Neil Harbisson (Mataró, 1984) és cíborg. De fet, es considera la primera persona a ser reconeguda, legalment, com a cíborg a tot el món. Explica que s’ho considerà perquè està “unit físicament i psicològicament a la cibernètica”. Ell és acromàtic —només hi veu en blanc i negre— i l’any 2004 es va fer el seu primer implant, que consisteix en una antena que li permet escoltar els colors.

L’antena està integrada dins el seu crani, i produeix vibracions sonores (que ell escolta mitjançant l’os), en funció de la freqüència del color que té davant. Això, explica també, el fa connectar amb altres espècies —com els animals que perceben infrarojos o els dofins, que escolten pel crani— i per això també es considera “transespècie”. 

Harbisson va començar aquest experiment com una performance artística, amb l'objectiu d'explorar i investigar. Aquest implant li permet interpretar musicalment cares, o pintar cançons. Parlem de la unió amb la tecnologia, els seus perills, els drets cíborg, de Montjuïc, del seu projecte artístic, de quan li van hackejar el cap i de Donna Haraway.

Quan et vas implantar l’antena i en què consisteix?
La vaig crear fa 19 anys i em permet percebre les vibracions del color, des d'infrarojos a ultraviolats, és a dir, també colors que van més enllà de l'espectre visible. També hi ha internet, i per tant puc rebre colors d'altres llocs del món o de l'espai, connectant-me a satèl·lits.

També pots rebre trucades, oi?
Com que l'antena té connexió a internet puc rebre qualsevol cosa que sigui àudio o qualsevol cosa visual a través de vibracions. Em pots enviar imatges, vídeos, so o em podries trucar al cap. Però jo ho faig servir per percebre colors.

I com funciona?
Dins del meu cap hi ha quatre implants. Un d’ells és un xip que vibra depenent de la vibració del color que tinc davant. Detecta la vibració del color, l’envia al crani i llavors aquesta vibració la noto i l'escolto. Cada color té la seva pròpia vibració. En tinc un altre, que serveix per connectar-me a internet, i els altres dos són part de l'estructura de l'antena.

I on està connectat exactament?
A l'os occipital, està oseointegrat. No està dins la pell sinó que està dins l'os.

Et vibra el crani?
Sí, el xip està dins el crani. El meu os va tardar dos mesos a créixer al voltant de l’implant, fins que es va oseointegrar.

El pots apagar? Pots escollir quan fer-ho servir?
No, està sempre engegat.

Suposo que amb el temps et deus haver anat acostumant al so, no?
Sí, és com tinnitus, unxiulet constant a l'oida, però voluntari i relacionat amb el color.

I no et satura, rebre molts colors?
Ara no... l'any 2004 sí que hi havia problemes de saturació. No només jo, sinó la tecnologia, també. Sobretot caminar per un supermercat, on hi ha molts colors. Però ara ja és completament normal. De l'estació internacional rebo colors ultraviolats, que aquí no rebo, i allò sí que em satura. No puc més de 45 minuts, em marejo. I quan ho comparteixo amb el públic, tampoc. És molt desagradable. L’espai sembla fosc, però està ple de colors.

Al principi no devia ser fàcil lligar cada freqüència a cada color. Com t’hi has acostumat?
Sí, al principi quan reps nous estímuls és caòtic i de mica en mica has d'anar posant ordre al nou sentit. Quan t'uneixes a un sentit artificial, el teu cervell ha d'anar a poc a poc creant el coneixement o la intel·ligència. És diferent que si ens uníssim a la intel·ligència artificial, ella ens donaria la intel·ligència. En canvi, amb els sentits artificials, nosaltres hem de crear la intel·ligència.

Per tant, poden haver-hi percepcions diferents.
Sí, i aquesta és la gràcia per mi. Tots tenim ulls, però percebem la realitat diferent. Tots podem tindre antenes, però tindrem percepcions diferents. En canvi, si l'antena estigués feta per intel·ligència artificial, tots seríem iguals. La màgia de la creació de sentits artificials és que seguim necessitant el cervell, i és una col·laboració entre cibernètica i organisme. Per això em defineixo com a cíborg.

"La màgia de la creació de sentits artificials és que seguim necessitant el cervell, i és una col·laboració entre cibernètica i organisme. Per això em defineixo com a cíborg"

Com distingeixes els colors? Perquè veiem més d’un color alhora...
Jo detecto el dominant. Perquè vaig decidir percebre-ho així, com si fos una olor. Entro en una habitació i percebo el color dominant i l'olor dominant. El meu objectiu tampoc era saber el color de les coses. Era tenir un sentit del color. Podria implantar-me un detector a l’ull, però no és la meva finalitat.

