Unes faccions marcades, uns ulls penetrants, unes celles perfectes, un nas simètric, uns llavis molsuts i ben perfilats… No es tracta de cap súper model de Victoria’s Secret, parlem de Nefertiti, la gran reina de l’Antic Egipte, que va causar sensacions -tan bones com dolentes- al poble egipci de fa més de 3.000 anys. I és que el nom “Nefertiti”, en realitat, vol dir “la bella ha vingut”. 

Nefertiti va ser la dona del faraó Akenatón, però va participar activament en el regnat, prenent un paper protagonista en la revolució religiosa sota la protecció del deu Atón. Així doncs, va passar de ser “la dona de”, a ser una personalitat coneguda per si sola. Aquesta nova perspectiva que va adoptar la religió mostrava la vida privada de la parella reial amb iconografies i relleus que van ser lloats i criticats en igual mesura. 

Nefertiti i Akenatón al Museu del Louvre de París

Tot i això, poc es coneix de Nefertiti. No se sap del tot on està enterrada, ni qui eren els seus pares, ni què va ser d’ella quan Akenatón va morir. És per això que és tan interessant el personatge de Nefertiti, pel seu misteri, perquè resulta un enigma per als historiadors i historiadores. 

Hi ha teories que demostren que, quan el seu marit va morir, ella va prendre el poder faraònic. Encara que el seu nom va desaparèixer de tots els registres històrics cinc anys abans de la mort d’Akenatón, es creu que va abandonar el seu títol de reina per esdevenir faraona, sota el nom de Smenkhkare. Així doncs, ella hauria adoptat una posició similar a la de Hatshepsut, que va governar Egipte amb una barba falsa, fent-se passar per un home.

Esfinx de Hatshepsut al Museu Metropolità d'Art de Nova York

Ara bé, un gran record d’ella sí que ens queda: el seu famós bust, que es considera una obra d’art molt ben conservada tot i els anys. A principis del segle passat, els imperialistes europeus van assaltar Egipte i es van endur les seves obres més preuades, com la Pedra Rosetta, que es troba al British Museum, o el mateix bust de Nefertiti, que ara es troba al Museu Egípci de Berlín, des de 1912.

Bust de Nefertiti al Museu egípci de Berlín

El seu descobridor, Ludwig Borchardt, va anomenar Nefertiti com la “Mona Lisa egípcia”, per la seva bellesa i androgínia. El bust va acabar a Berlín, i Hitler va quedar-se enamorat de la faraona. Un dels seus ministres, Hermann Goering, va anunciar-li que el bust tornaria a Egipte, però el dictador va negar-s’hi. “He observat el bust moltes vegades i em meravella. Em deleita sempre. És una obra única, un vertader tresor”, deia Hitler.

“He observat el bust moltes vegades i em meravella. Em deleita sempre. És una obra única, un vertader tresor”, deia Hitler

Que Hitler fos, personalment, admirador del bust, dóna un caràcter especial a Nefertiti. També ha estat una inspiració per les dones pel seu caràcter protagonista en el regnat del seu marit, a més de la seva suposada posició de faraona. Així doncs, l’egípcia serveix d’exemple de dona empoderada. I és que la cultura occidental moderna ha abraçat la personalitat de la faraona, sigui en pel·lícules, o en espais artístics com la música o la moda. 

Pel·lícules que prenen a Nefertiti com a personatge principal

A més, el misteri que l’envolta, encara fa la seva figura més interessant. Ha estat estudiada per l’egiptòloga britànica Joann Fletcher, que ha escrit llibres sobre l’enigma que resulta personalitat faraònica. Ella va estudiar Nefertiti, i va investigar fins a trobar, l’any 2003, que estava enterrada a la Vall dels Morts. Aquesta teoria, però, va generar molt revolt entre els experts en Egipte, que no creuen que hi hagi proves concloents per teoritzar sobre on descansa Nefertiti. 

Fent referència al bust, si es compara amb altres estàtues històriques, es veuen diferències abismals. En primer lloc, l’exquisita conservació del bust resulta impactant, ja que es calcula que va ser esculpit l’any 1345 a.C.. No va ser fins al 1912 que es va descobrir, per tant, va passar més de 3.000 anys enterrat. El que normalment passa amb les escultures de fa tant de temps és que estan deteriorades, sigui en el color, o en la forma. Per exemple, les estàtues romanes que, avui dia, veiem de color blanc, en la seva època tenien colors. Com que es tractava d’estàtues de personalitats molt importants, es gastaven els diners en fer boniques les seves estàtues. El bust de Nefertiti, que té més anys que les estàtues romanes, manté els colors blau, vermell, marró...

Un altre tret característic destacable del bust de la faraona és que conserva el nas. Normalment, a les estàtues, el nas és la part més fràgil, ja que és l’única que sobresurt de la cara, i per tant, la més fàcil de trencar-se. Tot i això, l’estàtua de Nefertiti manté el nas intacte, amb una forma molt natural, i que sobresurt; per tant, amb la mateixa facilitat de trencament que qualsevol altra estàtua de guix i pedra.

És molt estrany que una estàtua pugui haver passat tots aquests anys enterrada i que estigui en tan bones condicions. És per això que hi ha teories que defensen si el bust que s’exposa al museu de Berlín es tracta d’una còpia millorada. S’ha d’incloure un misteri més a la llista.