La Rumba que coneixem 

No és de la Xina ni del Japó

La nostra Rumba de Barcelona

Està marejada de voltar el món. 

Els versos de Javier Patricio Pérez, conegut artísticament com Gato Pérez, són inconfusibles. La popular La Rumba de Barcelona és d’aquelles cançons prodigioses que se t’enganxa de cap a peus i, immediatament, et fa venir ganes de sortir al carrer i acabar de festa a la plaça del teu barri o la del barri del costat.

Aquest divendres, el músic Nico Roig i l'escriptor i músic Martí Sales han publicat una versió conjunta, un encàrrec del Pla Estratègic Metropolità de Barcelona, que manté l’esperit de la cançó de 1987, però en fa una versió adaptava a l'àrea metropolitana. El videoclip que acompanya aquesta adaptació l’ha dirigit el realitzador Albert Lloreta i recorre diversos indrets com el Garraf, Sant Andreu de la Barca, l’Espirall, Mollet o Mataró, com si estiguéssim voltant des d'un rodalies.

Gato Pérez, argentí arribat a Barcelona en els anys 70, és un personatge clau per entendre l’escena de la rumba catalana a Barcelona, de la qual es considera un dels principals renovadors. A principi dels anys 70, però, va estar en contacte amb altres músics i bandes com Slo-Blo (country rock) i la Secta Sònica (jazz rock). Es pensa que va ser ell qui va proposar l’etiqueta de “so laietà” o “rock laietà”, moviment que girava, sobretot, entorn de l’emblemàtica Sala Zeleste. No va ser fins a finals dels 70, moment en què el rock laietà va entrar en certa decadència, quan va coincidir amb la rumba catalana. I diuen que ho va fer al Bar Petxina, a Gràcia. A partir d’aquí es llançaria amb la publicació de treballs on va esdevenir un agent clau, primer d’una forma més intuïtiva; després amb una intencionalitat i investigació més clara. Amb gitanos de Gràcia, la família Abellán, i amb la El Patata, el nebot de El Pescadilla, formaria la banda Salsa Gitana.

La seva música aviat formaria part per sempre de l’imaginari de la rumba catalana, estil musical originari de la comunitat gitana de Barcelona amb influència de nombrosos estils, molts d'ells arribats de llatinoamerica. Les seves lletres i la seva poesia aviat també es van convertir en un reflex de la vida urbana de l'època, així com dels conflictes socials. De fet, no amagava el racisme contra treballadors africans del Maresme, per exemple, o la gitanofòbia imperant. Gato Pérez va morir l’any 1990 a l’edat de 40 anys. L'any 2003, el director Ventura Pons li va retre homenatge en el documental El Gran Gato, pel·lícula disponible a la plataforma Filmin.