Fa unes setmanes, a Mèxic es feia públic el “Decàleg per sortir del coronavirus i fer front a la nova realitat”, una llista de deu recomanacions vitals predicada pel president Andrés Manuel López Obrador en un vídeo difós a les xarxes socials. En aquest índex de consells s’hi mencionen punts adients: “donar l’esquena a l’egoisme” i “actuar amb optimisme”. També alguns d’increïblement coherents com ara “evitar el consumisme”, “fer exercici d’acord amb l’edat” i “evitar menjar productes porqueria”. Ironia.

Alliçonament moralista i dispers que ha deixat perplex a mig món en plena crisi. Però no a tot. El de Mèxic no és l’únic cap de govern amb una visió cega de la realitat. Bolsonaro, president del Brasil, i Donald Trump, president dels Estats Units d’Amèrica, han estat els màxims representants de l’anomenat “negacionisme”.

Ja és gairebé una ideologia política que es basa a negar de forma sistemàtica fets o teories històriques avalades àmpliament i amb existent evidència empírica. La declaració de la pandèmia i la crisi sanitària van fer aflorar instantàniament els negacionistes del món. Els qui decideixen avançar amb els ulls tancats, que probablement ho fa tot més fàcil, però no sembla l’actitud més òptima.

Els perquès de cadascú són variats, des de la por a rectificar després d’una inicial infravaloració de la malaltia, també conegut com a orgull i estratègia política, fins a la protecció de l’economia capitalista per sobre de tot, que es dona en governs que han prioritzat el consum a la salut. Sigui quina sigui la motivació per voler ser a les fosques, el problema recau en la capacitat de filtració i impacte en la societat.

Nombrosos vídeos recorren les xarxes mostrant enfrontaments entre ciutadans estatunidencs. Un reclama a l’altre que es posi la mascareta o que respecti la distància social i aquest s’hi nega. Al Brasil han tingut lloc actes massius, com ara manifestacions sense cap mena de protecció, amb el suport del seu president. I si es té en compte que, curiosament, són dels països més castigats per la crisi de la Covid-19, aquestes situacions encara resulten més xocants. Com és possible que tantes persones creguin les paraules dels seus representants polítics quan només cal obrir els ulls per adonar-se que el món es desmunta trosset a trosset?

Doncs perquè, com quan veus una pel·lícula de por i en el moment de terror més àlgid tanques els ulls per evitar preservar la imatge a la memòria, quan la realitat és massa crua per afrontar-la sempre és més fàcil i pràctic no mirar-la als ulls. Negar-la. Així, tampoc cal gestionar-la. Un altre exemple molt proper és el dels qui al·leguen que la violència no té gènere i que les lleis de protecció de la dona no són necessàries perquè discriminen a l’home. A part d’una bajanada, aquesta afirmació és negacionista. Dona l’esquena a la problemàtica de la violència contra la dona, la desigualtat per raons de gènere i l’existència de societats patriarcals.

Seria tot més fàcil si no existissin aquestes injustícies socials que tants anys de lluita insistent requereixen. Un problema menys a solucionar. I una posició política molt útil per generar controvèrsia i oposició donant raonaments bàsics i simples d’entendre, molt més que no pas una pandèmia mundial o una crisi social profunda.

Però si és tan fàcil convèncer a tants ciutadans del món, no és pel carisma de Bolsonaro, Trump o López Obrador, és perquè la negació té un paper destacable en l’essència humana. Desescalar com si res, creient que tot ha passat, ignorant la resta del món que crida que la crisi no ha acabat. Atorgar culpes abans d’assumir responsabilitats, als joves, als temporers, als pagesos... També el racisme, l’homofòbia, el masclisme, etc. són ideologies negacionistes que viuen a cegues d’una evidència empírica i avalada que diu que ningú ha de posar els nassos en l’orientació sexual dels altres, que la dona és igual que l’home, mereix els mateixos drets i ha de ser protegida per llei i que les persones de tots els colors de pell i procedències del món són això, persones, iguals entre elles.

Si homes negacionistes, que defensen aquestes ideologies, són caps de govern, és perquè hi ha una part molt important de la població que comparteix la seva foscor. I què va primer, l’ou o la gallina? La pregunta del milió. Un president per si sol pot tenir molt poder per moure masses, però sense una població predisposada a creure i amb una línia de pensament similar, no arriba enlloc. Es va fer palès amb la notícia que Bolsonaro tenia el coronavirus, una que va donar ell mateix als mitjans traient-se la mascareta i afirmant que no és cert que sigui una pandèmia. I encara i així, continua tenint un important suport ciutadà.

Negar és a l’ADN humà i social, és el nen petit que diu que no ha estat ell qui ha trencat la joguina del company, un escut de protecció cap a l’entorn que es preveu hostil. Tal com recomana el president mexicà López Obrador: “Actuem amb optimisme”. Perquè, amb sort, quan obrim els ulls, el problema ja ha desaparegut i no cal encarregar-se de buscar-li solució.

Si alguna cosa es llegeix entre les línies del “Decàleg per sortir del coronavirus i fer front a la nova realitat” és que la incertesa domina el terreny i que només mirant cara a cara als problemes s’aconseguirà travessar aquesta crisi sense precedents. Neguem-nos a tancar els ulls.