i una altra —restringida—, pel català, gallec i èuscar. Personalment, crec que cal evitar que l’oficialitat del català sigui de segona divisió. Potser un altre dirà que, passar d’un acte administratiu a tenir-ho reconegut en un text legislatiu, és un pas endavant, però jo trobo que, si no és plena, no anirà bé. Ni per la llengua ni pel país. 

" Un altre dirà que passar d’un acte administratiu a un text legislatiu és un pas endavant, però jo trobo que, si la oficialitat no és plena, no anirà bé. Ni per la llengua ni pel país"

Parla de segona divisió. Ho hem d’entendre com la proposta, que des d’alguns sectors s’havia fet, de tancar la proposta fent oficial el català al Parlament Europeu?
No em vull anticipar. Però són coses diferents: parlar al Parlament no és suficient i no té res a veure amb l’oficialitat. 

Què pot fer la societat en el mentrestant. Com es pot pressionar? 
Hem d’invertir la càrrega de prova. Si no volen que el català sigui oficial, ens hauran de justificar molt bé el perquè. La pregunta no és per què volem ser oficials, sinó per què no ho hem de ser? Això també s’aplica al cost: no l’ha d’assumir l’Estat. La nostra posició ha de ser que ho pagui la Unió, com en la resta de llengües oficials. El percentatge del pressupost destinat a traducció és minúscul. No entenc per què els catalans hem de pagar doble. En l'àmbit legal, seria trencar amb un principi de la Unió: el que és comú es paga des de les institucions comunes. 

---

"Si no volen que el català sigui oficial, ens hauran de justificar molt bé el perquè. La pregunta no és per què volem ser oficials, sinó per què no ho hem de ser?" 

---

Va viure cinc anys a Brussel·les. Del 2005 al 2010. Quin ambient s’hi va trobar?
Jo vaig ser a la delegació del Govern abans del procés. La meva època va ser pacífica. Era agradable de treballar-hi, mentre no importunessis massa. Hi havia mostres d’empatia per part d’altres països, tot i que rebren de l’espanyola aleshores ja era l’excepció. No l’he viscut directament, però durant el procés la situació sí que ha sigut difícil d’abordar. Una hostilitat, de vegades manifesta d’altra soterrada, de bona part del funcionariat que treballa a les institucions espanyoles. Hi havia dificultats per trobar-se, per concertar entrevistes, però ha estat una situació polititzada en contra de la delegació.

La seva estada va coincidr amb la primera proposta per reconéixer el català a les institucions de la UE 
L’oficialitat del català a la UE és una reivindicació històrica del Govern català. Fins a l’any 2005 mai va haver-hi potestat de res. Llavors van arribar amb una proposta parcial de reconeixement de l'oficialitat. De fet, ja es volia reformar el tractat però un informe desfavorable del Consell ponderava que la llengua havia de ser una de les presents als tractats. 

El govern espanyol no va contraargumentar, es va avenir a aquesta posició del consell.
Exacte. I, per tant, no es va modificar el reglament i en van sortir uns reglaments no legislatius, sinó administratius. Aquests acords administratius els va assignar cas per cas l’Estat en cada una de les situacions i organismes de la Unió. Allò va quedar així. Per altra banda, tot i que jo no he estat a la directiva, sé com ha estat el to, les converses amb conselleries, consells generals, secretaris de la UE amb l’Estat en relació amb aquest tema. Fins fa quatre dies no hi havia voluntat que estigués a l’agenda. Que això ara sigui així forma part d’aquesta sorpresa. 

Narcís Mir, davant de l'Ateneu Barcelonès. Ara que es jubila, té intenció de passar-hi estones per fer recerca sobre una UE alternativa a la disjuntiva Estat-Nació- Martí Oliver

Vostè ha estat involucrat en les relacions amb Europa des que l’Estat va entrar a la CE, el 1986. Creu que s'ha avançat en conscienciar sobre el català? 
Almenys a l’Estat, no. Aquests dies he estat tornant a llegir Josep Pla i hi pensava. Les cròniques del Congrés que Pla feia des de Madrid, ara fa un segle, encara són vigents. Es repeteixen el mateix tipus de controvèrsies, d’incomprensió, de recels i això que han passat més de cent anys. 

