Segons noves dades de la NASA, la Lluna conté aigua gelada i a la seva superfície hi ha molts cràters, als quals mai arriba llum solar, on el líquid podria estar atrapat de forma estable. Nature Astronomy publica avui dos estudis firmats per científics estatunidencs, un dels quals assenyala la detecció d’aigua mol·lecular (H₂O) a la Lluna, mentre que l’altre suggereix que aproximadament 40.000 metres quadrats de la superfície, el 40% dels quals són al sud, tenen la capacitat de retenir-la.

Fa dos anys ja s’havien detectat senyals d’hidratació a la superfície llunar, concretament al voltant del pol sud, que podrien haver assenyalat la presència d’aigua, però el mètode emprat no podia diferenciar si es tractava d’aigua mol·lecular (H₂O) o d’hidroxiles (radicals anomenats OH). En aquesta nova publicació, un equip dirigit per Casey Honniball de la Universitat de Hawai ha fet servir dades de l’Observatori Estratosfèric d’Astronomia Infrarroja (SOFIA) de la NASA i un avió Boeing 747SP modificat per transportar un telescopi reflector.

Nuestro observatorio @SOFIATelescope ha detectado por primera vez agua en el lado de la Luna iluminado por el Sol. Esto indica que el agua podría estar distribuida por toda la superficie lunar, no solo en lugares fríos y en la sombra.
Aprende más ? https://t.co/5rQlu5wFZ6 pic.twitter.com/bsY4pDb1IH

— NASA en español (@NASA_es) October 26, 2020

Les dades es van prendre del cràter Clavius, prop del pol sud, que va ser observat pel SOFIA en una longitud d’ona de sis micres, a la qual l’aigua mol·lecular produeix una firma espectral única. Les observacions prèvies, a una longitud de tres micres, assenyalaven indicis d’aigua que “encara deixaven oberta una explicació alternativa”, però les noves dades “no tenen altra explicació que la presència d’aigua mol·lecular”, explica Ignasi Ribas, astrofísic de l’Institut d’Estudis Espacials de Catalunya (IEEC) i de l’Institut de Ciències de l’Espai del CSIC.

L’aigua, retinguda dins de grans de pols o de cristalls, quan és excitada per la llum del Sol vibra i torna a emetre una longitud d’ona de sis micres, “A la pràctica, és com si aquestes zones de la Lluna brillessin més de què haurien de brillar en aquella longitud d’ona”, afegeix Ribas. Els investigadors estimen que l’abundància a altres latituds meridionals és de 100 a 400 grams d’H₂O per tona de regolit (el material del qual està formada la superfície llunar) i la distribució de l’aigua en aquest petit rang de latitud és el resultat de la geologia local i “probablement no és un fenomen global”.

Un punt clau per a les futures bases llunars

Aquesta quantitat d’aigua és molt menor que a la Terra, “però és més que zero”, indica Ribas, que recorda que les condicions a la Lluna són extremes, fet pel qual és difícil retenir-la, ja que s’evapora i s’escapa. El segon estudi, encapçalat per Paul Hayne de la Universitat de Colorado Boulder, ha examinat la distribució a la superfície llunar de zones sempre fosques on podria haver gel capturat i estable.

“A les ‘trampes fredes’ les temperatures són tan baixes que el gel es comportaria com una roca”, si l’aigua hi entra “no anirà enlloc durant mil milions d’anys”, assenyala el científic citat per la universitat. Encara que no es pugui provar que aquestes ‘trampes fredes’ continguin reserves de gel —“l’única manera de saber-ho seria anant-hi i cavant”, diu Hayne— els resultats són "prometedors” i les pròximes missions podrien esclarir encara més els recursos hídrics de la Lluna.

L’estudi es va fer amb dades de l’Orbitador de Reconeixement Llunar de la NASA per evaluar una gama de possibles tamanys de les ‘trampes fredes’, que encara podrien ser molt més comunes a la superfície llunar del que s’havia dit en investigacions anteriors. L’estudi indica que les ‘micro trampes fredes’, que sovint són d’un tamany inferior a un cèntim d’euro, són milers de vegades més nombroses que les grans, que poden tenir diversos kilòmetres, i es poden trobar en tots dos pols.

Els autors suggereixen que aproximadament 40.000 metres quadrats de la superfície llunar tenen la capacitat d’atrapar aigua, la presència de la qual pot tenir implicacions per a pròximes missions llunars que tinguin com a objectiu l’accés a aquests potencials dipòsits de gel. “Si tenim raó”, diu Hayne, “l’aigua serà més accessible” tenint en compte, en un futur, el possible establiment de bases llunars. La existència a la Lluna d’aigua que potencialment es pugui fer servir és una perspectiva “molt interessant” i “emocionant”, destaca Ribas, tot i que el temps dirà si es pot fer servir per ajudar a bases llunars futures.