D'entrada, sembla que ho has fet, no només per curiositat, sinó també per necessitat. Perquè ets acromàtic, només hi veus en blanc i negre.
Realment no. Per mi l'objectiu no és suplir ni ajudar-me a percebre res. El motiu és artístic: explorar i experimentar noves sensacions i revelar realitats. Mai m’ha mogut la necessitat. Experimentar i explorar, res més.

"Per mi l'objectiu no és suplir ni ajudar-me a percebre res. El motiu és artístic; explorar i experimentar noves sensacions i revelar realitats. Mai m’ha mogut la necessitat"

Fa 19 anys que t’ho vas implantar. Sona futurista, però no ho és. Cada cop hi ha més cíborgs?
Sí, està augmentant, però molt lentament. El que sí que va en augment és l'acceptació de la tecnologia com a part de les nostres vides, de la nostra ment. Però no encara com a part de els nostres cossos. Potser ara està començant a acostar-se el moment en què gent es plantejarà unir-s’hi físicament també.

I què creus que ens pot aportar com a éssers humans unir-nos físicament a la tecnologia?
No haver de canviar tant el planeta. En comptes de dissenyar el nostre entorn, ens hauríem de dissenyar nosaltres mateixos. Per exemple, amb les estufes, nosaltres el que volem és no tenir fred o calor, no canviar la temperatura de l’habitació. Per tant, tenir un òrgan que pugui regular la nostra temperatura, seria un objectiu. O amb la llum, veure-hi de nit. Això canviaria la societat, perquè no ens faria dependre del nostre entorn.

Però això també pot ser perillós, oi?
Hi ha perills perquè és desconegut, no sabem encara què pot passar si ens unim físicament a la tecnologia. El risc principal és que el cervell no accepti el nou estímul i que el cos no accepti el nou material. Pot haver-hi rebuig físic o rebuig mental. I després, també rebuig social.

Quina creus que serà la relació dels nostres cossos amb la tecnologia, en un futur?
Crec que al futur no ens unirem a metall i xips. Serà biològic, ens modificarem genèticament. Hi haurà molta gent que se saltarà aquest pas d'unir-se a metall i titani. La modificació genètica no està tan lluny. Ja hi ha impresores d'ADN, podríem imprimir nous òrgans, podríem afegir nous sentits... és molt més biocompatible. El que porto potser d'aquí uns anys ho veuran com molt vast i primitiu, clavar-se a alguna cosa dins...

Hi ha també un projecte polític, més enllà de l'artístic, darrere d'això?
Involuntàriament sí, perquè, per exemple, per renovar el meu passaport vaig haver de justificar al govern britànic que em considero cíborg, i que la meva antena és un òrgan, no un element extern.

A partir d’aquí, hi ha coses a regular.
Sí, per això hem creat les lleis robòtiques i els drets cíborg. El dret a poder decidir quins òrgans i sentits vols tenir tu mateix; el dret que aquests implants es considerin òrgans; el dret a decidir qui pot entrar al teu cos, perquè si tens internet dins el cos, ets vulnerable a ser hackejat físicament; i el dret a que ningú t'obligui a treure aquests implants. Els governs hauran de començar a plantejar-s’ho de forma més seriosa, quan n’hi hagi més.

De fet, la premsa et defineix com la primera persona reconeguda com a cíborg.
A Anglaterra no em van deixar renovar el passaport el 2004, perquè van dir que sortia la foto amb un element electrònic. Jo vaig haver de dir que no era un element electrònic, que em sentia cíborg. Llavors va començar una discussió. Jo volia que se’m considerés l'antena com un òrgan, i al cap d'un temps em van dir que sí. A partir d'aquí és quan alguns periodistes van començar a dir que era el primer cop que el govern acceptava un ciutadà com a cíborg. I per mi també ho és, van acceptar que l'antena és un òrgan.

Per tant, si algú et fereix l’antena...
És agressió física.

T’està ferint una part del teu cos, clar.
Per això també parlo en molts llocs sobre lleis. Què passa si algú em trenca un tros de l'antena? Un jutge ho veuria com dany a la propietat, i no. És agressió física, per mi. O si algú em hackeja i m'envia colors al cap sense permís? Per mi no és que algú hagi hackejat una antena, és agressió física.