"Al Congrés, es repeteixen el mateix tipus de controvèrsies, d'incomprensió, de recels de les cròniques que Pla feia ara fa cent anys"

En segons què, les coses no han canviat massa de fa cent anys.
És similar al catalanisme polític, que tampoc ha canviat gaire. Hi ha el que mira d’acomodar-s’hi, i l’altre que considera que dins l’Estat no hi pot estar bé i mira de sortir-ne. L’hegemonia es va decantant entre aquests dos blocs. De vegades s’inclina cap a un i de vegades cap a l’altre, però els blocs es mantenen. 

Des d’una perspectiva legal, quin tipus de catalanisme afavoreix la UE? 
Cap dels dos. El sistema de la Unió, institucional i de presa de decisions, té un efecte cap a les administracions generals i poders centrals de l’Estat. Afavoreix la concentració dels òrgans centrals de l’Estat i minva la capacitat de decisió de la resta de governs, com ara Catalunya. Qualsevol posició en relació amb una norma ha de ser concertada prèviament per l’Estat amb la resta de membres de la Unió. I això ho veus, no només en el dret. És una qüestió sistèmica que passa arreu: a Alemanya i a Àustria, per exemple. L’avantatge d’aquest tipus de plantejament fa que no en fem culpable al dret, només. Si no que per canviar-ho en fem responsable a l’Estat, a la Unió… una mínima endreça de tot això ens permetria resoldre-ho.  

El Dret de la Unió Europea té efectes negatius pel català?
Hi ha hagut decisions que no han ajudat. En parlo en un article.  Les lectures que en va fer la gent que en aquell moment estudiaven el català arreu d’Europa, que de fet no en són gaires, és que la llengua quedava en una situació pacífica. S’acordava amb un estatut d’oficialitat que li corresponia com a la realitat d’un estat. Això ha endarrerit i conformat la situació i ha impedit interferir en la necessitat que sigui una llengua oficial en les mateixes condicions que l’anglès, però també que el maltès, o que el gaèlic. 

Per tant, el català tindria més opcions en canals alternatius a la UE? 
Tampoc. Penso en el Consell d’Europa, però serveix a altres funcions més polítiques. Té la Carta de Llengües Minoritàries, per exemple, que obliga a elaborar uns informes sobre l’Estat de les llengües. Qui n’és responsable d’aportar la informació és l’Estat, però. Des de la Secretaria Lingüística es va incidir en aportar la seva pròpia versió al Consell per afinar les dades que poguessin tenir. Però els temes més rellevants, almenys en l'àmbit legal, es fan a partir de la Unió Europea.

Més enllà de l'oficialitat, per on passa el desenvolupament del català a la UE? 
Caldria afavorir una execució més directa a l’hora d’interlocutar amb l’administració. La UE té competències exclusives en alguns camps. Això ens hauria de permetre no haver de passar per una tutela permanent de l’Estat. Podria haver-hi una nova categoria de les regions en competències legislatives. Algun diputat va fer una proposta que algunes regions tinguessin la consideració de regions associades. I per part de l’Estat podria fer modificacions constitucionals, però el pati no està per aquests temes. L’Estat es podria autocontenir en la redacció de les normes: facultar que Catalunya hi tingués més a dir, que no fos tan exclusiu de l’Administració General com ho és ara. És una cosa discrecional, per tant, ho podria decidir. 

Quines coses es podrien fer millor? 
Això encara no ho puc dir, estic en actiu. Pensar o atribuir les responsabilitats només als altres no funciona. Tots hi contribuïm. Quan la Generalitat en algunes actuacions negocia amb els ministeris directament, hi ha vegades on una part no sap allò que passa a l’altra banda del departament. 

Precisament, aquest divendres es jublia. Què farà, a partir d'ara?
Em sento còmode en les utopies. Em ve de gust treballar a repensar la governança de la Unió en uns termes que no parteixin de la matriu estat-nació. Més ambiciós que l’Europa de les regions, que encara ho porta incorporat. Busco una alternativa.  A mi m’interessa pensar en un model que superi aquesta idea. Ara, una cosa és trobar-lo i l’altre que t’escoltin.