Les etiquetes tenen un no-sé-què que ens porta inevitablement a pensar en l’exponent més extremista o ridícul de l’adjectiu. Així doncs, pensar en un negacionista és imaginar un veterà de la rave de Llinars amb tatuatges de temàtiques oníriques i addicte a les teories conspiranoiques de Miguel Bosé. Un personatge ben allunyat de la serena i normal –i perquè no dir-ho, inexistent– classe mitjana. 

La pandèmia, però, ha demostrat que tots i totes tenim algun, i fins i tot diversos, negacionistes dins. Al popular negacionista pandèmic el segueix de prop aquell capaç de confiar en l’Ibex-35 per salvar el món, l’original negacionista climàtic. 

Tot i que sense diagnòstic clar, el més estès és el negacionista polític. Sovint és aquell que mira les injustícies amb desànim i frustració i ràpidament s’abona a la dita que diu “qui dia passa, any empeny”. Però no habita només els cossos més cansats de la societat. De fet, el seu hàbitat preferit són les americanes i els seients còmodes. El poder el fa néixer, créixer i reproduir-se.

Aquest negacionisme és sens dubte el més generalitzat. I no és cosa de la casualitat o per propensió genètica de l’homo sapiens, sinó per una mà de ferro que s’imposa i grava sobre la memòria dogmes que buiden de sentit la política. I qui necessiti exemples que recordi Fukuyama amagant un desig en la predicció del “final de la història” o la dama de ferro proclamant el triomf conservador sota el “no hi ha alternativa”. 

Però no és una característica exclusiva només d’un bàndol. Si Tatcher n’era un bon estendard, el seu adversari Tony Blair va ser indispensable per a la reproducció del negacionisme polític. I com ell tants altres que, també avui en dia, segueixen apostant per la tècnica, per la gestió, sota uns marges d’actuació molt reduïts. Aquests, que prometen fer tot el possible, són els perdedors que han oblidat que la política és canvi i transformació, també dels límits. També són negacionistes polítics perquè, en definitiva, la política és l’art de fer possible l’impossible. 

I a falta d’algú que trenqui amb el negacionisme i mobilitzi, un sector menyspreable fa veure que emergeix com a desafiant de tot això. Només criticant consensos morals per, en el fons, evitar qualsevol canvi profund i matar a cops feixistes la política.