T'ha passat mai?
Un cop. De fet, em va agradar. No em va semblar una mala experiència. Em va sorprendre que algú ho aconseguís fer. Algú va enviar-me una imatge al cap.

Però com vas percebre que era una imatge? Perquè només veus colors.
Sí, però sé que és una imatge, perquè sé com sonen les cares.

Clar, cada cara que veus deu sonar més o menys igual.
Fins i tot la gent que diu que és negra no és negra, o la gent que diu que és blanca no és blanca. Tots som taronges. Són variacions de la mateixa freqüència. És un taronja, més o menys fosc, més saturat, més taronja, o groc... I són uns microtons molt peculiars i saps que és una cara. És pell.

Després del hackeig, vas decidir protegir-te més?
Sí. Ara per connectar-te al meu cap ho pots fer només a través d'un NFT. Per tant, la connexió és molt més segura i només hi ha una persona al món que pugui connectar-se, que és el propietari de l’NFT. Abans era a través d'internet i això em feia vulnerable a ser físicament hackejat i ara ja és pràcticament impossible, perquè algú hauria de hackejar el sistema blockchain, i és impossible.

 

 

 

 

View this post on Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

A post shared by Neil Harbisson (@neilharbisson)

Veig bastant moviment cíborg a Barcelona. Està per davant que la resta del món, en aquesta matèria?
I tant, sí. Qualsevol persona del món que conegui el moviment cíborg parlarà de Barcelona, perquè tots els que s'estan convertint en cíborg ho converteixen a les xarxes i gent de tot el món ho veu. Barcelona és pionera en el moviment cíborg. Aquí, a Montjuïc [riu].

Hi ha cíborgs a Montjuïc?
Sí, a Montjuïc hi ha cíborgs. Allà hi ha la Cyborg Foundation, l'estudi on persones s'han implantat xips i han afegit sentits al seu cos. El Manel de Aguas, la Moon Ribas, en Kai Landre, en Joe Dekni...

Com quins sentits?
El sentit sísmic, per notar l'activitat sísmica del planeta amb implants al peu. També el sentit del temps meteorològic: en Manel té dues aletes al cap que li permeten sentir el clima. L’ecolocalització, també. En Joe Degny es va fer dos implants per notar presències al seu voltant. En Kai sent rajos còsmics, amb dos implants a la templa. També ens vam implantar brúixoles al genoll per notar el nord. I a més, hi ha altres projectes amb estrangers. I bé, tot això ho hem fet en aquesta muntanya.

Està passant a altres llocs del món ara també?
A Praga està començant una mica. Hi ha tres persones, no només que es converteixen en cíborg, sinó que creen comunitat. A Brasil també hi ha hagut bastant de moviment, a Suècia, a Canadà... En general estan tots dispersos. A Barcelona és on n’hi ha més.

Neil Harbisson: L'objectiu dels transhumans és viure més. Però per nosaltres no és això, per nosaltres és estar més vius.

Donna Haraway, autora del Manifest Cíborg, parlava de superar el gènere a partir de la unió amb la tecnologia. Comparteixes aquesta visió?
Jo ho veig més com a espècie, el fet d'incorporar sentits i òrgans en un tradicionalment no humans ens converteix en transespècie. Aquí a Montjuïc també vam crear la Transpecies Society, una associació per a persones amb identitats no humanes, i de fet ens va sorprendre la quantitat de gent que no se sent 100% humana.

Donna Haraway deia que si dissolem la diferència entre màquina i ésser humà, i entre humà i animal, com dius, també ens preguntem què hi ha de “natural” en ser dona.
Sí. Però per exemple, la Moon Ribas se sent dona, cíborg i transespècie. Llavors, no sé si la Donna Haraway encaixaria amb la nostra visió... Per nosaltres, és la concepció original de Manfred Clynes (1960), que és qui va crear la paraula, la raó per la qual encara la utilitzem. Ja existien paraules per definir la unió entre cos i tecnologia, però no per la unió de ment i tecnologia.

Tu et sents transespècie?
Sí, perquè tinc sentits i òrgans que no són tradicionalment humans. Puc percebre infrarojos i ultraviolats, que són colors que els humans no poden percebre i tinc un òrgan, que és una antena, que els humans no tenen, però que altres espècies sí. També ho fem servir per separar-nos dels transhumanistes, perquè els transhumanistes són molt antropocèntrics, la seva filosofia està centrada en l'humà. Nosaltres som ecocèntrics. L'objectiu dels transhumanistes és viure més. Però per nosaltres no és això, per nosaltres és estar més vius.