Nil Carbonell és actor, cantant i ballarí català que s'ha consolidat en el món del teatre musical gràcies a la seva versatilitat i talent. Va començar la seva carrera professional amb el musical La Familia Addams (2017-2018), seguidament amb el seu paper com a Baby John a West Side Story (2018-2020), un dels musicals més icònics, sota la direcció de Federico Barrios.

El seu talent i dedicació l'han portat a interpretar l'Elder McKinley a The Book of Mormon (2023- actualitat), un paper que ha marcat un abans i un després en la seva carrera. En televisió, Carbonell ha participat en produccions com Moebius (2021) a TV3 i HBO, dirigida per Eduard Cortés, i ha tingut un paper destacat a la sèrie Ser o no ser (2021/2023), on ha mostrat la seva capacitat interpretativa també davant les càmeres.

Com vas enamorar-te del teatre musical?
De petit sempre hi havia una pulsió artística dins meu que era molt latent i quan vaig començar a créixer, em vaig començar a apuntar a colònies de teatre musical i vaig veure que connectava molt més amb la gent. A l'escola jo em sentia súper fora de lloc perquè era l'únic pèl-roig i l'únic homosexual, així que era pràcticament com un extraterrestre. Quan vaig trobar-me amb gent amb els mateixos gustos, molt més similars a la meva manera de ser, va ser com de sobte sentir que aquest era el meu camí.

Aleshores ja des de petit eres un entès del món del teatre musical?
No precisament. De fet, recordo que de petit vaig anar a veure Grease o Mamma Mia i em vaig adormir. Però sí que uns anys després ja vaig sentir un gran despertar amb sèries com Glee o pel·lícules com High School Musical. Quan era adolescent ja va ser que vaig triar fer el batxillerat escènic i com sempre m'havia agradat ballar, cantar i actuar, vaig decidir estudiar teatre musical. 

Un cop arrencada la teva carrera professional, com encaraves els càstigs?
Al principi els càstings eren una cosa terrorífica. En una entrevista de treball, tu tens una carrera o un màster que t'avala, per tant, no has de demostrar res. En canvi, en aquests càstings, tu ja pots tenir el currículum que has fet 50.000 classes després d'aquests tres anys, però el que importa és el que passi en les pròximes hores. Aleshores és una cosa com molt de: "D'acord, ara surt i fes-ho" i sents que només tens aquesta oportunitat i no ho pots espatllar".

"Que et diguin no en un càsting no vol dir que no s’hagin fixat en tu"

I, amb el temps, com has après a gestionar-ho?
Jo he après a prendre'm els càstings com un entrenament, perquè és com si fos una assignatura més. Per a mi és molt important tenir molt clar quins són els teus punts forts i no amagar-te'n. És el moment d'ensenyar el teu potencial i s'ha d'anar a totes a ensenyar el que tu vols que ells vegin. El que és més important és mostrar-se a un mateix i ser fidel a qui ets perquè això fa que tinguis aquell magnetisme que fa que la gent et recordi, i si aquest càsting no és per a tu, potser ho serà el següent.

Tu has actuat a sèries com Ser o no ser o Moebius i també fa set anys que et dediques al teatre? Quin t'agrada més?
Són mons completament diferents. És cert que les exigències del teatre musical són molt més complicades perquè requereixen que siguis expert en moltes disciplines, però sí que hi ha molta més feina, quan perquè per a un musical es busquen normalment unes 30 persones. En canvi, en el món audiovisual poden haver-hi 30.000 actors fent un càsting per a un sol personatge. 

Amb les xarxes socials tan presents a tot arreu ara, és més complicat accedir al món de l'audiovisual?
És molt més difícil entrar en el món de l'audiovisual, especialment ara, que entren en joc molts factors com els seguidors que tens, si ets famós per xarxes... Quan tu t'has format en això, però de sobte veus que agafen a una influencer que no sap actuar abans que a tu, i això acaba creant molta impotència.

"Quan agafen a una influencer que no sap actuar abans que a tu crea molta impotència"

Ara ets l'Elder McKinley al musical The Book of Mormon a Madrid. Ha estat un absolut èxit d'obra, com has viscut aquesta rebuda? Te l'esperaves?

The Book of Mormon marca un abans i un després a la meva carrera. Tinc el plaer de tenir un personatge molt protagonista a l'obra i això ha fet que el procés creatiu hagi estat molt potent, molt intens. Hi ha hagut molta part de mi, del Nil, que està present cada dia a l'escenari. I la veritat és que ha estat un musical increïble i la rebuda del públic ha estat espectacular. Gent que admiro moltíssim, que ha vingut a veure l'obra, m'ha escrit felicitant-me, gent que em troba al carrer. O sigui, coses molt estranyes com trobar a Santiago Segura al carrer i parar-me per donar-me l'enhorabona.

És The Book of Mormon la teva obra preferida en la qual has actuat?
La família d'Adams sempre tindrà un lloc especial perquè va ser el meu primer musical i aleshores és com el primer nuvi. Després vaig fer un West Side Story i per a mi va ser un somni fet realitat. El director i coreògraf va ser Federico Barrios, les coreografies sí que eren les originals de Broadway. Imagina't! [Riu.] Però sí que serà la canya perquè, per a mi West Side Story és com el musical dels musicals.

Com vas aterrar a The Book of Mormon?
Jo vaig fer West Side Story i allà David Serrano, que és el director de The Book of Mormon, em va veure i es va quedar amb mi. Va dir: "Aquest noi té talent i tinc ganes de treballar amb ell". Quan vaig anar a fer el càsting i em va agafar em va dir: "Me'n recordo molt de tu, et vaig veure a West Side Story i em vas agradar molt.

The Book of Mormon porta una temporada, gairebé unes 400 funcions, que acaba ja i al setembre torneu a arrancar amb una segona temporada? Com afrontes la tornada?
Amb moltes ganes, però també et diré que el que fem és una cosa molt dura i no està pagada. La nostra feina, d'alguna manera, és fer que semblin fàcils coses molt difícils. Sortim a l'escenari i no podem fer que la gent s'adoni que estem cansats, o que portem un doblet, o que hem tingut un mal dia, perquè la gent paga per veure aquesta funció. I ells ho han de viure com si no fos la primera vegada que ho fem.

Què penses que hauria de canviar en el món de les arts escèniques?
Amb les condicions laborals a Espanya anem molt tard perquè es considera Madrid com la tercera potència mundial de teatre musical, després de Broadway i Londres, i no els hi arriben a la sola de la sabata. Nosaltres no tenim Nadal, però crec que no tenim Nadal ni Cap d'Any, ni dia 1, ni res. Perquè tenim funcions i no les cobrem com a extres, ni tenim vacances. Penso que la gent no és conscient de la brutalitat que implica ser actor, del que fem, perquè som les nostres olimpíades.